La diabetis
Una de les intoleràncies més comunes que podem trobar dins de l’alimentació infantil és la diabetis. Es produeix com a conseqüència d’una utilització incorrecta dels sucres que tenen aliments (hidrats de carboni) a causa de la falta d’insulina.
Dins de la diabetes infantil la podem denominar diabetis insulinodependent o diabetis mellitus tipus I. La mellitus tipus II és més comú en persones adultes i pot no ser necessària la insulina.
Però què és la insulina i per a què serveix? És una hormona fabricada per unes cèl·lules del pàncrees, glándula que està situada a la part esquerra de l’abdomen molt a prop de l’estómac. La meitat dels aliments que mengem contenen hidrats de carboni (sucre) que un cop arriben a l’estómac i al budell prim, es transformen a través de la digesetió en glucosa, seria un hidrat de carboni més senzill. Els hidrats de carboni es troben en forma de glucosa, passen a la sang i és aquí on actua la insulina. A la diabetis infantil, el pàncrees no fabrica insulina, és per això, que la glucosa no entra a les cèl·lules i l’infant s’anirà posant malalt.
L’alimentació serà la mateixa que la dels nens de la seva edat, però cal marcar una sèrie d’objectius.
- Assegurar un equilibri nutricial correcte
- Evitar tant la hipoglucèmia com la hiperglucèmia
- Corregir els errors dietètics de la família
Els factors per acabar desenvolupant la malaltia són:
- Predisposició genètica
- Procés autoimmune
Cal aconseguir un equilibri entre l’alimentació i la insulina administrada. Conve un repartiment dels hidrats de carboni al llarg del dia a part dels tres àpats principals (esmorzar, dinar i sopar).
Els infants diabètics s’han de controlar els greixos i moderar els saturats. La fibra alenteix l’absorció dels hidrats de carboni per això cal tenir una especial cura amb la ingesta de fruita i verdures. És aconsellable acostumar els infants diabètics a portar sucre al damunt per combatre la hipoglucèmia ja que pot derivar a que els nivells de glucosa en sang es troben baixos, ja sigui per falta d’alimentació, excés d’administració d’insulina o per augment de l’activitat física.
És molt important que el nen diabètic sigui coneixedor de la seva malaltia, ja que per desgràcia haurà de conviure amb ella tota la seva vida.
Per experiència, treballant en unes colònies recordo que la meva companya i jo vam començar a repartir gelats com a final de festa a un grup de nens i nenes de P5, dins del grup hi havia un nen que era al·lèrgic als colorants, per tant en comptes d’un gelat vam oferir-li una altra cosa. El nen, que no era coneixedor de la seva intolerància, es va posar a plorar quan jo mateixa li vaig entregar la magdalena, ell volia un gelat com la resta dels seus companys i no entenia perquè no podia menjar-ne. Per casos com aquests, és important explicar amb total naturalitat – per molt menuts que siguin- la seva malaltia, què és, i en que consisteix amb un llenguatge entendor per a la seva edat.
En el cas de la diabetis, se li ha d’ensenyar a autocontrolar-se la glucèmia i a punxar-se ell mateix la insulina a mesura que es faci gran. També ha de saber com organitzar la seva alimentació i adquirir hàbits per garantir el control de la malaltia.
ML.
