Bloc Tibidabo

Segons la coneguda definició de Stalin una nació “és una comunitat humana estable formada històricament sobre la base d’ una comunitat d’ idioma, de territori, de vida econòmica i de psicologia, manifestada aquesta en la comunitat de cultura”, i tenint en compte que únicament “la presència conjunta de tots aquests trets distintius forma la nació”. Una definició que cal interpretar no com una suma de factors sinó sota la perspectiva de la seva relació interdialèctica i la seva infuència mútua en el temps… És una definició que serveix de mode general; és a dir, per a aquelles nacions més evidents i que compleixen clarament tots els requisits. El problema apareix a l’ hora d’analitzar determinats casos que no compleixen fil per randa totes les suposades condicions -i que tenen en comú no tenir estat propi i trobar-se en situació de dependència política-. Llavors ens trobaríem amb una problemàtica de restitució històrica pendent, ja que a causa de determinats esdeveniments del passat certes comunitats han perdut part de les seves característiques originàries.

Malgrat tots els canvis soferts caldria admetre que la comunitat nacional originària d’ un territori sempre tindrà uns drets morals i històrics que la legitimaran per a assimilar la població d’origen forà que passi a residir-hi. A no ser que aquesta població originària sigui extraordinàriament baixa en nombre; llavors s’ imposaria una reestructuració territorial…  És evident, però, que quan la població peexistent ha estat arraconada, físicament o culturalment -per genocidi o etnocidi- ho ha estat a contracor i a causa   d’una dominació política, en molts casos propiciada per un endarreriment tecnològic i evolutiu de la societat receptora; això ha estat molt nítid, per exemple,  pel que fa als aborígens americans i australians.

Una constant que sempre trobem en els casos de dominació nacional  -com a mínim en els seus inicis- és l’existència d’una situació de violència; una violència de la qual n’han estat partícips, en un moment o altre, les classes dirigents –o faccions d’ aquestes- autòctones. Tot i que usualment en fases posteriors ja no ha calgut recórrer de mode explícit a la violència directa, aquesta –i els seus efectes- quedava soterrada i reservada implícitament per a determinades ocasions, ja que havia estat substituïda per mecanismes  supraestructurals de poder.

Normalment, i històricament, des de les classes dirigents autòctones aliades amb poders externs s’ha produït una extensió a la resta de capes socials del procés de desnacionalització, fins al punt que dut a les darreres conseqüències, es produeix la desaparició dels principals trets distintius nacionals i la irreversible desaparició en la pràctica del grup nacional com a tal, ja que no hi ha cap capa social amb prou pes que en reivindiqui les característiques, com ha passat en el cas paradigmàtic d’ Occitània. Una altra cosa és que hi hagi minories o grupuscles intel.lectuals que elaborin una base teòrica i actuïn com a catalitzadors, tot i que per si sols no tenen prou força per fer avançar un moviment emancipador…

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!