Les ales del cor de la Mari-Tere van descloure's i, lliures i confiades, volaren pels espais insondables dels sentiments. Tenia catorze anys i s'enamorà del seu preceptor, un jove estudiant de Dret, que l'ajudava en el fatigós camí de l'aprenentatge elemental. Fatigós, ateses les limitacions que comportava la síndrome de la Mari-Tere. Era una noia down.
Ara farà anys de la mort del poeta Sorribes. Trenta anys. Era el mes de març quan trobant-se accidentalment enmig d'una manifestació obrera que la policia pretenia dispersar una bala de goma a la templa dreta el va deixar estès al terra més llarg que no pas era. El poeta Sorribes havia anat a ciutat quan el van acomiadar de la feina de contable a la fàbrica de teixits del poble. Van dir-li que si bé era un bon empleat ja no feia cap falta en la nova estructuració administrativa. Aquestes coses passen sovint.
Ahir a la matinada el vent de Mestral va produir algunes malvestats i els bombers van haver d'intervenir en més de 150 ocasions, especialment a les comarques del Nord: Empordà, Gironès, Pla de l'Estany, Garrotxa, Ripollès.
Efectivament, aquest és el post número cent que penjo en aquests bloc, que només té tres mesos i escaig de vida. Era a finals de novembre passat quan amb la meva filla Montserrat, si us plau per força, vam obrir aquest bloc a Kilbronogue, un llogarret del Sud d'Irlanda al comtat de West-Cork.
Ja estem a la recta final de la campanya i fins dilluns no tornaré sobre el tema. Ho faig ara per segona vegada, car fa uns dies vaig escriure un post que intitulava igual i crec que també, semblantment a aquel, incidiré sobre la mateixa qüestió que considero fonamental per a nosaltres els catalans.
Ahir era la darrera representació de l'òpera Elektra al Liceu i ens hi vam deixar caure. Richard Satrauss que va néixer a finals del segle dinou a Munich un dia 11 de juny (com un servidor) va ser un compositor prolífic, un gran simfonista i autor d'un catàleg d'òperes molt extens. Catorze o quinze si ho recordo bé, que és molta òpera tenint en compte que ja s'havia superat cronològicament l'esplendor italià romàntico-verista.
Comencen a florir els llorers. El diumenge de Rams les flors del llorer hauran esclatat amb aquell groc pàlid tan peculiar i la seva olor ens anunciarà la Pasqua imminent. Es retrassi o s'avanci la floració per Setmana Santa els llorers són sempre ben florits. Amb branques de llorer es va aclamar a Jerusalem aquell líder que pocs dies després era assassinat. Hom ha dit que el mateix poble que l'aclamava pels carrers de la ciutat després el va condemnar i matar. Francament no; van matar-lo els poderosos de sempre i el poble va callar. Per por. Com tantes vegades en la història.
Quan el senyor K. va dir als amics a la tertúlia del cafè N., Estic desenganyat detot i no tinc ganes de viure més, van quedar un punt sorpresos però no excessivament. El seyor K. els tenia acostumats a reflexions profundes, metafísiques. Havia sigut contable a la companyia de les mines de plom, no s'havia casat mai i vivia sol amb amb dos gats que anomenava Llum i Fosca.
Si Truman Capote ens invitava a desdejunar amb dimamants a Tiffany's (i amb l'Audrey Hepburn!) nosaltres, els d'aquestes contrades, ens hem de conformar amb coses més modestes però que també podem hiperbolitzar, "Cafè amb Rossini".
Moisesqb |
divendres, 29 de febrer de 2008 | 08:06h
De matinada he fet una mica de feina de la que em cal fer per anar vivint. Després em sentia fatigat i he buscat la traducció dels poemes que formen el Viatge d'hivern de Müller.
Una vegada a un escriptor modest van concedir-li un premi literari. Modest, com corresponia. En el dinar que va seguir a la festa van demanar-li a l'escriptor modest unes paraules i va dir,En aquesta festa de la nostra llengua tinc l'obligació de fer dues coses. La primera expressar el meu agraïment als senyors que han escollit la meva obra i la segona recordar emocionadament a totes aquelles persones que en èpoques molt díficils van deixar mitja vida, sinó la vida sencera, per a defensar la nostra llengua.
Ara, en aquesta primeríssima hora de la matinada de dijous, hi ha boira baixa. No es veu res. Naturalment que en aquestes hores nocturnes no és veu mai res. Només l'enllumenat públic i la clarície de la lluna plena quan n'hi ha. Amb boira baixa ni l'enllumenat públic. Fa una certa frisança, produeix una mena de neguit.
Moisesqb |
dimecres, 27 de febrer de 2008 | 18:25h
Avui al matí mentre prenia un café al Bar Júlio, al costat de casa, he agafat el periòdic. Un dels tres diaris que tenen en aquest establiment a disposició de la clientela. Un diari d'àmbit estatal que dedica tres pàgines senceres a comentar les falsedats i les mentides tant del senyor Rajoy com del senyor Rodríguez Zapatero en el cara a cara que es van tenir per la TV.
Moisesqb |
dimecres, 27 de febrer de 2008 | 08:49h
Al matí he esporgat els geranis de fulles seques i flors marcides i des de la balconada he mirat, una vegada més, el cel, la vila vella i l'horta de l'Anoia a primer terme. El que més es veu als horts son faveres, ja força crescudetes. Avui no fa vent, només un airet fi i força fred. No és encara el temporal de les faves.
Els llops quan s'enfaden, tenen gana o cerquen la parella fan, Auuuuu...Auuuuu. Els homes i les dones fem Ai, Ai... que s'hi assembla molt. Potser la diferència, ultra el canvi de vocal, és que els llops l'allarguen més: Auuuuuu. Impressiona sentir al lluny l'udol d'un llop.
