EL RACO DEL MENUT

El control d’esfínters és una fita que tots els infants més tard o més d’hora arriben a assolir-la. Un primer requisit per deixar els bolquers és la maduració i desenvolupament neuromuscular. 

Els nadons, quan tenen la bufeta plena es buida automàticament, aquest mecanisme canvia amb el creixement, de forma en que la bufeta o els intestints estan plens, l’infant rep la sensació local i pot decidir si obre lesfínter i deixa sortir el contingut o tanca i reté els líquids i sòlids. Normalment sol passar quan l’infant té un any i mig, tot i així rebre el senyal no vol dir estar preparat per exerir el control voluntari. 

L’infant ha de poder discriminar cognitivament que és una decisió a prendre entre dues alternatives i que està al seu abast. A part, l’infant ha de desitjar emocionalment assolir el control i arriba un moment en què l’infant manifesta interès en el món adult i desig d’assolir un comportament més madur i autònom.

Hem d’observar el moment òptim per treure bolquers, no s’ha de forçar mai ja que genera molts problemes innecessaris. Una senyal de que s’ha produït un canvi és quan canviem el bolquer a un nen/a i veiem que està sec, això voldrà dir que ha estat retenint la orina.

Per portar un excel·lent control d’esfínters és molt important treballar plegats amb la família, de res serviria que l’infant estigues passant aquest canvi a l’escola però en canvi a casa no, podria causar confusió al infant.

És important treure primer els bolquers a casa durant un cap de setmana, la família ens informarà de com ho va portant a casa i les deposicions que va realitzant per portar un control. L’educador informarà cada dia com anat l’infant a l’escola, si ha fet pipí o caca. La comunicació es pot fer de forma informal (durant les entrades i sortides) o bé a través de l’agenda.

Demanarem als pares calcetes o calçotets de recanvi en previsió dels errors qe puguin haver, també aconsellarem que l’infant vagi vestit de forma còmode i fàcil de treure. El bolquer es retirarà de forma definitiva, no s’ha de tornar a posar exepte la migdiada i a la nit, que sí que el durà. 

Normalment al inici de curs es convoca una xerrada amb els pares per comunicar que durant el curs es treballarà el control d’esfínters i se’ls aconsellarà i donarà orientació, indicacions generals, resoldre dubtes…és un pas que es porta a terme sempre a les escoles bressols perquè es recomana començar el segon cicle d’educació infantil sense bolquer.

Les regressions en el control d’esfínters són molt habituals, poden ser per vàries causes, com el naixement d’un germà, separacions d’éssers estimats, la mort d’un avi…representen grans canvis per l’infant, els educadors hem de ser tolerants amb la situació i mostrar confiança i seguretat.

A l’aula farem una presentació de l’orinal, explicarem què és, perquè s’utilitza, i establirem una rutina, els primers dies cada mitja hora i després cada hora, fins que el nen/a ho demani ell mateix que hi vol anar sol. Es reservaran els moments d’abans i després de dinar i dormir, per seure a l’orinal o si ho prefereixen al vàter. Si no aconsegueix fer cap deposició no ens mostrarem enfadats, si no que consolorem al nen/a i li transmetrem seguretat i confiança, en canvi en cas de fer pipí o caca ens alegrarem però sense donar-li més importància de la que té.

Cap els 4 anys els infants ja són capaços de controlar els seus esfínters de dia i de nit, cap els 5 anys ja són independents i és molt poc probable que se’ls hi escapin excrecions, a la nit, encara pot passar i això seria enuresi noctura.

Podem trobar recursos amb els contes següents:

Tots fem pipí. Col·lecció llibresaure. Autor: Fréderique Loew. Il·lustradora: Natalie Choux

Fora Bolquers. Col·lecció Les tres bessones. Il·lustradora: Roser Capdevila 

Adéu, bolquers! Col·lecció Tris Tras Autor: Sergi Càmara

ML. 

Segur que us sorprén molt el títol d’aquest article, tranquils, té una explicació. Se’n diu Ecolàlia i és quan un infant comença a produir cadenes sil·làbiques. 

Quan l’infant entra per primer cop en una escola infantil es troba en un període clau en el procés d’adquisició del llenguatge, és a partir d’aquí quan l’entorn escolar s’incorpora a la tasca de desenvolupament del llenguatge iniciada per la família.

