Els passats 1 i 2 de març, la que era la meua escola, la que és la meua escola: el Víctor Oroval de Carcaixent, va representar “Emocionant amb Picasso”.
Picasso fou l’artista més important del segle XX. Va revolucionar la pintura i va obrir nous camins expressius. Poques persones del seu temps aconseguiren el que ell va aconseguir: en l’actualitat s’ha descobert que va pintar 45.000 obres. Tenia una vitalitat increïble, era com un volcà en erupció.
Un espectacle multidisciplinar de dansa, música, teatre i declamació que va omplir amb 400 persones, els dos dies, el Magatzem.
I és que de menut ja li agradava pintar, el seu pare era mestre de dibuix i amb 10 anys ja era capaç de dibuixar qualsevol objecte amb gran realisme. Es quedava bocabadat veient com pintaven els mestres i entre els 13 i 19 anys es va dedicar a formar-se com a pintor. Va estar a Barcelona, després a Madrid i en tornar a Barcelona, en 1900, tan sols amb 19 anys, va fer la seua primera exposició.
En l’espectacle aparegueren xiquets i xiquetes de tota l’escola, des del cicle d’infantil fins a l’últim de primària.
L’any següent va viatjar a Paris, allí naixien tots els moviments pictòrics, però la vida allí era molt dura. Fruit dels primers anys és el quadre L’habitació blava. És un dels primers de l’època blava, on es veu la tristesa del pintor, la fam i misèria que passava. En ell veiem referents pictòrics de Van Gogh com és el llit, les flors i el pòster de L’habitació blava.
En l’aspecte musical cap ressaltar la composició Pierrot i l’Arlequí de l’exalumne, pare d’alumne i músic Daniel Vidal, obra creada expressament per a l’ocasió.
Amb el quadre Els tres músics, Picasso es consolida en el moviment cubista i comença el seu triomf. És un trencament radical amb tots els estils pictòrics del moment. Els personatges es veuen de perfil i de front al mateix temps. Enrere queden els anys dolents i la misèria que va passar quan no tenia ni per a menjar i havia de pintar quadres per taure uns diners.
També es van implicar entitats com l’Associació Pictòrica de Carcaixent i persones com Agustí Oliver, professional de la música, mestre de música i director de la banda infantil de la Lira i Casino Carcaixentí, pare d’exalumnes del centre. Per la seua banda el professorat va fer sessions per treballar i crear nous poemes amb l’alumnat de la mà d’Anna Ballester, experta en animació lectora i poesia.
Picasso també és famós per altres aspectes de la seua vida distints de la seua creació artística. La relació amb les nombroses dones a les quals va voler va ser una de les seues grans inspiracions. Part de la seua obra està dedicada a elles, a les seues dones: Fernande Olivier, Eva Goel, Olga koklowa, Marie-Thérèse Walter, Dora Maar, Françoise Gilot, Jaqueline Roque… Les senyoretes d’Avinyó.
Dona davant l’espill: Sabeu qui és ella? Una de les seues amants! Marie-Thérèse Walter. Amb ella va tindre una filla, Maya. Però va tindre altres fills més: Paul, Claude I Paloma.
Va ser inestimable la participació de Blanca Casterà, també exalumna i ara professora de dansa i coreògrafa, que va coordinar tot l’espectacle.
Altres dels motius que també caracteritzen Picasso són els coloms. Ja des de menut el fascinaven. I és que un dia va pintar un quadre, amb tan sols 10 anys, on apareixien dues colomes, i de sobte una li va desaparèixer! On estava? Des d’aquell moment, ell sempre anava buscant la colometa que havia perdut. La trobarà en algun moment de la seua vida?
Les famílies de l’alumnat van col·laborar ajudant en el vestuari des de casa i animant xiquets i xiquetes a participar d’aquesta increïble experiència artística i pedagògica.
A més de pintor era escultor, il·lustrador de llibres, ceramista i gravador, i fins i tot va escriure obres de teatre i llibres de poemes, va dissenyar vestuaris per a ballets, i el quadre que ara veureu és el teló que es va gastar per a un dels actes del ballet modernista Le train Bleue.
Tot el claustre es va emocionar des del moment en què la mestra Loles de la Asunción va plantejar els fonaments d’un projecte realment il·lusionant.
