Després d’unes setmanes d’absència avui torno a provar de teclejar i si em pregunteu perquè avui ? doncs, no us ho sabria pas contestar. Ara mateix acabo d’arribar a casa després de fer una breu caminada, però que posant-hi una mica més de voluntat he aconseguit doblar el recorregut. Tot plegat una hora de camí amb el meu lent i mal pas. No sé pas com acabarà això. Jo agafo un bastó, però em semla que ho faig més que per ajudar-me, perquè els qui em veuen caminar no es pensin que he estat massa estona a la barra del bar.
Hi ha un altre motiu, però, que m’ha empès a fer un segon esforç, aquest amb les mans i no amb els peus. I és el meu mal tarannà amb els amics. Em tenen per bona persona, si més no per un hom normal. I jo en canvi, aquesta mena d’astènia total que tant em marca el meu fer (o potser seria millor dir
el no fer) i m’invalida fins el punt de ser mal educat, una de les coses que sempre he blasmat. Però ara ho sento molt, molt.
Però no podia passar més dies sense dir-ho. Sense manifestar el meu profund agraïment a la Victòria, titular d’un bloc de Vila-Web, ben conegut i que hi penja uns apunts que són de meravella en conceptes i llenguatge.
No pretenc fer-li propaganda que no li’n fa falta.
Només manifestar de tot cor el bé que em fa que, malgrat la meva dessídia, et recordis de mi amb els seus teus comentaris.
i la de tots els estimadors blocaires. Un encert. I el desig que sovintegis els teus escrits (i els passeigs). Cordialment
Sé que et fan bé els meus comentaris i me fa contenta. Vaig saber que ens avindríem tot d’una i no me vaig equivocar. Te trobo molt especial i honest i això és el millor tresor. M’agrada com escrius , amb la teva tendresa i el sentit de justícia i bellesa, l’amor a les coses pregones i l’enyor de les coses que estimes i no pots sovintejar. Aquí estic i Gràcies per ser-hi a tu també.