Ahir caminant per un camí estret de bosc se'm va embolicar a la cara una teranyina que l'aranyeta nocturna, laboriosament, havia texiit. Vaig anar mirant rcoses. Violes. Algún lliri de primavera. Els espàrrecs de marge, que ja apunten. En uns roquissars elevats per sobre d'aquest modest caminet de muntanya van alçar el vol dues parelles de corbs. També es passejava per l'altura algún voltor.
Així. Amb tota la força de la paraula aguda i accentuada perquè no hi hagi equívocs gramaticals. A nosaltres no ens caldria l'accent, però com que ell li posa i més val que en sobri que en falti.... Garzón! Amb tota la contundència. Perquè no em negareu que dóna tota la sensació d'home contundent i apressurat. Bé, jo l'he vist només a la televisió. Però sempre caminant amb aquelles presses. Bum! Ja és dins l'Audència nacional, escortat per aquells dos joves que, sempre, faci fred, faci calor porten corbata i americana. Algun moment de descans ha de tenir aquest home que li permeti llegir una mica, o jugar al golf o nedar...
Seu en un banc del passeig marítim, sota palmeres. La platja al davant. Un llibre tancat sobre la falda. És al caient de la tarda i des de fa una temporada els vianants habituals la veuen cada dia asseguda al mateix lloc. La gent del poble la coneix. Als matins treballa de caixera en un supermercat i viu sola amb la seva mare. A primera vista dirieu que nopassa dels quaranta anys.
Avui mirava l'estadística d'aquest bloc i he vist que en poc més d'un any hi he penjat més de 200 apunts, amb una quantitat d'entrades (lectors) que m'ha semblat impressionant, si no impossible. Quantes tonteries o intrascendències no haurem escrit en aquests 204 posts que han provocat (Oh casualitat) 204 comentaris?
No pot pa ser d'altra manera. Oh, sí? Els propers dies ho anirem veient. Perquè, escoltin, si vostès demanen en un establiment de prestigi un plat de lluç a la vasca i els el serveixen fregit, bé que faràn una protesta. Semblantment els vascos (He dit vascos) que són els clients d'una nació molt antiga, que parla la llengua més antiga de la península, doncs aquests senyors clients si els donen un lehendakari que no sigui a la vasca potser protestaran.
O diumenge negre, com volgueu. Aquest matí m'ho mirava tot serenament a les emissiones de TV i em preguntava d'entrada què és el que el PP els dóna als gallecs. No hi ha manera de que pugui escatir le causes dels èxits dels hereus franquistes i cacics a A Terra, A Nosa Terra,com digué sempre Castelao. Ni aquest darrer govern d'esquerres que acaba de perdrel es eleccions ha sigut capaçde fer cumplir la norma legal de que a les escoles al menys el 50 % de les classes es facin en gallec. Conec molt pocs gallecs; però sempre que els parles d'això, despisten.
L'hem encetat. No hi ha hivern sense març ni primavera tampoc. Malgrat les excepcions l'hivern es bat en retirada al març. No trigarem que les temperatures pujaran lleugerament, tindrem dies de vent i els núvols, blancs com el cotó aniran d'un costat a l' altre. Manca poc temps. No he dit res de calor. Aquests primers deu dies de març tinc la companyia d'en Marçal, que és el méu nét petit i ha vingut amb la seva mare. Té vuit mesos. Veuran que, de moment, l'avi encara piula i després se'n tornaran al Sud d'Irlanda on viuen, i on el vent que hi fa, dia si i dia també, deixa en ridícul les nostres tramuntanades.
Moisesqb |
dissabte, 28 de febrer de 2009 | 10:16h
El dia 24, fa cinc dies, en el post que vaig penjar titulat Plaques commemoratives i en el qual en relacionava algunes de les que es poden veure a les parets de les cases vaig ometre la que correspon a un personatge artístic del màxim prestigi en els seu tremps i un dels més grans tenors de totes les époques: Josep Palet.
Moisesqb |
divendres, 27 de febrer de 2009 | 12:07h
De Vilanova i la Geltrú. S'entén. I encara que avui és ja el segon dia de quaresma no vindrà d'aquí que ara faci un repàs en la memòria dels actes que se celebren a Vilanova en el transcurs de tota la setmana de Carnaval. No em veig en cor d'enumerar-los tots. Són molts i der gran prestància i participació. Jo els he sentit explicar algunes vegades perquè a la capital del Garraf hi tinc molts i bons amics, malgrat que les meves circumstàncies personals han fet que, actualment, hi estigui una mica desconnectat.
