Prems la primera i ja veuràs com les que segueixen van responent amb més seguretat i més tranquil·litat. Jo li responia, respecte de les tecles de l'ordinador i altres suggerències que em feia amb molt bon criteri (deuria haver passat per una bona universitat aquest xicot) que dotzenes de vegades havia tingut com una mena d'impuls de començar-ho però que abans d'escometre-ho unes parets m'envoltvaven i romania paralitzat, immobil·litzat. Però ara amb un sobre-esforç m'he escapolit per un petit forat i he premut la primera tecla de l'ordinador i les altres han anat seguint, talment una processó de formigues que en la mesura que avança es va engruixint i a allargant.
Amb moltes hores de solitud quasi inactiva el pensament dóna per a molt.No sé el perquè però fa uns dies que, intermitenment, s'amapareix en la ment aquesta frase que dóna títol a aquest post. En realitat és un títol. El títol d'un film rodat fa més de 60 anys, en aquella època innoblidable del cinema italià, el neorealisme. Potser que la frase tingui un encant consonàntic que m'agrada (de fet tot l'idioma italià està ple d'aquestes excel·lències fonètiques) o potser també si al director de la película li va semblar que aleshores la Terrra tremolava, què diria ara?
La paciència! La de suportar el càrrec de conciència per un silenci que ratlla la mala educació i la de cercar-me amb constància per a veure si trec el nas en aquest bloc i dono senyals de vida. La primera no té cap mèrit.Només dolor.La segona no sabré mai com agraïr-la.
Moisesqb |
dijous, 17 de desembre de 2009 | 13:40h
S'acosta Nadal i tot el seu embalum comercial. Sembla que a la gent ens hagi augmentat la dosi d'electricitat en el cos i pels carrers de pobles, viles i ciutats no hi poden mancar les llumetes de colors formant figures penjades sobre les vies urbanes.Figures al·lusives a aquestes festes, però això sí: més Pares Noels que Nens Jesus, més fulles de grèvol que Mares de Déu, més avets que àngels i algun pastor que s'ha salvat de la iconoclàstia. Totes aquestes coses han canviat d'uns anys ençà i és possible que d'ací un quants més ningú s'àpiga el què celebra.
No sé, potser és igual. Vull dir que no depèn d'això.
Moisesqb |
divendres, 13 de novembre de 2009 | 15:57h
Aigua salada. Perquè a mi m'agrada, a l'estiu tocar el mar i a l'hivern trepitjar la neu de les altures. Doncs bé, fa un parell d'anys que no he vist el mar i, si fa no fa, que no he tocat la neu. Com que no m'atreveixo a conduir (encara) i des d'aquí no es veu el mar si no t'enfiles uns dos-cents metres per la serra de les Torretes. m'he quedat aquest destiu sense ni tan sols la visió llunyana del mar que quan has assolit els 600 metres per aquestes serres es veu per cinc llocs. Al Besós,al Llobregat, al portinyol del Garraf, a Vilanova i a Tarragona.
Moisesqb |
divendres, 2 d'octubre de 2009 | 12:25h
Una emissora de televisió catalana donava ahir ,molt breu i sense detalls, la notícia que la glacera de l'Aneto s'havia partit en dues. O simplement s'havia partit. Cosa que la naturalesa, amb les seves armes poderoses, no havia aconseguit en milions d'anys.
Moisesqb |
divendres, 25 de setembre de 2009 | 11:52h
Fa pocs dies en aquest mateix bloc una amiga molt amiga m'insinuava si no seria adient que escrivís unes paraules sobre la tardor que acabàvem d'estrenar i suposo que alhora pretenia que aquest bloc no tingués tantes fulles en blanc com té darrerament.
El que passa és que quan sento la paraula tardor automàticamente n'apareix una altra, quasibé sinònima: decadència. I aquí sí que la matem. Em ve com un calfred perquè darrerament, em penso, que observo en excés les coses decadents.
Acabem d'enterrar un home jove. Des de la meva perspectiva, naturalmente. Em sembla que m'han dit 56anys.Un home jove amb el qual i amb la seva família hi tinc una mena d'amistat d'aquelles que són més que una amistat. Era un home d'Esquerra (ERC) i durant un temps fou Regidor de l'Ajuntament representant aquest partit. Això de l'Esquerra podríem dir que li venia d'herència. El seu oncle-besavi fou D. Francesc Riera i Claramunt (Martorell 1890-Mèxic 1955). Alcalde de Martorell fou elegit diputat al Parlament de Catalunya i formà part de diverses comissions. Els qui coneixen bé la història del Parlament republicà ja saben de les seves ardents defenses de la Llei de Contractes de Conreu i dels interessos dels Rabassaires. Al Josep, que avui hem enterrat, L'Esquerra li venia d'herència. No fou pas la política, però, la que inicià una amistat estreta amb mi.
