Mestres o ases dels cops

20 d'abril de 2015

2 comentaris

Mestres o ases dels cops

Paral.lelament a l’increment de la sensació d’aïllament i d’indefensió entre els ensenyants s’accentua cada cop més la percepció general que l’anomenat Sistema Educatiu és en crisi i fa aigües pert tot arreu. Impotents davant el nou perfil d’alumne, producte directe de la globalització i de tots els canvis que duu aparellats, els ensenyants aguanten en silenci i, desconcertats, es van empassant una humiliació rere l’altra… I, pel compte que els corre, tota mena de tècnics, teòrics, inspectors i psicopedagogs -molts dels quals no han trepitjat mai una aula escolar o, si ho han fet,.n’han sortit rebotats- callen com a morts, mentre la casta política s’inhibeix i es camufla sota un cúmul d’estadístiques per distreure el personal i no assumir responsabilitats.
Significativament, el conegut psiquiatra Castilla del Pino afirmava: “A hores d’ara no hi ha una professió que proporcioni tant de patiment com la de professor”. Els docents s’estan convertint en l’ase dels cops, en una mena d’escuts humans destinats tant a resistir les ires d’uns alumnes desbocats i en peu de guerra com la incomprensió i la indiferència d’un gran nombre de pares, molts dels quals ignoren el significat de mots com “responsabilitat” o “ètica” i únicament valoren allò que es pot quantificar en diner; una actitud, a més, que sol dur aparellada la conceptuació dels ensenyants -sovint amb l’ajut inestimable  de la publicitat i de mitjans de comunicació- com una mena d´éssers pusil.lànimes i menyspreables, indignes de tota compassió.
Indubtablement, si l’infern existeix és aquí i ara, entre les quatre parets de moltes aules, on un o una pobre infeliç tracta de sobreviure entre una canilla  mancada d’hàbits i de la més mínima disciplina, uns requisists imprescindibles per assimilar qualsevol contingut i habilitat. Una situació que va ser molt ben descrita per l’escriptor Toni Sala en la seva novel.la “Petita crònica d’un professor a secundària”, i que amb  el temps no ha fet més que agreujar-se i generalitzar-se a tots els nivells.. Sala n’apuntava com a causes la indolència i la manca de referents dels alumnes, el materialisme i la immaduresa de molts pares, la mala fe de l’administració, i la indiferència i la insolidaritat de certs docents, sovint directament proporcional al nombre de càrrecs que ostenten. No és d’estranyar, doncs, que molts mestres i professors de peu, constantment desbordats i humiliats, acabin convertint-se en carn de psiquiatra: l’estrés, la depressió, l’ansietat, l’insomni, els temors difusos, la manca d’autoestima -en definitiva, els símptomes de l’anomenat “burn out”- són malauradament d’allò més corrent. Com també, malauradament, és d’allò més corrent la subestimació per part de parents i amics del tremend desgast psicològic que, a hores d’ara, duu aparellada aquesta feina.
Com a mostra de l’actual problemàtica m’he permès aportar algunes declaracions  d’ensenyants aparegudes darrerament en els mitjans de comunicació: “Una companya em va dir que preferia trencar-se una cama i agafar la baixa abans que tornar a fer classe. He vist companys amb anys d’experiència plorar a llàgrima viva”. “Hi ha classes on no existeixes. Abans hi podia haver un alumne conflictiu o dos. Ara tens tota la classe en contra quan prens alguna mesura. “Com jo, molts mestres es van quedant en el camí. No podia aconseguir que allò semblés una classe. Havia de posar-me rígida com un sergent i fer un esforç sobrehumà perquè m’escoltessin. No podia dominar la situació ni els alumnes”. “En algunes classes d’ ESO hi ha alumnes que tenen dificultats amb la lectoescriptura; d’altres rebutgen estudiar i no tenen hàbits. Si la majoria d’alumnes no estan motivats la classe es converteix en una pantomima”. “He vist nois que tracten els seus professors com a estúpids o pallassos. Alguns nois es neguen a treballar. Ja no vol fer ningú de professor. Aquesta és una professió molt desprestigiada “. A la vista dels fets, és evident que som en camí que acabi passant com al Regne Unit, on a penes resten docents natius i els han de fer venir d’Austràlia o el Carib, o com als Països Baixos, en què els anuncis demanant ensenyants no obtenen resposta i han hagut de plantejar-se la reducció de la jornada lectiva a quatre dies setmanals.
La situació és greu, força greu, i si no s’hi posa remei ens pot acabar esclatant a les mans. No podem permetre que els docents es converteixin impunement en el boc expiatori d’una societat alienada i estupiditzada d’usar i llençar, que confina els elements no productius -com menors i vells- i que menysprea el saber. Ja va sent hora  -és més, és urgent- que s’iniciï un debat públic, sincer, lliure, profund, descarnat, radical…, que, lluny de dogmatismes arnats i periclitats,  cerqui alternatives a l’actual desgavell. Un debat que hauria d’anar a les arrels del problema i que hauria de ser propulsat, amb la participació oberta i solidària de la resta d ela societat, pels mateixos docents. Perquè soc dels que encara pensen que, afortunadament, no tots ells responen, tal com voldrien alguns membres de certes nissagues barcelonines residents més amunt de la Diagonal, a un mateix i impersonal estereotip grisenc i submís, en una variant contemporània d’aquell exèrcit d’hieràtics guerrers de pedra que sepultats en la foscor vetllaven el cos d’un antic emperador xinès.