Bloc Tibidabo

L’any 1989 l’historiador Ricard Vinyes va publicar, a edicions 62, “La presència ignorada. La cultura comunista a Catalunya (1840-1931)”. És un text que continua mantenint el seu interès i que convida a ser rellegit, tant per la seva temàtica  com per certs pressupòsits que conté i que inciten a la polèmica…

Segons l’autor ens trobem davant una presència ignorada a Catalunya -d’aquí el títol-, la representada per la “cultura comunista”, i que  vincula a l’existència del pensament igualitari -popular o elaborat- a Catalunya, entre unes dades molt significatives, el 1840, que seria quan apareixerien els primers indicis de socialisme utòpic, i el 1931 en què es proclama la Segona República, on al socialisme marxista, de la mà del republicanisme petit-burgès, se li obriran perspectives reals de poder, materialitzades clarament en la  Guerra  Civil. És una presència que dóna raó de l’existència d’un corrent (o cultura) i d’unes persones i organitzacions -les quals poc  efectives- que vindrien a ser la punta de l’ iceberg, com la demostració de l’existència d’un ampli corrent popular, el qual, però, seria abusiu de definir com a estrictament socialista, i encara menys com a comunista; si de cas podríem parlar d’una tradició igualitària difusa i permanent.

Vinyes segueix un itinerari cronològic, i divideix l’obra en tres parts, precedides d’una introducció. La primera part ens explica els antecedents, l’etapa -des del 1840-  anterior a la fundació del PSOE i la UGT; la segona part s’ocupa del període que va des de la fundació d’aquestes organitzacions fins a la dècada dels anys vint, i la tercera comprèn  des de l’inici d’aquesta dècada fins al 1931.

En  la primera part es mostra com la predicació de les idees socialistes tenia -aparentment-un extens camp on  poder  projectar-se, atès que històricament les classes subalternes sempre han tingut una ètica pròpia de caràcter igualitari i d’origen intuïtiu, la qual es traslluïa en rondalles i relats fabulosos en què se satiritzava el poder i, fins i tot, en manifestacions lúdiques o d’esbarjo, com el Carnestoltes. Aquest desig de canvi i de crear un nou tipus de societat fou una visió  igualitària en gran part pròpia dels socialistes utòpics, que des de principis racionalistes i igualitaris intentaren fer una explicació científica de la realitat i desemmascarar la visió d’aquesta propugnada per les forces conservadores, ensems que feien noves propostes organitzatives en el camp social. També cal dir, però, que aquests desitjos de canvi i d’establir un nou tipus de societat no foren exclusius dels socialistes utòpics, sinó que també van ser assumits  pels sectors més il·lustrats de le petita burgesia i del proletariat en un ampli moviment, en el qual s’ insereixen, per exemple, els cors de Clavé o les propostes urbanístiques i higienistes d’un Cerdà o d’un Monlau. Aquest ampli moviment s’expressà políticament, de manera real i concreta, a través del republicanisme federal, i, més tard,     si bé continuà en part lligat al republicanisme, també s’expressà a través  de l’internacionalisme i l’anarquisme. De tota manera, les noves formulacions teòriques eren patrimoni d’una minoria, ja que el poble, intuïtivament, continuava vinculat a una visió tradicional de la justícia i de l’ètica, d’arrels cristianes, que li servia per blasmar els poderosos, com s’evidencià en el cas de la gran adhesió popular que rebé Mossèn Cinto quan fou perseguit.

Malgrat tot, les coses començaren a canviar -com s’explica a la segona part-, a conseqüència de la llarga predicació duta a terme per elements conscients de l’alienació social i la irracionalitat a que estava sotmès el poble, així com per la divulgació aconseguida per tot allò que representava una visió racional de la societat i del saber lligada al positivisme. Aquest mateix poble, d’una manera imperceptible, anava acceptant cada cop més els postulats racionalistes i es deslliurava de les influències reaccionàries que el volien continuar mantenint en la ignorància. D’Aquí el gran èxit obtingut, tal com se’ns descriu al llibre, per barraques de fira que prestaven atenció a tot el que representava progrés científic, i que eren tan habituals del Paral·lel, el gran centre d’esbarjo popular, i on no hi mancaven, per exemple, espectacles, als seus teatres, de contingut social. Es en aquell brou de cultiu, doncs, on es dóna per primer cop la creació d’una organització socialista específica de caire marxista. Encara que  -com se’ns mostra- fou conseqüència de la fe dels seus fundadors, la confirmació, simplement, de la seva -minúscula-  existència, ja que distava molt de tenir una veritable incidència en la societat.