L’escola ofereix aportacions específiques en l’adquisició del llenguatge que l’infant necessita per intregrar-se en la societat.

En el primer cicle (0-3 anys) les prioritats és concreten bàsicament en la comprensió i utilització progressiva que l’infant ha de fer del llenguatge oral, cosa que suposa assolir els objectius següents:

-Descrobrir i experimentar l’emissió de sons elementals i la imitació dels primers sons elaborats
-Utilitzar progressivament un vocabulari ajustat a les situcions quotidianes
-Utilitzar les regles morfosintàctiques fonamentals que li permeten elaborar frases senzilles
-Utilitzar algunes formes socials de comunicació oral com les de salutació i acomiadament

En canvi, en el segon cicle (3-6 anys) podem trobar els següents objectius:

-Millorar l’ús del vocabulari i ampliar-lo progressivament
-Fer que les regles morfosintàctiques que l’infant utilitza siguin progressivament més complexes
-Obtenir major capacitat d’expressió i comunicació
-Participar en converses col·lectives en situacions diverses

És evident que entre l’etapa de 0 a 6 anys hi ha una clara evolució en l’expressió verbal infantil. A continuació exposaré les etapes que hi podem trobar:

Etapa prelingüística (de 0 a 12 mesos) 

0-2 mesos: Plors, crits, sorolls de succió. Reacciona als sorolls d’ambient.

3-4 mesos: Diferenciació dels crits i plors segons la causa (gana,dolor, malestar), sons de plaer i rialles. Gira el cap i els ulls cap a la font de so. S’inicia el balboteig.

5-6 mesos: Respon vocalment als estímuls, comença a vocalitzar, segueix amb la mirada de l’adult.

7-8 mesos: Jocs vocals. Reconeix els adults familiars, el balboteig comprèn sons propers a les vocals i consonants del llenguatge adult.

9-10 mesos: Preconversa: vocalitza més durant els intervals que l’adult deixa lliures i intenta espaiar i escurçar les vocalitzacions per deixar lloc a la resposta de l’adult.

El balboteig reprodueix la melodia de les converses entre adults.

11-12 mesos: Comprèn globalment algunes paraules familiars (mama,papa,nen) vocalitzacions més precises i controlades quant al to i la intensitat. Agrupa sons en síl·labes que repeteix voluntàriament.

Durant el procés d’aprenentatge del llenguatge, són els infants els que s’han d’adaptar al model que els ofereix l’adult. Hi han excepcions, com ara la parla maternal, segur que de ben segur us heu trobat algún adult o vosaltres mateixos parlant-li a un infant menor de 3 anys de forma simple i ajustada a la capacitat de l’infant com per exemple: “eh que és bonic aquest bub bub , eh que si”

Etapa lingüística (de 12 a 24 mesos) 

10-18 mesos: L’infant diu les primeres paraules i algunes paraules poden ser inventades, d’això se’n diu paraules idiosincràtiques. 

El significat que l’infant otorga a les primeres paraules  està lligat a la pròpia experiència en un context compartit amb l’adult. 

No utilitzen articles ni quantificadors singular-plural, comencen a distingir masculí i femení (apo-apa, nen-nena). Empren paraules socials (hola, adéu) de lloc (aquí) i petició (més).

Apareixen fenòmens de la sobreextensió paraula que serveix per designar diferents objectes similars, per exemple tots els animals de quatre potes són bup bup.
La subextensió està limitat només a un objecte o objectes concrets, per exemple el gat només es designa el gat de la seva àvia.

18-24 mesos: Predomina la comunicació verbal. Comença a posar nom a les seves emocions i sentiments. Els infants amplien considerablement l’emissió de fonemes per construir noves paraules però encara fan errors, els més comuns són:

Reduplicacions: Repetir un fonema com olelles per orelles. 
Omissions: L’infant suprimeix iatà per ja està.
Substitucions: D’un fonema per un altra més pròxim com ti per sí, no té per no ho sé. 

El llenguatge entre els 2 i 3 anys 

Continua el desenvolupament de l’etapa lingüística.

Descobriment de les regles per elaborar frases i produir enunciats cada vegada més llargs, perfecciona els mecanismes articulatoris i fonètics prenent com a model el llenguatge de l’adult. Apareixen les primeres preposicions (de,per) els adverbis (lloc, quantitat, temps) els articles, pronoms, el vocabulari s’incrementa. 

