A hores d’ara el procés d’urbanització a nivell mundial sembla imparable. Amb el beneplàcit dels poders públics, més enllà d’etiquetes polítiques, les quals queden relegades a un segon pla per polítiques reals cada cop més unidireccionals, s’estan formant i consolidant gegantines i monòtones regions metropolitanes, diferents al que fins ara concebíem com a ciutats, on s’hi barregen “camp” i “ciutat”, sectors productius, i àrees especifiques d’esbarjo, comercials, residencials, d’equipaments, etc. Aquests enormes sistemes urbans, interconnectats, tendeixen a articular i configurar un nou model global, el qual amaga grans bosses d’exclusió, sovint delimitades físicament per aeroports i autopistes. Un model els suposats beneficiaris del qual no s’estalvien de rebre’n conseqüencies negatives: manca d’identitat, d’arrelament i de cohesió social, banalització i infantilització de la vida quotidiana, parcel.lació i tecnificació del coneixement, inducció al consum desenfrenat i a un turisme de masses buid i devastador. En aquest escenari, sota la capa de l’individualisme, l’home esdevé un ésser aillat i insolidari, desconnectat de la terra i a mercé de tota mena de poders fàctics. Paral.lelament, “murs enfora”, immensos espais geogràfics resten al marge; els seus habitants simplement no existeixen i pul.lulen a la seva sort mentre pateixen els efectes del canvi climàtic, dels monocultius i de la rapinya dels recursos naturals.
“Dins els murs”, i en una mena de versió electrònica de l’antic feudalisme, les antenes de telecomunicació, des d’on s’emeten les consignes i els models que condicionen les vides de milions de persones, s’erigeixen com els equivalents contemporanis dels campanars d’esglésies i monestirs, i les sofisticades residencies -protegides per tota mena d’estris electrònics i agents de seguretat privada- de la nova elit es configuren com els actuals castells. Una elit constituïda per una minoritària i endogàmica casta dirigent, que es mou en una ciutat global i en part virtual feta de retalls seleccionats de les grans àrees urbanes contemporànies, sales VIP dels aeroports i espais de la xarxa. Mentre, en l’entorn immediat dels “castells”, al seu abast immediat, certament, però “degudament” separades -tot i que també “integrades”- s’extenen vastes zones on impera la precarietat i la grisor, habitades majoritàriament per éssers sense referents, progressivament menys ciutadans i més súbdits-consumidors, atenallats per una inseguretat permanent, especialment accentuada en aquests moments de crisi global, que els amenaça amb el fantasma de l’exclusió.
Realment, si no volem fer com els estruços quan fiquen el cap en un forat, cal reconeixer que ens trobem davant un escenari força inquietant i enfrontats a un futur ben poc afalagador. A partir d’aquí, ineludiblement, caldrà cercar les alternatives més convenients -si és que hi som a temps…
Joaquim Torrent
Nota: aquest article va ser públicat originalment el 10 de juny de 2009, però per la seva actualitat m’ha semblat oportú tornar-lo a reproduir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!