Encara que els dies siguin molt embollats; complicats i antipàtics, vull dir. Com aquell que vol dir, a l'ensems, que tot el que li ha succeït fós meganegatiu; aquestes coses passen i aquell home, el nom del qual hem omès de forma molt picardiosa, pensariem que s'ajauria al llit i no podria tancar l'ull de tants destrets que té a la ment.
Moisesqb |
dissabte, 27 de desembre de 2008 | 13:13h
Els dos primers Nadals de la meva vida els vaig passar amb guerra. M'imagino les dificultats i els calvaris dels pares malgrat que això del Nadal aneu a saber com anava en aquella època. Només us diria que l'Església Catòlica m'anomena Moisès des de l'any 1939. Dos anys innominat.
Això de la guerra el dia de Nadal no ha canviat gaire. Més aviat ha augmentat. Anys enrera havia sentit dir que el dia de Nadal els soldats feiein esponstà niament una mena de treva.
Moisesqb |
dimarts, 23 de desembre de 2008 | 13:51h
Ja sé que falten tres dies. Però per si de cas, d'adelanto i començo amb aquell desig tan universal de felicitat per a tothom i que passin unes Bones Festes. Torrons, ametles, panses i figues.
A mi les felicitacions en forma de dècima m'gradaven molt: El cartero servicial le felicita el Nadal o bé més senzill, Que tengan buenas fiestas. El basurero. També, El sereno puntual le despierta cuando és la hora. N'hi havia força i m'agradaven perquè eren impreses sobre aquelles octavetes de cartulina prima, totes de coloraines.
Moisesqb |
dimarts, 16 de desembre de 2008 | 17:22h
Per si a algú se li escapa, les autobiografies les van escriure abans de ser executats però després de ser condemnats. Vull dir que van tenir molt poc temps, perquè vivint a l'època que vivíem no s'hi valien recursos, revisions i molt menys indults.
Per què tres condemnats a mort que no es coneixien, reclusos en presons diferents, al saber la sentència de ràpida execució es van posar tots tres a escriure la seva autobiografia? No ho sabem. Bé la seva autobiografia... El què van poder, car van tenir molt poc temps. Un vuit dies, l'altre set i el tercer cinc.
No reportem aquesta història per seguir les curtes vides de llurs protagonistes.Un insisteix amb la nòvia amb la qual s'hauria casat. L'altre, segur que de més volada intel·lectual intenta,sense aconseguir-ho, demostrar que la vida i la mort són el mateix. El tercer només escriu sobre el seu poble i la seva família.
Bé, tot plegat no tindria una excessiva importànciadn en el marc de les barbaritats que es va cometre aleshores. Són tres llibres d'un dramatisme espaordidor. Però m'han cridat l'atenció dues circumstàncias:
-Cap dels executats havia complert vint anys.
-Tots tres en un moment o altre del seu llibre escriuen una frase textual: Quanta bona gent devia matar en el front. TEXTUAL !!
Moisesqb |
dissabte, 13 de desembre de 2008 | 17:29h
Tinc retallat un cor de cartró. Vull dir que tinc un cor retallat sobre cartró. És de color de rosa. No té cap valor però jo el tinc posat entre els lloms de dos volumns d'uns vella enciclopèdia. Molt probablement sigui l'etiqueta externa d'una capsa que contenia alguna peça per a vestir. Ho dic perquè ho he vist alguna vegada. No se'm confongui en coneixements.
Estava davant de l'Ajuntament, a la Plaça dela Vila, contemplant una vegada més com en el gravat de'n Serra ajunten l'Anoia i el Llogregat, molt ben representat per cert. Una obra d'art.
Per allà hi rondava una dona molt vella que ja m'havia adonat que feia una estoneta que anava circumvalant molt a l'aprop meu. S'apropà una mica més i em digué, textual, Té, fa dies que el guardo. És per a tu. Guarda'l que et donarà sort i ara bona falta et fa.
Collons!!, vaig dir (amb el pensament). En veu alta em penso que només vaig dir gràcies i encara no sé si es va sentir gaire.