Cada paraula adquirida té el seu lloc en el camp semàntic, per exemple si abans utilitzava el gènere cotxe per referir-se a tots els vehicles amb rodes, ara aprendrà a utilitzar paraules diferents per designar cotxe, camió o moto.
Comença a utilitzar la frase interrogativa, cosa que li permet iniciar petites converses.

En aquesta etapa poden sorgir problemes de pronunciació dels fonemes que exigeixen més control dels òrgans de la fonació, com /f/ i /r/. També és normal trobar dificultats amb síl·labes complexes com pla, ter, fri.

El llenguatge dels 3 als 6 anys 

Fase de perfeccionament del llenguatge. Se li exigeix més destresa per poder expressar les seves intencions i desitjos.

Als 3 anys encara mostra dificultats per explicar esdeveniments que no es refereixen a l’aquí i l’ara (si vol explicar una experiència a un adult que no han compartit , l’adult ha de fer un esforç per interpretar el que l’infant li vol dir. Això és degut al egocentrisme propi de l’edat que li dificulta l’empatia.
També sol fer monòlegs que acompenyen a les seves accions, pensa en veu alta el que pensa fer.
Millora notablement la seva pronunciació, encara que als 3 anys poden tenir dificultats amb alguns fonemes com /d/ i /f/ i amb alguns grups consonàntics com pr o bl.
S’adquireix pràcticament un domini total de tots els fonemes del llenguatge, tot i que els 6 anys alguns infants poden tenir dificultats en la pronunciació d’alguns fonemes com la /r/.
L’infant gaudeix repetint frases difícils de pronunciar amb els embarbussaments, etc. 

Per alteracions i trastorns del llenguatge cal fer un diagnòstic i la intervenció primerenca adequada per definir una intervenció educativa especifíca. 

ML. 

L’expressió plàstica infantil és una de les manifestacions més esponànies per als infants, es converteix en un mitjà essencial de comunicació amb l’entorn quan encara no són capaços d’expressar-se per mitjà del llenguatge verbal.

Esdevenen una activitat fonamentalment lúdica en què l’infant se submergeix amb totes les seves vivències i emocions.

Des de l’escola bressol es treballa la plàstica des d’un plantejament creatiu, en què l’infant pot experimentar lliurement amb materials i tècniques molt diverses fins a trobar les més adequades per comunicar allò que vol expressar. 

Dedicarem a parlar sobre les tècniques pictòriques, els diferents recursos permeten explorar el món de la pintura i els colors de manera molt diverses.

Haurem de fer diverses propostes perquè els infants experimentin i assimilin els colors per moltes vies. Es poden pintar amb infinits materials com pigments, colorants o aliments. Quan els infants aprenen a parlar molt aviat comencen anomenar i saber-se tots els colors, però aquest no és l’objectiu de l’expressió plàstica, sinó que descobreixin totes les possibilitats de joc que tenen.

Recordem que podem classificar en:

Colors primaris (groc,blau,cian i magenta) 
Colors secundaris; barreja dels colors primaris (groc + cian = verd)
Colors terciaris; barreja dels secundaris i els primaris (groc + vermell = taronja)

A continuació exposaré alguns recursos per treballar els colors amb diverses tècniques pictòriques.

OBJECTIUS: 

Descobrir els colors
Experimentar, poder aprendre dels colors i amb els colors 
Valorar la feina de l’infant
Mostrar interès pel seu treball i compartir-ho amb la família

EINES I SUPORTS EN LA PINTURA 

Per aquesta franja d’edat (0-3 anys) són els tremps, ja que tenen base d’aigua i es netegen fàcilment. Aquest tipus de pintura es pot barrejar per obtenir nous colors i afegint aigua podem aconseguir diferents brillantors.

El suport procurarem que siguin diferents, papers de diferents formes i gruixos, cartrons, roba, fusta, pedres, envasos de plàstic, altres elements…

Pel que fa a les eines podem comptar amb esponges, raspalls, canyetes, pinzells, pintes i elements quotidians (desodorants de bola, verdures, ampolles d’aigua foradades, recicpients foradats, cordills, boles, teixits, taps de suro…).
Per edats primerenques, una eina fonamental és el propi cos dels infants: mans, dits, peus…la manipulació directa de la pintura amb el cos del infant és una experiència fonamental que s’ha de potenciar i motivar.

