El passat dijous 14/01/2010 va tenir lloc la presentació del llibre “Entre el silenci i l''oblit Paco Cucarella El darrer alcalde revolucionari de Carcaixent”, d’Anna Oliver, a la Biblioteca Pública Municipal de Carcaixent (ací la crònica al diari Levante-EMV) . Jo resumiria l’acte de moltes maneres, però seria un mal resum. Forçat a triar, diria que  dijous va emergir una nova líder intel·lectual a Carcaixent. M’explique: Anna té un sòlid currículum, el podeu llegir a la solapa del llibre si no el conegueu i, malgrat que allà està molt resumit, ho diu tot.  Anna té una personalitat múltiple, social i políticament parlant, sempre escorada a l’esquerra, als drets civils i al medi ambient.

Però dijous passat, Anna Oliver va desgranar totes aquestes inquietuds davant el públic allà concentrat,  i a poc a poc, implacable, però sense presa (se’m va acabar la cinta de vídeo i tot), va anar fent un repàs a la seua formació personal, que ens va fer conéixer amb referències familiars,  acadèmiques, fent menció dels professors i professores que la van marcar en el seu període carcaixentí a l’Institut de Secundària, i polítiques, parlant del seu llibre.

No va deixar passar l’ocasió de parlar del seu poble, de la riquesa cultural que conté, de reivindicar una Casa de la Cultura digna, d’exigir més mitjans per a l’Arxiu Municipal, de suggerir un Institut d’Estudis Locals, de demanar que es  reconega el treball ben fet de les professionals que, malgrat les limitacions, ho duen tot endavant.

Va usar el seu llibre per fer una aferrissada defensa dels ideals revolucionaris de Paco Cucarella, l’altre protagonista de la nit, i de la dignitat d’un dirigent municipal en els moments de crisi. Aquella va ser la seua presa de posició: dignitat, coherència, responsabilitat, servei públic i ideologia. Perquè també podria haver fet una altra cosa al seu llibre: seguir la moda i plantejar una falsa concòrdia entre bàndols, una disculpa dels fets passats  i una manera d’avançar amagant els delators i disculpant delictes. En canvi, Anna ja va prendre partit fa temps, i el dia que ens presentava el llibre en defensava la seua ideologia. Una dona valenta que no s’amagava darrere d’un voler “quedar bé”.

Els qui estem en contacte amb la banca sabem que, en el darrer any, l'eixida al drama que ha suposat la crisi en la petita i mitjana empresa del nostre país ha passat, inevitablement, pel sedàs del refinançament dels deutes amb l'aportació de noves garanties a les entitats financeres i/o amb la mostra d'un sincer compromís de confiança en els projectes empresarials en dificultats.

L’actitud del sistema financer de no voler renovar crèdits i negar-se a concedir nou finançament (massa preventiva a l'inici de la crisi) ha donat pas a uns criteris més laxos que han deixat fluir de nou la liquidesa en el sistema econòmic. La confiança és la clau. La confiança de la banca en el projecte empresarial que es vol defensar, però també la confiança dels gerents, socis i empresaris en el seu projecte. Això és de veres,  sense entrar a valorar hui si els bancs demanaven massa garanties abans i en demanen massa ara també. I eixa veritat la coneixen els empresaris (una altra cosa és que n’estiguen d’acord). I Díaz Ferrán, l’ínclit president de la CEOE ho ha de saber.

Al diari CincoDias d’ahir (29/12/09) venia un peu de notícia interessant “Negociaciones por el impago de Díaz Ferrán” on es parla de com Caja Madrid intenta recuperar un crèdit de 26,5 MM d’Euros que l’home i el seu soci no poden pagar. La caixa demana que es milloren les garanties aportades (unes accions del Grup Marsans) però com ja són garantia en un altre prestec de Banesto no les volen (això l’empresari ho hauria de saber), uns terrenys a la Riviera Maya a Mèxic. Un poc lluny de Madrid la parcel·la, el banc vol alguna cosa més a prop. Tampoc deu ser novetat per al president de la CEOE aquest criteri del banc. Com sembla que no entenen la indirecta el banc és qui demana: el patrimoni personal dels socis seria una garantia aceptable. L’encara president de la CEOE i el seu soci es neguen.

Home, quina bogeria! Posar el patrimoni personal en una aventura? Ajudar l’empresari a salvar el seu negoci? Però anem a veure... quina és l’alternativa? Deixar que l’empresa faça fallida? Deixar, penjades a l’aeroport, 4.000 persones? Oblidar-se de la demagògia de donar treball i deixar al carrer les persones que treballen a Air Comet? Bé, la societat demonitzarà el banc i el govern hi posarà avionets debades. No arribarà la sang al riu. Al cap i a la fi, si la cosa no té sol·lució, l’home té la barraqueta de la CEOE...

Lola Botella es la primera en abrazar al defenestrado Costa

La primera diputada del PP en abrazar ayer (29/10/09) al ex portavoz popular en las Corts Ricardo Costa en su primera aparición en dos semanas tras ser apartado por su partido fue la alcaldesa de Carcaixent, Lola Botella. Costa se sienta en la última fila del hemiciclo, en el escaño 98, justo detrás del de Botella. La alcaldesa lo cogió por los brazos y le dió ánimos. Dos horas después el PP suspendía a Costa de militancia.

Anit vaig estar a “Aixàtiva” que diria ell. Al Gran Teatre de Xàtiva, a rebentar de bona gent que el van rebre amb una ovació que va retrunyir més que una mascletà (“Com es nota que estic a casa!”),  en la presentació mundial del segon disc de Pep Gimeno “El Botifarra” “Te’n cantaré més de mil” continuació natural del seu primer disc “Si em pose a cantar cançons”, el concert d’un patriota, d’una persona que s’estima el país, la gent, la cultura i la tradició com poques voltes he vist, com m’agradaria estimar-les a mi, amb desimboltura, amb bonhomia, amb la sornegueria més valenciana que heu vist mai, però amb respecte, noblement, i amb una estima fina i còmplice.

De vegades la imaginació supleix els recursos, altres vegades els recursos són al nostre abast i sols cal esforçar-se un poc en pensar i deprés il·lussionar un grup suficientment gran de gent per dur endavant el projecte.

El problema que suggereix aquesta teoria? Que al País Valencià no puc veure TV3, no la puc veure com un canal de televisió propi, sí amb parabòlica però no és la idea (vegeu editorial del núm 3 de la revista GentdeCarcaixent editada pel Casal Jaume I – Grup Arrels de Carcaixent) la idea és veure l’oferta de la Corporació Catalana de Radio i Televissió com a una oferta pròpia, meua, nostra. La llei actual no ho permet. L’emissió de televissió ha de circunscriure’s a la seua comunitat autònoma.

La sol·lució propossada? Canviem la llei.

M’agrada, és una opció atrevida, aparentment impossible d’assolir i tanmateix un repte perquè igual sí que és pot canviar.

I què hem de fer? Doncs una Iniciativa Legislativa Popular (ILP), replegar signatures i presentar a les Corts Espanyoles una proposta de llei que ens afavorisca. I dit i fet, ahí estem: signant, explicant la campanya i animant la gent per a que signe i que replegue signatures.

L’entitat promotora de’aquesta iniciativa és Accío Cultural del País Valencià, ha fet un web on podeu obtindre més detalls de la cosa. A banda hi ha gent al facebook (Déu ni do, més de 2.000 en som ja) donant suport a la iniciativa i informant-se’n també. El passat 8 de setembre es va fer la presentació de la ILP i els més diversos sindicats, associacions i partits polítics en donen suport.

Però per damunt de tota la gent que en dona suport jo trobe que està a les nostres mans, més que mai, fer un canvi legislatiu que deixe sense arguments els qui ens volen deixar sense televissió en català al País Valencià.