Així arribem a la tercera part, corresponent als anys vint. Aquests seran decisius a casa nostra. No hem d’oblidar, entre altres esdeveniments, el que representà la Revolució Russa o l’aparició de noves nacionalitats a Europa.  Tot plegat comportà fortes conseqüències en el sí del moviment socialista, encara que no ens podem circumscriure únicament a les organitzacions de caire estrictament polític, sinó que és forçós parlar també d’una sèrie de personatges -des de metges a ateneistes- i grups que anaren gestant un discurs propi i que es convertiria en referència inqüestionable del modern socialisme marxista.

A Catalunya no podem eludir, a més, la problemàtica de la qüestió nacional, la qual no estava assumida pel PSOE, que s’aferrava a concepcions jacobines, a diferència de                 la USC, organització socialista autòctona que des de la seva creació incorporava plantejaments nacionals catalans. D’ altra banda, no hem d’ oblidar que el noucentisme, com a expressió cultural eminentment burgesa, menyspreava tot un seguit de manifestacions culturals populars ben vives, pròpies de les classes populars, petita burgesia inclosa, cosa que provocà, com a reacció, un cert antinoucentisme a nivell popular, en una confusa amalgama on fins i tot organitzacions de caire petit-burgès van acabar traient rèdits de prèdiques socialistes i, també, anarquistes. Bàsicament, el moviment cultural popular, si se’ns permet anomenar-lo així, era un moviment cultural -en sentit ampli- i de valors, on la tradició socialista marxista era un ingredient més, però no el principal. I tampoc pensem que fos un moviment “revolucionari”, no, es trobava ancorat en la cultura del pacte i era respectuós d’un cert ordre tot i que propugnava reformes socials.  I de la mateixa manera que el moviment cultural popular es desvinculà dels postulats noucentistes, el surrealisme trencaria amb aquest en aquells anys; i si bé aquest nou moviment aparegué als inicis lligat al comunisme, el qual l’utilitzà com a eina demolidora contra un ordre caduc, finalment, per l’elitisme i l’exagerat individualisme dels seus integrants acabà agafant un camí propi i deslligat de la política. En aquesta etapa els nous partits comunistes, provinents directament del leninisme, representarien un canvi radical; eren completament diferents dels socialistes tradicionals, amb unes propostes culturals i organitzatives molt més efectives. Els seus partidaris eren força decidits, malgrat ser una exigua minoria, encara que cada cop serien més, com apunta l’autor,  segurament pensant en els fets de la Guerra Civil, vistos com a desencadenants d’ un procés inexorable.

Com afirma clarament Vinyes, cal separar  organitzacions concretes d’un estat d’ ànim sempre present, el qual és utilitzat -en el bon sentit- per una sèrie d’individus, no necessàriament lligats a  cap organització  determinada, que amb les seves teoritzacions incideixen sobre el poble i el seu estat de conscienciació.

El que acabem de dir enllaça amb una característica a destacar del llibre, com vindria a ser l’extensió abusiva atribuïda al terme “comunisme” i l’atribució al poble d’una mena de predisposició innata al socialisme. Així la tradició igualitària del segle XIX i principis del XX passa a ser atribuïda al socialisme marxista, i de retruc al comunisme, menyspreant no únicament els elements intuïtius de la tradició  popular, sinó també elements anarquistes, racionalistarepublicans, i fins i tot procedents del socialisme utòpic. Aquí cal recordar que quan aquells pioners del socialisme -abans del marxisme- feren servir el terme “comunisme” tenia un sentit etimològic diferent al que li han atribuït posteriorment. Certament, resulta bastant sorprenent la poca referència que es fa en aquesta obra a la importantíssima cultura anarquista de finals del S. XIX i començaments del S. XX -i més quan el mateix autor reconeix que l’anarquisme bastí tot un món cultural propi i autosuficient-. La sorpresa, però, continua quan s’ afirma que en el període 1936-1939 s’inicià una revolució socialista;  o és que els anarquistes no  van intervenir en les famoses col·lectivitzacions posteriors a l’alçament feixista? Evidentment ens sembla una interpretació molt esbiaixada i parcial del moviment igualitari i progressista popular de casa nostra, el qual si bé pot ser una referència per al socialisme marxista igualment pot ser-ho per a l’anarquisme i el republicanisme d’esquerres, atès que la seva monopolització per una sola ideologia seria clarament abusiu.

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!