Bloc Tibidabo

Joaquim Torrent

22 de maig de 2015
0 comentaris

Un toc d’ atenció (per a la Franja)

R Sorra

Un toc d’ atenció (text de 2005)

El govern d’ Aragó afirma que “ té la intenció de presentar el setembre vinent un projecte de llei a les Corts aragoneses”. Seria una llei on el català -millor dit “el català d’Aragó”, segons la terminologia feta servir-  no assoliria la cooficialitat, a més de ser una opció no obligatòria a    l’ ensenyament, i sempre entès com a matèria. És ben evident la intenció del govern aragonès de continuar amb la seua política de mort lenta de la nostra llengua, ara amb el recurs a la “moldavització” -és a dir, la creació de falses realitats lingüístiques amb finalitats polítiques- i al “laissez faire”, en no establir cap mesura de discriminació positiva per a una llengua que ha estat marginada i estigmatitzada durant moltíssims anys, cosa que condueix inexorablement a la seua desaparició.

Respecte a la “moldavització”, queda tot prou clar amb aquesta citació del professor Ramon Sistac: “el català d’ Aragó no existeix, no hi ha cap català d’ Aragó, hi ha un català occidental. Els dialectòlegs crec que hem abusat del terme nord-occidental; jo diria que ni tan sols existeix el català nord-occidental, existeix el català occidental, de València a Andorra”.

Pel que fa  a la inhibició i al “laissez faire” contnuem amb Sistac: “em   fa  l’efecte  que la societat civil ha de passar pel davant, ha de continuar amb la militància (…). Evidentment un cop tinguem aquesta llei (de llengües) segurament ho haurem resolt gran cosa, haurem establert un marc legal, però no pensem que això serà el corn de l’abundància lingüística. La mobilització ha de continuar”.

I a tot això hem d’afegir la perversió, implícita en el projecte d’aquesta llei, de donar la darrera paraula als pares i d’incloure pobles catalanoparlants en comarques castellanoparlants. Unes mesures que, si no fos pels seus nefastos efectes, caldria considerar irrisòries.

És evident, per tant, que hem d’estar més alerta que mai i que la mobilització cívica permanent s’ imposa si no volem que l’escarni lingüístic s’ institucionalitze.

Joaquim de Riuclar

NOTA:

Amb aquest article, que vaig publicat a la revista “Franja de Ponent” (tardor de 2005) volia avisar de la ineficàcia de l’ anomenada “llei de llengües” i dels perills del no fer res i de la desmobilització. Malauradament, els mals presagis es van acomplir sobradament, i la mateixa -i inoperant- llei de llengües fou retirada, de la mà del PAR i el PP, tot deixant pas a la infame denominació “LAPAO” en un cúmul de despropòsits i mala fe, i si bé és cert que amb el govern de Lamban fou retirada tota la legislació lapaoística” tampoc no es va avanbçar significativament, atès que es va tornar  a la ineficaç llei de llengúes del 2009. Després d’ haver marejat la perdiu i de tones de xerrameca estèril legalment no hem avançat gens, ens hem quedat estancats, el que vol dir que en la pràctica hem anat enrere, com els crancs, i, mentrestant, de la mà de la globalització aparellada al nou mil·leni, el postergament de la llengua per les noves generacions avança dramàticament en progressió geomètrica, fins al punt que ens comencem a trobar en una posició de no retorn, si fa no fa com   l’occità a l’Estat francès.

La situació és greu i molt preocupant. I com a mínim hauríem de fer un esforç de reflexió per veure com ens hi podem encarar, i sense perdre un minut, perquè el temps i les dinàmiques socials juguen contra nostre.  Al respecte, m’ha semblat oportú adjuntar-vos uns textos que retraten clarament i cruament l’actual i dramàtic estat lingüístic de la  Franja.