Després d'unes setmanes d'absència avui torno a provar de teclejar i si em pregunteu perquè avui ? doncs, no us ho sabria pas contestar. Ara mateix acabo d'arribar a casa després de fer una breu caminada, però que posant-hi una mica més de voluntat he aconseguit doblar el recorregut. Tot plegat una hora de camí amb el meu lent i mal pas. No sé pas com acabarà això. Jo agafo un bastó, però em semla que ho faig més que per ajudar-me, perquè els qui em veuen caminar no es pensin que he estat massa estona a la barra del bar.
Moisesqb |
dimecres, 22 de juliol de 2009 | 11:29h
Quan tenia 60 anys vaig canviar d'ofici. Jo des de jovenet havia treballat en una companyia financera. Als seixanta anys em van dir que ja havia complert i que em pagarien sense treballar. I, és clar, vaig dir que sí. I aleshores vaig canviar d'ofici. Em vaig fer, voluntariament, com per una inèrcia vital, escriptor o poeta, que ve a ser el mateix.
Moisesqb |
dissabte, 18 de juliol de 2009 | 12:53h
Ves si en pot donar de voltes i voltes un home o una dona de la societat actual! Tant si introdueix la reflexió al seu interior com si ho fa al seu entorn. Generalment el personal desestima sovint una introspecció personal perquè sol ser una activitat no gaire agraïda. Jo ho he provat alguna vegada i em costa molt trobar un raconet reconfortant. Així és, doncs, que em permeto de creure que preferim giravoltar per fora que ens permet emetre opinions sobre els demés i, a vegades, força desaforades. Si anem giravoltant resulta que tenim cercles molts propers a nosaltres amb els quals àdhuc hi convivim. Després en vénen uns de no tan pròxims però en els quals s'hi apleguen més individus. I si anem fent una secció de cercles sobre un centre estàtic (que som nosaltres mateixos) arribariem a circunvalar el globus terraqui, que en definitiva és d'on més notícies coneixem amb una immediatesa astoradora.
Barak Obama i el Papa de Roma ens han donat recentment dues mostres, almenys, d'una sinceritat autèntica en la seva projecció mundial i en els seus contactes internacionals a la màxima altura. Obama,un home jove de color, de simpatia natural i president del país més poderós del planeta no va tardar gaire, després de la seva investidura, a anar pels països conflictius i també de primera línia en el poder.
Com el tenim l'Estat de les Autonomies? Encara menys mal que no ens han obligat a dir la Nació de les nacions. Perquè seria fals. Són ben clars i, acceptats científicament, els trets que determinen l'existència d'una nació. Catalunya els té tots. I n'hi ha dues més. Però noi, la història s'ha entestat en no concedir-nos la independència d'un estat veí i així anem. El tema té ara mateix rellevant importància per la qüestió del finançament. Sí és que no se'n surten. Perquè resoldre aquesta qüestió en base a regateigs, fa riure o fa plorar. Trieu.
Deuria ser fa un parell de dies que, a la vesprada, em sentia cansat i em vaig asseure al balancí que tinc a tocar de la gran vidriera que em dóna una àmplia vista de l'horta, l'Anoia i, al'altra banda, la vila vella longitudinal, amb les baluernes de l'església parroquial al peu i a dalt, a mitja muntanya, l'escola d'El Convent, de tants grats records per a mí.
El sol ja s'havia amagat, però restava aquell besllum que convida a la somnolència.
Segons informa aquests dies la premsa i la TV els fills del fotògraf i periodista Agustí Centelles han trobat a París una col·lecció de fotos que va fer el seu pare els primers dies de la insurrecció franquista, especialment a Barcelona, però no exclusivament i que constitueïxen un panorama de tiroteigs als carrers, morts, misèria,dolor i pànic.
Jo vaig néixer en aquest panorma. Per tant la meva evolució vital i personal va paralel·la a tot el que després ha succeït com a conseqüència del mal pensament d'un general mediocre.