Passant pel carrer d'Anoia a mig matí dues persones del poble s'ho explicaven. Jo vaig captar unes frases perquè el meu caminar (vostès saben el què és la marxa atlètica?), doncs el meu caminar n'és exactament el contrari. L'un li deia a l'altre: Està fet que no ho coneixeries.Muntanyes de terra, sots, pedra, maquinària... Es referia a la gran planúria que s'extén en direcció a Barcelona, passat el Congost de Martorell. Jo recordo bé quan aquest paisatge era de vinya i presseguerars. Actualment, ja ho hem dit diverses vegades, no es veu res de verd. 6 carrils d'autopista, 6 carrils d'autovia, l'antiga N-2, El tren de Sant Vicenç de Calders a Barcelona,el de Marttorell a Barcelona per Rubí, El Ferrocarrils de la Generalitat, línies Barcelona-Martorell i Barcelona-Igualada. Més carreteres: A Gelida, a Terrassa, a Olesa. I no ens deixésim la gran joia de la corona!: El Tren d'Alta Velocitat. Déu n'hi dó tot en un sol municipi. I encara queda territori?, es podria preguntar.
Moisesqb |
dimecres, 25 de febrer de 2009 | 08:56h
No sé. El primer prové, generalment, del segon. Si un hom veu com està el món, en general, jo no m'atreviria a parlar d'hecatombe per més que n'hi ha alguna de local. Però sí que donaria via lliure als pessimismes. Potser que siguien massa coses per a un home sol, però ja anem sobrats de doloroses realitats que ens colen una pel·lícula titulada "Los cazadores cazados", que només l'acaben d'entendre els que l'han produït.
Avui a Catalunya podia haver estat un dia de pessimisme i àdhuc d'hecatombre .Però no. Un beneït gol a la segona part no solament va salvar el prestigi del Barça sinó que, tothom sap, que és molt important per al partit de volta. Aquell jove sempre tant elegant, vestit de colors foscos, que es passeja de tant en tant ran de la gespa va dormir una mica més tranquil. A aquest jove que tothom coneix tan bé des de tants anys li deu passar com a mi, que no puc estar quiet al mateix lloc més d'un quart d'hora.
No aribaré a saber mai si és major felicitat el tenir molta feina i fer-la o estar tranquil·let i quiet, amb els braços plegats. Plegar els braços em fa una mica de ressistència, car a l'escola quan et castigaven anaves dret a la paret amb els braços creuats. Així, quan estic tranquil·let i quiet per una raó o altra, m'assec i mantinc els braços estirats. Perquè per a fer alguna cosa és necessita una mica d'ímpetu.
Si em cerques i no em trobes és que no et vull, veure, ni parlar-te,... Si em cerques i no em trobes és que no em crides prou fort. Si em cerques i no contesto és que penso que és una broma que em necessitis. Si em cerques i no em trobes és que, amb tu, m'ho passaré malament. Si em cerques i no em trobes és que et miro per sobre l'espatlla, pobre insignificant. Si em cerques i no em trobes, potser... potser, ja he sigut executat, reu de mort, acusat i cupable de no haver escoltat el teu crit, a vegades un clam, quan de veritat em necessitaves i jo no vaig venir.
Moisesqb |
diumenge, 22 de febrer de 2009 | 08:17h
Sentim alguna vegada l'expressió "la roda del temps" i la considerem ben adequada per expressar en un sentit o altre que la vida és igual sempre. Idefectiblement, dividits el anys en dies i nits, van passant, un hom diria davant nostre, sempre igual, mostrant-nos els mateixos panorames i paisatges. Els amors, els dolors, les morts, les malalties, les maldats, les alegries, les bondats, el treball, les injustícies, les guerres... No sé si tenim gaires ocasions de respirar fondo per les alegries i les bondats. Perquè de l'altre....
Moisesqb |
divendres, 20 de febrer de 2009 | 10:07h
D'aquesta manera em va semblar, temps enrera, que algú intentava explicar una teoria que titulava d'aquesta forma, El temps lineal i que pretenia defensar que el temps no és una cosa que marxi (passat) i vingui (futur) sinó que es tracta d'una realitat estàtica sempre present en el món. El dels segles passats també. És aquí. D'entre tantes de les coses que va dir aquest senyor, que en matèries científiques em mereix confiança, ni ha una que sembla certa. El temps és simplement la conseqüència de la rotació del nostre planeta. Això, a primera vista, sembla cert. Però a continuació els haig de fer una manifestació necessària i sense complexes: De Física i menys de Física Astronòmica no hi entenc un borrall. Vostès hi hauran de posar el seu saber o la seva imagicació, perquè això de considerar que el temps que passa no marxa no és pas una cosa banal.
