Fa uns pocs dies començava a escriure i sobtadament vaig sentir com les campanes de l'església de Santa Maria tocaven a morts. I simultàniament les campanes de la Torre de les Hores que anuncien el pas del temps amb tots els quarts i les hores des de molt abans que un servidor vingués al món van començar a tocar, no sé si serien les deu o les onze.
Però no us pensessiu que la duplicitat comportés un guirigall sorollós i desagradable. Quan toquen a morts els tocs són lents, greus, deixant silencis. I per altra banda el campanar municipal tampoc té cap pressa en anunciar els quarts i les hores.
Diminutiu de campana. Us heu adonat la quantitat de diminutius que emprem en la nostra llengua? El francès, que el tenim ben a l'aprop, quasibé els obvia. El castellà, que també el tenim ben a l'aprop, fa un entremig. Nosaltres no ens en ve d'un. Campaneta, diminutiu de campana. Campana petita. És això i no cal que en parlem més de gramàtica.
Moisesqb |
diumenge, 15 de febrer de 2009 | 11:48h
Em refereixo ,naturalment, a aquestes xifres astronòmiques de les quals parlen constantment aquests senyors (ministres, comissaris, caps d'estat) ,que surten tan ben vestits a la tele i que no acaben mai explicant qui els té els calés. Jo, abans de començar aquestes ratlles he fet un petit balanç personal i els puc assegurar que el seu resultat no té res a veure amb aquestes xifres de milions d'Euros o Dollars que s'esmenten en aquestes reunions.
Moisesqb |
divendres, 13 de febrer de 2009 | 10:41h
Resulta que aquesta primavera ens pensàvem haver-nos de rentar la cara amb saliva i ara no es pot esquiar per excés de neu, al Pirineu, naturalment. Em fan pena aquells automovilistes, generalment amb un tot-terreny, que a mesura que van guanyant altura, ja superats els 1500 metres van veient com les vores de la carretera, que s'estreny, es van fent més altes per la neu. I quan arriben al penúltim poble abans de les pistes un senyor policia, que es fot de fred per a guanyar-se el jornal, els diu: No poden pas tirar més amunt. I miri de resguardar tant com pugui el cotxe sinó demà ni el veurà. Però, si portem cadenes. Guardi-les per a una altra ocasió que tinguin la pensada de pujar a esquiar amb aquests gruixos de neu. El pare buscant allotjament esverat i la nena mitjana que plora. Ella volia esquiar! Si nena sí. Les coses són així .Ja ho aniràs veient.
Dues o tres tardes a la setmana el vaig a veure i passegem. És el camell de Meribà que ja fa temps que vaig fer venir per allò de la companyia i la companyonia, desencisat com estava d'altres opcions. Normalment, si no fa molt fred, fa vida sota el pont i en el extensos prats d'herba tendra que creixen per l'areny.
Catalunya camina amb sabates que li vénen estretes i un parell o tres de claus que se li claven a les plantes quan vol caminar. Quan més depressa camina més dolor li infligeixen. Les sabates li són petites perquè no se li'n volen donar de més llargues i, subrepticiament, si deixen un parell de claus sense picar.
És que en el rebost, sabeu, si guarden els ous. I el que no té ous no pot fer truites. O explicat encara més senzill. Si el qui té la clau del rebost us dóna mil ous, podeu fer mil truites. Si us en dóna deu, deu truites. Qui té claus i qui reparteix ous és com si fós l'amo, que diem.
Quan acabada la guerra passàvem gana un germà del meu avi que feia de forner en un poble del Bages algun diumenge ens convidava i allà esmorçàvem i dinàvem. Com que de tot allò més aviat anàvem magres els diumenges que anàvem de convidats a ca l'oncle era un festí perquè just arribar ja ens tenien preparades unes truites que enamoraven.
Aquest blocaire no parlarà ara dels fets d'ahir per a adherir-se als tres dies de dol decretats pel senyor Alcalde de San Boi de LLobregat i que em penso que assumim tots els catalans per respecte als difunts i les seves famílies. Però sí que parlaré de vent, d'aquell vent fort i abassegador que en diuen Tramuntana o Nord.
Moisesqb |
divendres, 23 de gener de 2009 | 09:54h
Haig d'escriure una carta d'amor. L'haig d'escriure per a tirar-la al correu aquest matí i no sé per on començar. Sembla senzill, oi? Doncs no. Es clar que potser que ho consideri ara de la meva manera tot això. Una manera diferent que dimana del meu posicionament personal, familiar i social.
Moisesqb |
divendres, 16 de gener de 2009 | 09:04h
Ja ho he dit en un parell d'casions anteriors i avui, com que m'acabo de llevar del costat revolucionari, ho repetiré. El capitalisme és un sistema econòmic que ha estat portat a no cumplir la seva finalitat última, que seria el re
partiment de la riquesa segons uns cànons de justíticia pre-establerts.
El sol de gener, passades les borrasques de tardor, és d'un blanc tan lluminós que agredeix la vista. Després sortirem i serà per molt que no vegem cap floc d'ametller. Entretant faig temps a la sala i el sol em molesta els ulls. Haig de canviar de posició.
A en Barjau tothom el té per ximple. Parlant de la llum clara i potent d'aquests dies em va dir, La llum i el color són el 80% de la vida. Si no prove-ho, home prove-ho. Imagineu-vos la vida en blanc i negre. Com una pel·lícula d'aquelles d'abans. Home Barjau, potser se'm faria difícil imaginar-ho. No no és difícil.
Mireu, jo ara estic resolent la qüestió a casa meva. La dona és més aviat de colors apagats. De coses que només es mig vegin. I de moment ja he resolt parcialment la qüestió a la sala de llegir. Vaig trobar al quarto de dalt un sifó d'aquells d'abans que el fabricant tenia la delicadesa de donar al vidre un color o altre. N'hi havia de blancs, blau-cel, roses. El meu és rosa. Vaig polir-lo bé i l'he col·locat a sobre un moble cantoner de la sala.
No us podeu imaginar la lluminositat rosa i suau de l'estança qual els raigs solars s'hi projecten perpendicularment. M'assec i em relaxo per a tot el dia. Ara imagineu-vos que l'estança fós gris.
Quanta estona gaudiu d'aquesta bella policromia? vaig preguntar-li.
Oh! Ben bé un quart o vint minuts. Ja sabeu, el sol corre,va dir erròniament.
Fet de fusta i roba barata, tot l'any (i any rera any) el veureu sota de l'om de l'eixida, cobert ara a l'hivern de fulles seques. Ningú el toca mai. Al bon temps algú de casa s'hi asseu una estona. Poc, que ja cauen fulles. Però ningú remou el balancí. Tantes de coses i homes hi ha que hi són, simplement, perquè no destorben!
Com més plou més aigua cau. Ara fa uns quants dies que s'hi abona i com que no sento ningú que es quixi arribo a concloure que deu ser aigua benvinguda.
Caminant per aquests carrers de Déu aquest matí, quan els Reis feien un primer son lluny de Catalunya, m'ha cridtat l'atenció un rètol publicitari lluminós en una botiga que deia això: Money Gram. Sense saber massa el significat d'aquestes dues paraules, i guiant-nos per alguns dels articles que es veien a la botiga he deduït que,entre altres coses, es dedicaven a fer aquestes trameses de diners que els obrers immigrats d'aquí, doncs envien allà a les seves famílies i amb tota la rapidesa que permeten els moderns medis de comunicació.
