Bloc Tibidabo
Joaquim Torrent
Monsenyor Juan José Omella acaba de ser designat com a nou arquebisbe de Barcelona. En principi i tenint en compte que és catalanoparlant nascut en una vila de la Franja (Queretes) no hauria de generar inquietud; de tota manera no hem de perdre de vista que ha fet tota la seua carrerra eclesiàstica fora de terres catalanes i que, com diu la Vanguardia, “Omella compta amb el recollzament del `lobby´ eclesiàstic aragonès format, entre d’altres, pel cardenal Santos Abril -amic personal del Papa-, el bisbe emèrit de Saragossa, Elías Yanes, i el bisbe emèérit de Pamplona i Tudela, Fernando Sebastián. Yanes i Sebastián també tenen interlocució directa amb el Papa Francesc.” ; és a dir, té el recolzament –tot i que per ser justos cal dir que no l’ha demanat- d’alguns personatges que històricament han estat ferotgement anticatalans i no s’han caracreritzat precisament per afavorir la concòrdia (recordem la segregació del bibat de Lleida i la qüestió dels béns de la Franja).
Malgrat tot no hem de perdre l’esperança i hem de confiar que aquest prelat no siga una nova versió del cardenal Ricard Maria Carles, i que, com Sant Pau, caiga del cavall per a adquirir una nova visió de la realitat i el comtacte amb la metròpoli catalana, com ha passat amb tants franjolins, li servisca per a revifar les seues arrels i la seua catalanitat primigènia -quan va nàixer Queretes encara pertanyia a la diòcesi de Tortosa-, i s’ imbrique plenament amb els seus nous feligresos. No endebades ha sigut missioner, i l’empatia és una virtut missionera, que, duta a les darreres conseqüències, implica indefectiblement posicionar-se a favor dels fidels, i no de jerarquies i Poders llunyans i interessats. Per començar estaria bé que, en la pràctica , es fes dir Joan Josep….
Joaquim Torrent
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Carta publicada a “Català Sempre”, Lletra 155, novembre de 2015
El nou bisbe Omella de Barcelona
Qui és que diu que el nou bisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, no és català? Vejam, qui diria que un oriünd de Vilajuïga, de Cotlliure o de Morella no és català? Va néixer a Cretes, alta vall del barranc de Calapatar, afluent de Matarranya, entre Morella i Gandesa, amb antigues pintures rupestres, parelles a les del Cogul garriguenc, obres dels anomenats pintors de les serres. A banda del lloc d’origen, el cognom Omella és autòcton a no dir. Vegeu AlcoverMoll, Diccionari català-valencià-balear: “Omella, llinatge existent a Horta. Tortosa, Morella, Sorita, etc. Del llatí ulmella, ‘om petit’.” Solament ho pot negar qui judica amb criteri sucursalista, provincialista, vaja, amb criteri catalunyès. Faré memòria que el darrer adjectiu, d’innegable càrrega despectiva i sardònica, és invenció pragmàtica de Joan Fuster. Es refereix a tot aquell o a tota conceptuació que confon Catalunya amb el “conjunt provincial de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona”, d’insolent ideació espanyola. Entre els negadors, posaré l’embosta major de mitjans del nostre espai lingüístic. Bo, encara som en trànsit d’haver de remarcar que el terme Països Catalans és un eufemisme transaccional, pedagògic, de Catalunya. D’ací ve que el balear Blai Bonet, aqueix exquisit autor d’El mar,anés més al gra: “Països? País català i endavant!”I així mateix, que el matemàtic i lingüista valencià Pep Guia donés a la impremta un assaig amb un títol tan eloqüent com És molt senzill: digueu-li Catalunya. Certament, poden cantar victòria tots aquells que en època del resistent Pujol Soley reclamaven bisbes catalans. I té raó; ara em ve aquell dibuix finíssim del sagaç Hèlius subtitulat Volem déus catalans. Dic que poden estar contents, encara que no pas per mèrit propi, sinó per error aliè, car els promotors d’Omella a l’arquebisbat de Barcelona romanen lluny de voler-hi col•locar un bisbe català.
MANUEL COSTA PAU Girona
Comentari a la carta de Manuel Costa pau:
Tot això és cert, si no fos per algunes màcules, com per exemple haver votat a la Conferència Episcopal Espanyola una resolució a favor de “la unidad de España” com a suposat valor moral a mantenir. O haver estat sota la influencia de prelats declaradament anticatalans, com l’arquebisbe emèrit de Saragossa, una persona extramadament beligerant en la qüestió dels anomenats béns de la Franja i en la segregació de l’antic bisbat deLleida, de qui es pot dir que va fer de tot menys buscar la concòrdia. Precisament Omella ha destacat amb discursos abrandats dient que calia aconseguir per a Aragó les obres d’art sacre dipositades al Museu de Lleida. També és cert, però, que posteriorment ha matisat i ha dit que quan era bisbe de Barbastre estava a favor de complir la sentencia en aquest conflicte i que ara defensarà el mateix com a arquebisbe de Barcelona. Esperem que siga així, i que, com a tants coterranis seus, la seua estada a la capital catalana el faça reflexionar i el retorne a les arrels comunes, tot deslliurant-se d’antigues influències i posicionant-se d’una manera equànime, sense anar an contra del sentir dels seus nous feligresos, al contrari.
Joaquim Torrent
http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/signes-dels-temps/juan-jose-omella-nou-arquebisbe-de-barcelona/video/5564511/