Bloc Tibidabo

A causa de la constatació que dins el marc de l’Estat     espanyol  “no hi ha res a fer” i que en realitat l´única cosa que ens ofereix és l’absorció i la dilució en una realitat i uns referents aliens -únicament amb alguns matisos diferents segons qui governi a Madrid-, el catalanisme tradicional no  ha tingut més remei que plantar cara frontalment a aquest Estat. Ha estat, però, una actitud més aparent que real i forçada per les circumstàncies, a despit de molts dels nostres dirigents polítics. En certa manera hi ha hagut com una implosió en  què la pressió –també en forma d’inacció- de les superestructures estatals     ha obligat a assumir postulats independentistes  a molts dels nostres polítics, tradicionalment autonomistes. Ha estat una mena de conversió forçada per les circumstàncies, i això es nota! Es nota en un dèficit de fermesa, en manca de dinamisme i en un excessiu anar a remolc -malgrat declaracions en sentit contrari, però buides i retòriques- de la política i els polítics estatals. De tota manera no ens hauria de sorprendre si féssim una ràpida mirada històrica i veiéssim d’on prové gran part d’allò que “grosso modo” es considera catalanisme.

De fet, el catalanisme polític, tal com s’entén, va néixer fa poc més d’un segle -a les acaballes del S. XIX-, precedit     -això sí- per un llarg període d’activiisme cultural. Ja des del principi es va presentar com a portador de modernitat,  davant l’endarreriment d’una Espanya interior, castellana i de base agrària. Tot i això, aquest afany modernitzador es va revelar com un ganivet de doble tall, ja que certa part de la nostra burgesia va creure -ingènuament i sense ser conscients de l’ atàvic rebuig  castellà a tot allò que fes      olor de català- que precisament aquests valors de la modernitat que encarnava l’incipient catalanisme els serviria per “regenerar” l’Estat i en facilitaria la seva intervenció, cosa que en realitat mai no succeí. En canvi, a causa d’aquesta voluntat intervencionista el catalanisme  va començar a desdibuixar-se -tot i la incompatibilitat inicial, només cal llegir Maragall…-  i a convertir-se cada cop més en un simple autonomisme, que volia fer de Catalunya una mala còpia del Piemont en relació a Espanya, sense posar en qüestió la integritat de l’ Estat –ni del mercat, per suposat-. Va ser l’ opció de la Lliga, amb figures com Prat de la Riba i Cambó. Aquesta mentalitat, però, lluny de quedar reclosa dins les files de la gran burgesia també acabà impregnant la petita burgesia i les classes populars -malgrat episodis puntuals i radicalismes verbals- ; així, quan Macià proclamà la República Catalana, el 1931, ho feu dins un “marc ibèric”, i acabà transigint i acceptant la imposició d’una institució merament autonòmica, la Generalitat. Ha estat una mentalitat majoritària dins el catalanisme tradicional, i costa molta de desfer-se’n. Una mentalitat que es caracteritza pel seu hispanocentrisme i el seu intervencionisme, que d’ una manera inconscient i atàvica, en voler regenerar i canviar allò que “per se” és irregenerable i immutable, ens ha fet perdre molt de temps i moltes energies, a més de donar ales a un projecte que no era el nostre, i que a més persegueix la nostra submissió i dilució.

És ben cert que som un poble diferent del poble castellà , amb un altre tarannà i una altra visió de les coses. No ens hauria d’obsedir catalanitzar Espanya, ja que a més, com històricament ha quedat demostrat, de ser una tasca impossible ho tindríem, en un estat aliè, molt difícil per a viure com a poble. És, a més de suïcida, inadmissible    que nosaltres poguem contribuir en un grau o altre  a    que l’Estat espanyol sigui      mirat de forma diferent   a  com tradicionalment ho ha estat,  com a símbol                 d’ ¡endarreriment, intolerància i caciquisme. Ja hem apuntat que un dels llasts que arrosseguem dins el catalanisme és el predomini del corrent merament autonomista, el qual darrerament s’ha convertit, nominalment, en independentista; però es tracta d’un independentisme arrossegat per les circumstàncies, sense plena convicció, acomodatici i oportunista… No podem tornar a caure en vells errors; no hem de voler “salvar Espanya” -veure, com alguns han dit, el procés català com a una “oportunitat per a espanya” seria un cras error-, tot i que aquesta temptació hi és ben present. Com ha dit l’ historiador Antoni Rico “el procés a Catalunya no seria una victòria de l’independentisme clàssic, sinó una altra cosa”, i “que el catalanisme que no era independentista haja virat cap al secessionisme no vol dir que per això canvie el seu marc nacional (…) de les quatre províncies”.

Aquest independentisme clàssic a què fa referència Rico sempre ha existit en el catalanisme, tot i que minoritari i usualment -no en exclusiva, però- lligat a posicions de reivindicació social. Es remunta a Roca i Farreras i passa per Nosaltres Sols,  Estat Català , el FNC, el PSAN i altres formacions.. Aquesta ha estat una branca minoritària, minoritària perquè per determinades circumstàncies socials i històriques no ha pogut arrelar adequadament en el si del conjunt social, tot i que en puritat és  el corrent que    amb més coherència es podria reivindicar, des d’un  punt  de vista   teòric, com a veritable catalanisme, enfront del pseudocatalanisme predominant històricament, que en la pràctica ha actuat com un mer regionalisme, malgrat una retòrica emmascaradora pretesament nacionalista. Una pràctica extensiva al nostre marc nacional complet, actualment designat amb la denominació “Països Catalans”, i que és rutinàriament “oblidat”; de la mateixa manera que aquest pseudocatalanisme renuncia a establir   la  primacia de  la nostra llengua tot parlant d’un quimèric  bilingüisme.  No  ens autoenganyem… No hem de permetre que els qui sota una cortina de fum terminològica amaguen les seves ànsies d’intervenir a l’Estat espanyol, ens aixequin la camisa. Cal tenir ben clar que el veritable catalanisme digne d’aquest nom, i amb garanties, és  el que s’ha encarnat històricament a través de l’independentisme,   que no té res a veure amb molt de l’independentisme de façana  dels darrers temps, simple mutació sense res al darrere de l’autonomisme tradicional…

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!