Bloc Tibidabo

Barcelona és “capital”….Tota cultura nacional ha de tenir un centre d’ irradiació; mireu què els passa a Occitània, sense focus potents d’irradiació cultural urbana -les ciutats estan francesitzades-; en part, malauradament, és el que passa a València ciutat amb l’espanyol. . És a la ciutat on poden aparèixer les activitats superiors que són expressió d’un determinat poble. Les urbs fan d’enllaços amb la resta del món i, si  és el cas, amb el poders estrangers dominants; són punts on radiquen els grups dirigents i també etapes de corrents migratoris; llocs de confluència de fluxos interiors i exteriors.  Per això tant poden ser uns focus d’estructuració nacional com de desculturització. De l´ús o no de la llengua nacional en les activitats superiors, pels aparells econòmics o estatals i per les classes dirigents, en depèn la seva normalització o la seva decadència. Si a la ciutat la llengua del territori ha quedat relegada aquesta sobreviurà algun temps a zones rurals, però acabarà desaparèixent degut a la deserció de les elits A les zones sotmeses a aculturació les aglomeracions urbanes actuen com a  amplificador del poder central, com, per exemple, Aosta com a principal focus   d’italianització de la Vall d’Aosta. I en el cas que no hi hagi  cap centre urbà propi  l’aculturació encara avançarà més, atès que el centre que polaritzarà necessariament les activitats i els fluxes polítics, econòmics i culturals apareixerà fora del territori.

Barcelona, ara per ara, però, exerceix com a nostra capital cultural -de tots  els catalanoparlants-, i és primordial que, com a mínim, es mantingui així, i desitjable que irradiï la seua influència arreu de la nació i altres centres en facin de repetidor, a partir d’una projecció innegable que, fins i tot, arriba a saltar fronteres estatals per arribar a la Catalunya Nord, a banda de la resta de Països Catalans.  I no es tracta d’imposar solucions barcelonines per a la resta, no, en absolut; es tracta que les propostes nacionals  s’ irradiïn i propaguin des d’allà -el nostre altaveu més potent-, i que es propaguin decididament, sense por ni complexos davant la influència madrilenya i parisenca.…

Les ciutats, al nostre territori i arreu, són els  focus més potents d’irradiació cultural existents i l’assegurança per a llengües i cultures dins el mon global, fins al punt que les ciutats potents absorbeixen irremeiablemenet, en tots els ordres, el seu  territori immediat, encara que originalment no sigui de la mateixa cultura -això  sense entrar a considerar, ja fora de la influència inmediata de la urbs, l’absorció arbitrària d’altres cultures situades  a una distància  més considerable-.

Per exemple, per a i·lustrar   el que diem, tenim el cas paradigmàtic de Sant Petersburg, una mena de tascó clavat estratègicament al fons del golf de Finlàndia,  que revela                lartificiositat  del seu origen. Fundada  per Pere el Gran per donar una eixida al mar  al seu  imperi,  damunt  la  província   d’Íngria  -obtinguda, com Livònia i Estònia (amb  una  porció de Carèlia), de Suècia mitjançant la pau de   Nystad-, aquesta  ciutat es configurà des de la seva fundació com un  important centre de russificació –ara ja acomplerta del tot- de  l’entorn, que originàriament pertanyia a l’àmbit                       finoestonià,com el proper districte de Viborg.

Es de doldre, en canvi,  que algunes urbs del nostre territori, sobretot València, Alacant i Perpinyà, hagin perdut part de la seva fesomia catalanoparlant i, en consequüència , hagin deixat de ser focus irradiadors de la nostra llengua i cultura nacionals. No hem de perdre, però,  l’ esperança que un dia  puguin tornar a fer-ho i a retrobar-se amb les seves arrels. Pensem, per exemple que la influencia de València s’estén força per l’ interior i  penetra en territoris de repoblació inicial aragonesoparlant -ara castellanoparlants-.  De tota manera hem de pensar que els grans focus culturals i lingüístics que són  Madrid  i París exerceixen una gran influència damunt la nostra gent i arreu del territori (lla segona metrópoli a la Catalunya Nord, i la primera a la resta dels Països Catslans). Aquesta influència s’ exerceix , però,  a partir de les nostres ciutats, que exerceixen d’amplificador –com ja hem apuntat-, fins  a les viles i poblacions més petites. De tota manera aquesta influència encara es fa més   intensa quan es projecta a les nostres ciutats més desnacionalitzades -València, Alacant i Perpinyà -, i des         d’allí  es reparteix per la resta del territori, a través de centres menors. Fins i tot la nostra gran metròpoli comuna –Barcelona- no se’n lliura, d’aquest abassagador influx,  tot i que compartit, cosa que, ara per ara, i sense estat propi, és potser al màxim que podem arribar. Cal ressaltar, però, que el país Valencià es troba a mercè d’un influx madrileny, molt més accentuat que a la resta del territori, tant per raons històriques com geogràfiques; per tant, els valencians han de lluitar doblement per a refermar la seva personalitat i sostreure-la de l’influx madrileny. Un cas intermig seria el de les Illes, tot i que afectat, en un altres sentit, per l’allau turística. Pel que fa als ghettos linguistics, deixant de banda els de retirats anglesos costaners, podríem dir                         que generalment són bosses suburbanes  i  que  -tard o d’hora- faran el que facin les ciutats contígües –essent evidentment, la seva hipotética integració amb la resta del país molt més fàcil sense interferències  provinents de centres urbans aliens-.

Quant a la resta de ciutats grans i mitjanes -llevat els nuclis turístics i suburbans i industrials,- aguanten més o menys precàriament, amb, certament, diverses gradacions.  Cal ressaltar -per contigüitat- els casos de Lleida i Tortosa, que irradien la seva influència més enllà dels limits autonòmics principatins fins a la Franja i al nord del País Valencià; a l’inrevès, però, tenim la influència de Múrcia al sud del País Valencià, i de Barbastre i Alcanyís a la Franja; com també la de Montpeller a la Catalunya Nord….

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!