Picasso té molts amics, gent important de l’època: cineastes, directors de ballet, escriptors, actors i músics com Manuel de Falla, Stravinsky… Amb el quadre Guitalla i mandolina volem recordar la relació que va tindre amb tots ells.
A les representacions van estar convidades les autoritats educatives locals (que donaren totes les facilitats per a l’ús de l’espai públic i emblemàtic que és el Magatzem) i autonòmiques així com les persones voluntàries dels grups interactius que l’escola té en funcionament des de fa dos anys i les diverses AMPA dels centres públics de Carcaixent.
Amb 63 anys, Picasso s’afilia al partit Comunista i la República Espanyola el fa director del museu del Prado. En abril de 1937, l’aviació alemanya bombardeja un poble del país Basc, Guernica. Pablo es troba a Paris. Durant 45 minuts el poble és bombardejat. Quin horror! Commocionat per totes les notícies que li arriben a Paris sobre la Guerra Civil Espanyola, Picasso pinta eixe drama en un enorme mural que va mostrar en l’exposició Universal de Paris. Picasso es nega al fet que el quadre viatge a Espanya mentre no hi haja democràcia. El quadre és converteix en un símbol a nivell mundial.
Ens troben a l’any 1945, Picasso encara continua buscant aquell colom que de menut havia perdut. No el troba per cap lloc. S’havia acabat la II Guerra Mundial, i era un artista molt cotitzat. Aleshores li encareguen que dissenye el cartell per al Congrés de la Pau.
I sabeu que va dibuixar? Un colom! Per fi va trobar allò que tants anys li va costar trobar!
Des d’aquell moment, quan imaginem la pau, moltes persones de segur que tenim a la nostra imaginació el colom de la Pau de Picasso. És un dels símbols universals de la Pau.
Fins ací la breu crònica descriptiva del que va ser la cosa, acompanyada dels textos que es pogueren escoltar al llarg de la representació a mode de guió. Ara us voldria fer tres reflexions.
Tota aquesta feinassa va ser encapçalada i va recaure fonamentalment sobre les esquenes de mestres del nostre centre. I no es tractava d’una activitat inclosa dins la programació “habitual” de les escoles com la Trobada d’Escoles en Valencià, el Carnestoltes ni l’espectacle de fi de curs. Es tractava d’una activitat, i una feina extra, a banda de totes aquestes. Que a més a més o s’han realitzat o es van a realitzar igualment. Un 10 per a l’esforç d’aquest cos docent que s’ha fet càrrec de tota l’organització.
Rellegint els meus paràgrafs inicials haureu vist la diversitat de gent que hi va participar. La cosa va anar, ja fa temps que anem, més enllà del típic binomi famílies-mestres. L’escola Víctor Oroval de Carcaixent és ara una Comunitat d’Aprenentatge en construcció i més enllà de les transformacions més cridaneres, com l’impressionant mural exterior que ara identifica la nostra escola des de l’avinguda de l’Apotecari Bodí, ha estat capaç d’aglutinar persones de fora de l’escola afins al projecte. L’escola s’està obrint al barri i a la societat de Carcaixent en general, creixent i agafant una volada difícilment imaginable en altres moments, mirant cap al futur i l’educació de qualitat.
I és que no sols eduquem les famílies i els mestres, la societat de la informació i l’entorn també educa. És el moment de fer passes endavant, obrir i traspassar els murs per formar futurs ciutadans crítics, sensibles, capaços de prendre decisions que seran consensuades i no imposades.
En aquest sentit no vull que penseu que la docència, la pedagogia, se’n ressenteix. El Víctor Oroval serà el proper curs un centre plurilingüe avançat segons la nova classificació d’escoles que ha fet la Conselleria d’Educació, ja que comptem amb un reforç en llengua estrangera (anglès) i tot això sense renunciar al nostre ADN (de sobra conegut) de defensa i ús pràctic del valencià en l’ensenyament. A més a més, es tracta d’un centre amb molt bones pràctiques, que any rere any van consolidant-se.
Un gust formar part d’aquesta Comunitat d’Aprenentatge que és el Víctor Oroval, i que persones com les meues mestres impulsen cada dia. I és que clar, la llavor que es va sembrar, segur que tindrà molts bons fruits en un futur pròxim. I no serà sols per la tasca que fem les famílies, sinó perquè tenim la sort de poder participar en l’educació dels nostres fills, portant-los a una escola com el Víctor Oroval de Carcaixent.
Publicat a La Veu del País Valencià el 7/3/17