Els infants poden presentar dificultats per manipular directament les pintures, en aquests casos no obligarem a cap infant a fer aquestes activitats però sí buscarem la manera de potenciar de mica en mica l’acostament.

PLANIFICACIÓ ACTIVITAT PLÀSTICA

Abans de portar a terme una activitat plàstica (o qualsevol altre) hem de tenir en compte diversos factors.

Hem de procurar crear un espai agradable, que estigui adaptat a les necessitats dels infants, que puguem comptar amb elements de seguretat i dedicar un racó a l’exposisció de treballs que els infants hauran fet.

Els espais estan definits per uns elements metodològics fonamentals: els tallers i els racons. Però no només hem de tenir en compte l’espai on durem a terme l’activitat, també els materials que utilitzarem i vetllar per un bon ús i manteniment dels estris.

El control de la durada de l’activitat, ja que hem de procurar que sigui l’adequat. Un excès de temps farà cansar i avorrir els infants, la qual cosa es veura afectada en la seva atenció i creativitat. I si deixem poc temps, els resultats es presentaran inacabats o manca de dedicació i els infants es poden sentir frustrats.

Les activitats de dibuixar o donar color poden durar com a màxim trenta minuts. Però quan es portem a terme activiats pictòriques, de modelatge, collage…poden arribar a durar dues hores. En la planificació de la durada també tindrem en compte el temps dedicat a la nteja o l’odre del material plàstic.

TÈCNIQUES PICTÒRIQUES 

Els educadors infantils i mestres hem de conèixer diverses tècniques per treballar-les amb els infants i oferir-los múltiples possibilitats d’expressar-se a través de la pintura. Les diferents tècniques permeten explorar el món de la pintura i el color de manera molt diversa. A continuació exposaré algunes tècniques que es poden portar a terme:

1. PINTURA DE DITS:  

A partir d’un any. L’educador/a o mestre pinta un dit o tota la mà de l’infant i ajudarà a estampar les seves empremtes. A partir dels 18 meses, es pot ajudar els infants a estampar altres parts del cos, com ara el puny tancat, els peus, etc. Es poden començar a barrejar colors senzills.

2.1 PINTURA AMB PINZELL:

A partir dels tres anys. Al principi s’haurà d’explicar com es fa servir un pinzell, com es neteja, on es desa, d’aquesta forma treballarem els hàbits d’ordre i neteja. Desenvolupen la coordinació oculomanual, exerciten habilitats motrius i potencien la creativitat deixant que experimentin lliurement la barreja de colors i la utilització de suports.
A partir de la tècnica amb pinzell, podem pràcticar tres tècniques diferents: el regalim, el degoteig i l’esquitxat.

2.2 REGALIM: Al afegir aigua podem treballar el regalim. Consisteix en posar a disposició dels infants un suport vertical però lleugerament inclinat en la part inferior. Posem pintures de diferents colors en pots i mostrem als infants com han de pressionar el pinzell per la que la pintura regalimi pel suport. L’infant observarà si la gota cau si va més depressa o més a poc a poc sobre el paper, si es fan barreges…

2.3 DEGOTEIG: Untarem el pinzell en la pintura i deixarem que llisqui fins a topar amb el paper o suport escollit. Es pot observar que passa quan cau la gota i s’estavella contre el paper, com canvia el colors si al damunt d’una gota d’un color n’hi cau una altre d’un altre color…
Es recomanable que l’educador posi un tros gran de paper a terra i l’infant assegut deixi anar les gotes amb el pinzell.
El degoteig permet exercitar el control muscular fent petits moviments amb el canell perquè el pinzell degoti. 

2.4 ESQUITXAT: Consisteix a moure amb un cop de canell enèrgetic un pinzell untat en pintura sobre un suport. Els moviments que es fan poder ser més o menys suaus i els resultats seran uns o altres. 

Avaluarem l’activitat tenint en compte els següents ítems:

1.-L’adequació de les realitzacions plàstiques de l’infant a les etapes característiques del desenvolupament gràfic infantil
2.- El progrés observable temporalment: utilització de material plàstic, distribució de l’espai, habilitat i precisió en el moviment de braços, mans i dits
3.- Aparició i maduració: sentit del color, equilibri cromàtic i lineal, sentit creatiu plàstic.
4. Capacitat de crítica i autocrítica de l’infant sobre les realitzacions plàstiques observades.