I ara resulta que tinc un cor de factura comercial retallaten cartró rosa enmig dels lloms de dos llibres. Vaig deixar-los-hi per recordar de parlar-ne un moment o altre.
Sí seyors, em va cridar l'atenció la vehemència de les paraules d'entrega.Són excessives. Té, es per a tu. Fa dies que te'l guardo. Et donarà sort. Que bona falta et fa.
Vosaltres podeu creure-us-ho o no. El sescriptors fotem cada mentida que treu foc, encara que afirmo que no dic mai cap mentida que no tingui una mínima re lació amb alguna reralitat.
Del que sí estic segur és que aquella dona m'hauria seguit tot el vespre fins a poder entregar-me el cor de cartró. I en tot cas d'on va treure i ara bona falta et fa?
Faig els articles una mica curtets perquè em dóna molta feina escriure sobre teclat.
El senyor Blasi aquest matí ha sortit a caminar. Prou que ho veia ell que avui no era el dia. Un aire glaçat que tallava la cara. Però el senyor Blasi és d'aquestes persones que quan foten la banya en un forat no hi ha qui els hi tregui. Tampoc té ningú per a treu-re-li.
Moisesqb |
divendres, 28 de novembre de 2008 | 11:40h
Quantes setmanes sense escriure, buff! No trobava les lletres. S'amaguen! Com si juguessin a cuit-a-amagar. Aquest matí (no ho digueu) he trobat un caixetí amb unes quantes vocals i unes quantes consonants i les faig servir per a escriure aquestes quatre ratlles. Vejam si em costarà car això.
Aquests dies per aquests verals plou dia sí i altre també. Fa dos o tres dies em vaig llevar amb el propòsit de caminar una bona estona. Feia dies que no ho feia. Plovia. Plovisquejava. Ja ho havia vist pel balcó.
Moisesqb |
dimecres, 22 d'octubre de 2008 | 10:47h
La reconvenció em ve per tots costats: Els fills, els amics propers, àdhuc del què en podriem dir la classe terapèutica, que és un sector que mereix molt de respecte i ésmolt assenyat fer-los'in cas. Però escolteu amics,els dics jo, que us penseu que això es tracta d'obrir l'ordinador, apretar un botó i pam! ja hem penjat un post.
Moisesqb |
dilluns, 8 de setembre de 2008 | 10:58h
No s'ha de considerar el mot palauet exclusivament com un diminitiu, que ho és, sinó que a l'època d'entreguerres s'emprà per a definir un tipus de construcció senyorial que, sense arribar a les dimensions i magnificència d'un palau, es construïa a la seva imatge i semblança. Per tant el mot adquirí qualitat de substantiu, El palauet Albèniz, per exemple.
Moisesqb |
diumenge, 27 de juliol de 2008 | 10:15h
Un cop vaig ser dins del túnel de gran llargada (potser el de Viella o del Cadí, en una foscor de paüra) uns amics que hi entenen en això de túnels i mines fosques van donar-me una llanterna de llum minsa, És tot el que et podem donar per a tirar endevant fins la sortida. La resta li has de posar tu.
Un servidor quan al matí obre l'ull tot just es veuen les primeres clarícies de l'alba i el gall de l'hort veí fa el primer quiquiriquí. Aleshores un servidor posa els peus a terra perquè se sent incòmode entre els llençols després d'una llarga nit de sont feble i trencat.
A la nostra família hem tingut el goig del naixement d'un nen: el Marçal. El divendres al vespre va néixer i amb una certa anticipació. Es veu que tenia pressa per a saber com és aquest món que li ha tocat de viure. Sant Antoni Gloriós!
Però aquesta no l'he rebut. L'haig d'escriure i enviar jo. A la Vinyet, que és una nena de quatre anys. Ara fa unes poques setmanes va marxar amb els seus pares a viure a una ciutat llunyana, al Nord de la Península. I és clar, ara no ens veiem.
Em sembla que les dues posicions s'acosten bastant. El pesimisme no és massa aconsellable però tampoc és que tinguem molts signes que ens indueïxin a un optimisme incondicional.
