Bloc Tibidabo

Reflexions arran de  l’article  de López Bofill “Identitat , existència, essència “ (EL PUNT-AVUI, 10-08.2019)

Com a mínim aquest article té el mèrit de verbalitzar allò que tothom reconeix i molts no gosen dir: que aquí hi ha més d’un poble, i que això de la integració en molts casos no és més que una mentida pietosa o un autoengany… Certament, aquí hi ha una quantitat ingent de persones que se senten nacionalment espanyoles, i això no canvia d’un dia a un altre ni es modifica per més o menys polítiques socials que es facin, i encara menys  si tens la majoria de “mass media” en contra. Tot i el mèrit d’aquesta verbalització l’autor, quan diu allò de “la data de caducitat”, tot donant a entendre que arribarà un moment que les claudicacions i renúncies d’ ERC ja no seran necessàries, crec que no ho encerta, no té en compte que els fills i néts d’antics immigrants espanyols si bé potser no exhibeixen la vehemencia en contra de molts dels seus antecessors tampoc no mostren una adhesió entusiasta a la catalanitat i que, sense verbalitzar un espanyolisme militant, o fins i tot arribant a desdir-se’n, mantenen en la pràctica una actitud de lligam emocional a l’espanyolitat i a la llengua castellana, ensems que el seu ús del català és marginal o passiu, sols un lleu vernís provinent de l’escolarització…. Una actitud que podríem qualificar d’indiferència i d’assumpció amb “naturalitat” de la llengua i els referents espanyols, tant o més temible que l’ hostilitat manifesta.

L’autor tampoc no esmenta com caldria el pes de la segona onada massiva immgratòria, com si únicament ens hagués d’afectar la primera; i si bé no és gens negligible la importancia d’aquesta, més que res per la seva vinculació a l’Estat i tot el que  representa, i per la funció d’interposició entre la població  originària i els darrers nouvinguts, és evident que aquests també exerceixen i, sobretot,  exerciran un paper decissiu en la configuració de la nova Catalunya; podríem parlar fins i tot de la Catalunya dels tres terços: “indígenes”, “espanyols” i “nouvinguts”… , en una  mena de  partida de billar a tres.  Els primers tenen els seus referents nacionals i culturals, els segons –en la seva gran majoria- també, els tercers constitueixen una gran amalgama -tot i que no hem d’oblidar el gran pes dels hispanoparlants llatinoamericans-, que, malauradament, en la pràctica, és majoritàriament socialitzada en castellà, la llengua “forta”en tots els aspectes, cosa molt preocupant i que ens hauria de neguitejar i fer-nos posicionar.

No s’hi val a continuar amagant el cap sota l’ala, i encara menys autoenganyar-nos, com, per exemple, quan López Bofill afirma que a mig termini la realitat demogràfica afavoreix l’independentisme. Crec que es queda a mig caní i no aprofondeix en la manca d’assumpció de la catalanitat pels fills de la primera immigració, ni tampoc en els de la segona onada, per causes diferents però amb uns efectes que provoquen, si adjuntem -llevat meritòries excepcions-  aquests dos terços demogràfics, la minorització del terç de població originària -malgrat les noves incorporacions-, agreujat tot plegat  per la persistent acció d’un estat a la contra i per una estratègia política des de les nostres formacions excessivament utópica ii incapaç d’encarar-se a la realitat amb decisió…

Joaquim Torrent

NOTA: a “comentaris” hi ha l’ enllaç a l’ article obljecte de crítica.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!