L’altre dia llegia un comentari recomanant un llibre (Enfrentándose a la locura. Héroes extraordinarios en tiempos extraordinarios, d’Amy i David Goodman. Té un final més que escaient: “Nosaltres mateixos som els líders que estavem esperant”.

I tú? Ja has signat?

         Quan la societat civil desconfia de les institucions i dels mitjans que aquella ha establit per comunicar-se emprén iniciatives pròpies que sobten per la seua originalitat i la seua simplicitat. Malgrat que, com en aquest cas, el tema és molt seriós.

         Carmina no està conforme en com l’alcaldessa de Carcaixent està gestionant el tema de la crisi i ha mamprés una iniciativa original: una replegada de signatures reclamant que es prioritze la gent de Carcaixent (que treballe o visca a Carcaixent, Carmina no pensa que s’haja de distingir d’on ve la gent) quan l’Ajuntament  haja de contractar a persones.

         L’efectivitat del gest de Carmina vindrà determinat pel nombre de signatures que es repleguen, clar, els polítics solen ser sensibles a l’opinió “del carrer” i en aquest sentit Carmina està pulsant la nostra opinió. L’alcaldessa estarà observant, ben segur.

         Igual prompte és citada a l’Ajuntament per rebre explicacions del que la institució està fent contra la crisi. De moment el titol de la seua iniciativa és prou indicatiu de la sensació de desempar que la gent “del carrer” té.

         No m’agrada pensar que la “meua” alcaldessa (ja us he dit en alguna ocassió que al meu Ajuntament els regidors no tenen poder executiu si les seues decissions no tenen el vist-i-plau de la dona) estiga esperant a vore quantes signatures replega Carmina per actuar. Però d’altra banda m’agrada la iniciativa de Carmina (la podeu visitar al face si en teniu) pel que té d’atrevida i de valenta. M’agradaria que replegara moltes signatures.

La meua voluntat és que aquest post estiga caducat en breu. Que el contingut quede desfasat i sense sentit d'ací a poc de temps.

Us conte:

         Fa uns anys un home va abusar de la seua posició de cap de la brigada municipal de Carcaixent, digam Enrique, per acosar sexualment una treballadora: li va fer tocaments i es va masturbar en la seua presència mentre la insultava.

         Tot açò que us pot semblar una exageració és una animalada, però certa. La víctima, digam-li Merxe, ho va denunciar, i un temps després una jutgessa ho va sentenciar: tot era cert, tot eren fets demostrats però (sempre  fa la impressió que hi ha un però maleït, eh?) primer: en el moment de cometre el delicte no era delicte. Això ho enteneu? Amenaçar una persona abusant de la  possició de poder a l'empresa no era delicte. I l'altre fet, l'agressió sexual que us he contat, doncs, ha prescrit. El tiempo pasa que dia Silvio Rodriguez i la decissió judicial ha arribat tard.

         La ignorància dels nostres polítics, els de Carcaixent vull dir, els de la dreta concretament. Els ha fet dir una animalada més grossa que la que us acabe de contar. El regidor de personal de l'Ajuntament de Carcaixent, el responsable si l'alcaldessa de Carcaixent no es fera personalment responsable de TOT, mantenint un estricte control de TOT, ha dit que "celebra l'absolució d'Enrique i que sempre han confiant en la seua inocència". Però home de déu, que l'han absolt però han considerat els fets provats. Que l'home ha abusat, ha acosat, s'ha comportat com un degenerat... però tot ha quedat en res judicialment. No és inocent, encara que estiga absolt. Dificil d'entendre per a aquest polític.

         Bé, ací va un prec: m'agradaria que l'alcaldessa de Carcaixent sancionara disciplinàriament l'Enrique. Que el relevara de les seues responsabilitats com a cap d'equip i... jo que se! Que fera alguna cosa. No confie en ella. Què us he de dir, deixarà passar el temps, voldrà que la gent oblide. Que Merxe, cansada, no denúncie el regidor per la barbaritat que ha dit... i que el poble continue vesquent-la com una persona entranyable que no té culpa de res. Estratègia que no li va gens malament, he de reconeixer.

