Bloc Tibidabo
Joaquim Torrent
Devia ser al començament dels anys seixanta; encara recordo, entre una pila d’imatges boiroses, com amb el pare i la mare -devia tenir al voltant d’uns sis anys- vaig anar a parar, des de Barcelona i mitjançant el tren, a Hostalric, concretament a una fonda encabida dins la mateixa muralla. Aquest singular establiment era d’allò més modest, amb una bombeta pelada que penjava del sostre i unes finestretes practicades en una paret d’uns quants pams de gruix. La mestressa era una dona ja d’una certa edat, un pèl deixada, com tot el que ens envoltava, començant per les parets i acabant pel mobiliari., la qual ens va donar un sopar força esquifit, amb una minúscula costella de be com a tall. Tinc ben presents les cares de circumstància dels pares davant tota aquella precarietat, i la decisió que prengueren, aquella mateixa nit, de traslladar-se l’endemà mateix a un alttre lloc, i com aquest lloc era concretament Arbúcies, sota el Montseny.
De bon matí, en un taxí Seat mil quatre-cents, fosc com un escarabat i de característiques línies arrodonides vam enfilar la carretera d’ Arbúcies, plena de revolts però també voltada d’una vegetació d’una esponerositat i d’una verdor magnifiques. A mesura que anàvem avançant la frondositat anava augmentant, juntament amb la sensació de frescor. Els meus ulls d’infant ho captaven tot àvidament, i tenia, talment, la sensació com si entrés en una selva meravellosa plena de rierols i salts d’aigua -entrevistos a través de la finestreta-, mentre al cel es retallava la misteriosa i alterosa silueta del Castell de Montsoriu. Finalment arribàrem a la nostra destinació; la vila d’ Arbúcies aparegué davant nostre dominada per la gran mola verda del Montseny, rematada per l’alterós pic de les Agudes.
Allò ja era tota una altra historia! Ens instal.làrem en un establiment força correcte, que encara existía fa pocs anys, situat en el carrer principal. A partir de llavors tot canvià i poguérem fer una estada amb cara i ulls als vessants del Montseny. Estada que es repetiría posteriornent durant uns quants anys…
No voldria, però, deixar de parlar d’altres desplaçaments de la meva infantesa -uns desplaçaments força casolans vistos actualmente amb ulls d’ adult, però que per a uns ulls d’infant tenien una dimensió molt diferent-. Aquest segon viatge el fèrem per anar a pasar part de l’estiu a la Pobla de Lillet. Va ser un veritable viatge iniciàtic a l’entorn del ferrocarril, en què vaig entrar en contacte amb tot un món per a mi desconegut fins aleshores.
Fou un impactant viatge en tren seguint el curs del Llobregat, tant passant per l’interior de poblacions com acompanyant el llit del riu. Recordo com durant el trajecte -em sembla que va ser a Manresa- haguérem de canviar de comboi, per fer el darrer tram en atrotinats vagons de fusta arrossegats per una vella locomotora de vapor, talment com si fóssim al “Far-West”. El més emocionant va ser quan la locomotora, resseguint el Llobregat per un tram engorjat, feia anar amb força els èmbols i arrossegava cadenciosament amb el seu so característic els vagons, tot xiulant i provocant un brogit que es barrejava amb la fressa del riu, el qual rebotava a les parets rocalloses i tornava en forma d’eco. Ensems el fum i la carbonissa entraven per tot arreu i impregnaven l’aire d’un tuf característic.
Per fi arribàrem a Guardiola de Berguedà, on haguérem de fer el transbordament final -aquest cop a un autobús- per arribar a la Pobla de Lillet. Tot i això el món ferroviari no ens deixà; al costat de la carretera restaven abandonades les antigues petites locomotores que arribaven fins a la fràbrica de ciment del Clot del Moro -una línia que actualmente torna a funcionar, un cop rehabilitada per a ús turístic-, i que tindria, posteriorment l’oportunitat d’ examinar-les més de prop.
Vistos ara, al cap del temps, aquests viatges de la primera infantesa -i altres, com un que vaig fer amb el mític tren d’Olot, en un agost humit i plujós, amb pagesos amb farcells i grans paraigúes pujant i baixant dels minúsculs compartiments- apareixen com una cosa remotíssima i anacrònica, sobrepassada a bastament per la moderna tecnología. Fins i tot alguns escenaris físics han desaparegut, com part del traçat de l’antiga línea ferroviària a Guardiola de Berguedà, actualment sota les aigües de l’embassament de la Baells. Però el seu encís m’acompanyarà sempre en les profunditats de la memoria, com un somni remot i alhora estranyament present; com a recordatori, al capdavall, de la fragilitat i la fugacitat de l’ existència humana…
Joaquim Torrent
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Quin plaer llegir aquests viatges iniciàtics…escrits com si els pouessis del teu record…Jo l’havia fet de Sils a Barcelona. Hi anàvem 3 vegades l’any…de s. c. de Farners cap a cals avis de Barcelona…La locomotora de fum i soroll arribant per sota el pont de Sils és inoblidable. Els nostres peus i les nostres mans estaven gelats.