 

ANNEX::

Comentari fet per “Fidel Alfals”  (17-05-2015 Racó Català)

Vaig ser al seminari dirigit pel Natxo Sorolla a la UB divendres passat i gairebé em poso a plorar. Sabia que la substitució lingüística avançava, pero no tant de pressa. Aquestes dades em van deixar glaçat. La meua quinta, la del 87, a Tamarit, a sisè de primària teníem, d’un total de 42 alumnes, 39 catalanoparlants  (jo era un dels tres castellanoparlants). Segons la recerca del Natxo, de la quinta del 95, a sisè de primària hi havia 38 castellanoparlants i 2 catalanoparlants.

Fora ja el mite de què som el territori on més es parla català de tot el domini lingüístic; potser era així fa vint-i-cinc o cinquanta anys, no pas ara. Estem assistint a una substitució lingüística que s’assolirà en el decurs de 3 o quatre generacions, com ha passat amb l’occità a França: dels avis que amb prou feines podien lligar quatre paraules en castellà o francès (com la meua àvia, que gairebé és monolingüe en català), a uns nets que tenen el castellà o el francès com a llengua primera, sempre que no sorgeixen actituds personals de lleialtat lingüística (anecdòtiques) que tallin el procés. I mentrestant uns altres van parlant de bilingüisme i dels drets del castellanoparlants a Catalunya. Jo ja no sé com es pot aturar això, si és que es pot aturar. Al pis del costat mateix, els pares i els avis són catalanoparlants, i al nen ja li han parlat en castellà. I jo no sé per on agafar-ho to

I mentrestant uns altres van parlant de bilingüisme i dels drets del castellanoparlants a Catalunya. Uns altres… i gent que, en teoria, són “dels nostres”. Gent que, per cert, s’han estat dècades sense mostrar cap interès polític seriós per la Franja. Com pot ser que a la Franja, una part molt important de la qual no és res més que “el poble del costat” dels municipis limítrofs del Principat, els partits catalans hi siguin totalment inexistents? Com pot ser aquest desinterès efectiu per part  de tothom?  Comparem la situació de la Franja amb la del nord de Navarra i no hi ha color. L’abandonament   de la Franja    (que, pel que podem veure, ja és irreversible) des del Principat és un crim que ha de pesar sobre les nostres consciències, perquè aquest territori era salvable.

PD: I que ningú no es pensi que aquesta situació de la Franja no ens pot afectar. Perquè mentre la nostra llengua retrocedeix de més en més, hi ha tota una patuleia de frívols i irresponsables entestats en imposar-nos l’oficialitat de l’espanyol, entestats en deixar-nos sense defensa efectiva per a salvar la nostra llengua. Perquè la nostra llengua només la podrem salvar si fem de Catalunya un estat-nació català, com França, Itàlia, Portugal, Dinamarca, Alemanya o el Japó. Un estat-nació basat en la nostra llengua, única oficial. Tota el que no sigui això ens farà acabar com la Franja (i els canvis, com tu dius, van molt de pressa, molt més que les 3 o 4 generacions de què parles), com la Catalunya Nord.

 

PARADOXES A LA FRANJA ( Francesc Ricart. L’ Escletxa, 33)

L’informe sobre la situació de la llengua catalana del 2012, coordinat per la xarxa CRUSCAT, sentencia que “l’aspecte més negatiu l’hem de cercar en la promulgació d’una normativa absolutament ineficient a l’hora de subvertir l’ estatus de minorització de la llengua catalana en el territori aragonés. Dos punts -el demogràfic i el de “l’absentisme polític”- que expliquen el final de la idea bucólica que la Franja és el territori amb el percentatge més gran de catalanoparlants de tot l’ àmbit lingüístic. No, no dic que ja no ho siga, però aviso que AIXÒ S’ ACABA.

Només Fraga aguanta la davallada demográfica, però accelera la desertització del català perquè hi ha hagut una immigració que ha afeblit la seua presencia d’una manera molt preocupant . Es tracta de la instal·lació de treballadors, temporers de la fruita, procedents d’ Europa, del Magrib, subsaharians…., i també de l’ Aragó. Uns i altres no s’ incorporen a la llengua propia pel pes i el prestigi de l’ altra i la negligencia i absentisme de les administracions. (….)

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!