         Doncs això, que m'agradaria que aquest post i la seua part final caducara per què l'alcaldessa en lloc de callar, actuara.

         Ahir dissabte 9 de maig vaig estar a la manifestació convocada per ACPV que commemorava el 25 d'Abril. No acabe d'entendre perquè si el 25 d'abril també era dissabte no ens convocaren per a eixe dia però com tampoc és necessari que jo ho sàpiga tot, doncs res, vaig acudir a la convocatòria d'ahir...

         Va ser un goig, moltíssima gent, molt divertit, molta música, cap incident a destacar... i també hi vaig vore a la gent que el dia 25 d'abril s'havia manifestat...No a tots clar, però la majoria d'organitzacions que el 25 es manifestaren, ahir també estaven.  Però no totes. Hi ha gent que havia qualificat aquesta manifestació d'ahir com la manera de medir les pilotes de Climent, acusant de "climentistes" als qui assistirem. Clar tanta procacitat igual sobta ací, però també és cert que ho vaig llegir al bloc de la Lucre, que es presta més...

         Vore a ACPV com un enemic, personalitzar-ho en Eliseu Climent i no acudir a una de les majors concentracions del nacionalisme valencià trobe que és un error, però les organitzacions polítiques, sindicals i socials intel·ligents (si es poden atribuir atributs intel·lectuals a les organitzacions i no a les persones que les dirigeixen) estaven ahir a València, i les organitzacions polítiques que no acaben d'entendre perquè no despeguen electoralment i no acaben d'atreure les simpaties dels qui ens manifestàrem ahir... no estaven.

         Més informació sobre la mani d'ahir a Vilaweb i al web d'ACPV la seua nota de premsa oficial.

"La preuve par le miel" (Salwa Al Neimi) un llibre eròtic, escrit per una dona àrab, combinació més que suficient per despertar el meu interés. Ha costat de trobar, no està encara editat a l'Estat Espanyol (m'han entrat ganes de comprar els drets i publicar-lo...) però Internet fa meravelles, una volta més, i Amazon me l'ha dut a casa, des de París... en francès.

         La Salwa és molt intel·ligent, a partir d'un treball d'investigació sobre l'erotisme a la literatura àrab, frustrat per la por, ja quasi atàvica, dels USA al món musulmà després de l'11-S, ens mostra tots els aspectes del sexe que poden ser quotidians a la nostra societat: postures, infidelitats, amants, dubtes, clàssics, modernitat,...  i que al món àrab pensem que, per tapar-ho, no existeix.

         La premsa econòmica dels diumenges m'ajuda a refrescar notícies que la rutina em fa oblidar. Els diumenges comence a llegir el diari, pel suplement d'economia, per veure si hi ha alguna cosa interessant, després passe al diari "normal", els suplements, els passatemps,... és una mania com una altra. Supose que és deformació professional. Una volta un bon amic em va dir "És curiós: comences a llegir el diari per la part que jo sempre llence al fem." Ell treballa d'una altra cosa...

         Hui he trobat una referència a una notícia que no per velleta i sabuda m'ha fotut menys: El govern socialista (:-O) va aprovar la Llei 4/2008 que, amb efectes retroactius des del dia 1/01/08 (que no es perda ningú) va decretar la supressió de l'Impost de Patrimoni. S'estima que la mesura afectarà a més d'un milió de persones que a l'Estat Espanyol venien tributant per aquest concepte. Quin concepte? Tindre un patrimoni net (deduïts els deutes) de més de 180.000€. Tu el tenies? Jo no, i crec que tu tampoc. Les persones que depenen del seu treball,... la majoria tampoc. Qui té aquest patrimoni? A qui beneficia aquesta llei? Quants impostos menys es recaptaran deixant els rics que disfruten (més) del seu patrimoni sense tributar?

         És fàcil fer demagògia d'aquesta mesura en els temps que corren però no em puc resistir: si feren un referèndum, tu votaries a favor d'aquesta llei?