Un cop acabada l’activitat serà important exposar els treballs a l’aula, així els nens i nenes sentiran l’espai de treball com a seu i que col·laboren amb la seva decoració. A final de trimestre es pot fer un àlbum perquè cada infant el pugui mostrar a casa.

Els àlbums o reculls de treballs tenen un sentit força important ja que mostrar el treball d’un infant al llarg d’un trimestre fa que estableixin un diàleg amb el seu fill sobre el que ha fet i demostrar un interès pel treball dels infants.

Les exposicions haurien de ser temporals per mantenir un espai motivador i evitar que les produccions es facin malbé.

Important tenir en compte que no s’ha d’oblidar que és més important el procés de creació que el producte final.

ML. 

Sens dubte els contes formen part de la infantesa, però no només és de caire lúdic, sinó també ajuda afavorir el desenvolupament, és un vehicle de comunicació i expressió, un gran recurs educatiu que ofereix a l’educador infantil moltes possibilitats d’aplicació.

Els contes infantils desperten i desenvolupen la sensibilitat cap a la bellesa i l’expressió d’aquesta bellesa, ofereix a l’infant la possibilitat de traduir la seva fantasia en paraules. També s’utilitza un llenguatge més selecte que el col·loquial, l’infant té un primer coneixement del llenguatge literari.

Posa l’infant en contacte amb la realitat, els prepara per a la vida, els dóna la oportunitat de conèixer fets i situacions diferents de les seves i com pot resoldre-les.

Faciliten l’estructuració temporal de la ment infantil mitjançant la comprensió de la simultaneïtat i la succesió ordenada de fets en el temps.

Inicien l’infant en el codi moral; els conceptes de bó i dolent i l’aproximació a virtuts com el respecte, l’honestedat, la generositat…de manera que l’ajuden a superar el seu egocentrisme i a interessar-se pels altres.

Els contes ofereixen informacions i coneixements d’una manera concreta, atractica i accessible. Ajuden també a descarregar moments d’ansietat i agressivitat, a eliminar pors i tensions. Els contes intenen transmetre consol, esperança i confiança amb el final feliç i el triomf del bé sobre el mal.

Desenvolupen la fantasia infantil, el caràcter viu dels personatges, les escenes i situacions eduquen la imaginació infantil, així mateix, els infants aprenen a distingir la fantasia de la realitat.

Serà de vital importància que dins de l’aula disposem d’un racó dedicat als contes, on els infants poden escollir el conte que més els hi agradi, puguin mirar, tocar, observar, i inclús un cop s’han iniciat en la lectura, llegir-los. Ha d’estar ubicat en un lloc tranquil i acollidor, separat de la zona de pas i moviment i si és possible a prop d’una finestra per poder comptar amb la llum adequada. Que sigui un espai càlid i confortable, amb una estora gran i coixins que permetin que l’infant estigui còmode.

A l’hora de fer la tria de contes, podem incorporar els contes populars, aquells contes que de boca en boca han anat passant de generació en generació com El Patufet o La Rateta que escombrava l’escaleta. 

També contes didàctics, aquells que ensenyen el nom dels objectes o tenen una finalitat d’ensenyar alguna cosa en concret. Contes d’autor il·lustrats que son llibres per ser llegits i contats per l’adult mentre l’infant mira les imatges.

Hem de tenir en compte fer una tria acurada, ens hem de fixar en una sèrie de característiques que han de presentar els llibres infantils:

-Que siguin sòlids i manejables, amb formats petits, cantons arrodonits, materials resistens…
-Il·lustracions clares, amb imatges nítides i pocs objectes
-Ha de relatar experiències familiars als infants (per exemple contes que relaten fets reconeixibles per els infants com ara “Tinc son” “Estic malalt” o “Adéu bolquers”)
-Que continguin històries o jocs previsibles, amb repeticions, contrastos…
-Oportunitats de participació i interacció
-Han de mantenir l’atenció i suscitar l’observació detallada. 

A l’hora de presentar el racó als infants, deixarem clar les seves normes d’utilització com ara, que no assisteixin molts infants a la vefada, dur les mans netes, no destorbar els altres o endreçar els contes una vegada vistos.

Un altre recurs per aquest racó és programar una sessió comptant amb la col·laboració d’un contacontes professional.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, aquest article ja s’ha fos.