Volem una llengua normal, com a Portugal…

 

Quan visitem Portugal -amb una població aproximada a la dels Països Catalans- no ens passa desapercebut als catalanoparlants com tots els productes -tots !- són etiquetats en la llengua del país, cosa que no impedeix que, a més, en alguns casos també hi figurin altres llengües, principalment l’anglès. En canvi, aquí -prou que, malauradament ho veiem cada dia!-, a l’etiquetatge, la llengua pròpia o simplement no existeix -sobretot als productes de multinacionals- o, si escadusserament apareix, es troba en un segon lloc, o fins i tot en un tercer o quart lloc, darrera, per exemple, de l’ anglès, i de vegades  del portuguès…

Resulta evident que el simple fet de tenir estat, com  en el cas de Portugal, és un factor de pes per poder imposar -sí, imposar, aquest és el verb adequat- la llengua a l’etiquetatge, com al capdavall fan tots els estats dignes d’ aquest nom. L’existència   d’estat es revela com un factor imprescindible per poder   fer pressió damunt fabricants i comerciants, mitjançant la contemplació de possibles sancions en cas de marginació de la llengua pròpia.

Aquest de l’etiquetatge -tot i la seva aparent banalitat- és un de tants aspectes que ens il·lustren de la importància de tenir un estat propi a l’hora de fer respectar la llengua, encara que ja sabem que el simple fet de tenir-lo  en el món actual no és cap panacea  “per se”; malgrat tot, no tenir-ne és molt pitjor, i garantia segura de dilució en un magma aliè. Mentrestant, però, només podem aspirar a anar fent la viu-viu en l’etiquetatge -i no només en relació a aquest tema, sinó a l’ús de la llengua en general-  i a limitar-nos a fer recomanacions apel·lant a la caritat (lingüística) dels empresaris; unes apel·lacions que, sincerament, no obtenen gaire ressò, llevat d’alguns envasos de carquinyolis o algun altre producte local  -i també, cal reconèixer-ho, d’ algunes dignes i comptades excepcions, com “Bonpreu”-. Sense anar gaire lluny, i com a petit botó de mostra, una coneguda casa de galetes de Camprodon col·loca  el català en lloc secundari als seus envasos,i, també, una no menys coneguda empresa de xocolata del Pla de l’Estany hi posa per davant el castellà i  l’anglès, i  en les ampolles i la línia de cosmètics d’una força prestigiosa empresa d’aigües termals envasades del Pirineu també es margina la llengua, i no continuem perquè seria un no acabar….

En realitat la nostra classe empresarial no dóna gaire mostres   de compromís lingüístic ni de generositat vers la llengua, al contrari!, i això que tampoc no costaria tant d’etiquetar , per una    banda, preeminentment  en català per al nostre àmbit lingüístic, juntament -si és el cas-  amb un etiquetatge específic per a l’ àmbit hispànic -atesa l’aversió existent cap a la llengua catalana- completat amb un altre per a l’àmbit internacional, on també hi figurés el català. Malauradament, segons que sembla, demanar aquests mínims és “demanar massa”…. I, per tant, la demostració palpable que sense una plena obligatorietat  legal -que tan sols pot venir d’un estat propi- no arribarem mai a una veritable  normalització lingüística, i per descomptat en l’etiquetatge. La situació és la que hi ha; només ens resta esperar, però si aquesta espera es fa gaire llarga podem perdre bous i esquelles  -tant lingüísticament com en força altres aspectes- , si no està passant ja…

Joaquim Torrent

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *