EL RACO DEL MENUT

per compartir recursos, debats i experiències

Arxiu de la categoria: Atenció a la diversitat

La discapacitat auditiva; senten i parlen

7

Mesos enrere vaig parlar sobre la discapacitat visual –http://blocs.mesvilaweb.cat/MartaLuque/?p=267487 –  i la realització d’un PI (programa individualitzat) per adaptar la discapacitat dins de les activitats que es portaran a terme.

Existeixen diferents tipus i graus que determinen la pèrdua auditiva però generalment es distingeixen per la zona en què es localitza la lesió, el moment en què es produeix i la pèrdua auditiva i el grau de la pèrdua.

En función de la zona on es localitza la lesió es poden distingir diversos tipus d’alteracions auditives; la més freqüent és hipoacúsia (pot ser per transmissió o neurosensorial).

Aquest tipus de sordeses són irreversibles, estables o progressives, amb graus que arriben fins a la pèrdua total de l’audició (cofosi) a una orella o totes dues. Es pot corregir amb audiòfons o implants coclears.

El moment en què es produeix l’alteració auditiva o la sordesa és també important des del punt de vista del desenvolupament cognitiu de l’infant. Segons el moment d’aparició, es distingeix entre sordesa prelocutiva – abans de que l’infant hagi adquirit el llenguatge- la sordesa perilocutiva – quan l’infant encara no ha assolit el procés del llenguatge i la sordesa poslocutiva – quan l’infant ja ha consolidat el llenguatge-.

Com educadors i mestres d’infantil podem detectar els primers signes d’alerta de pèrdues auditives per després derivar l’infant a l’especialista, en aquest cas l’EAP (equips d’assessorament i orientació psicopedagògica ) i CREDA (centre de recursos educatius per a deficients auditius).

Els signes d’alerta són:

PÈRDUA AUDITIVA:

  • L’infant pregunta molt “què”?
  • Quan se’l crida, a vegades respon i a vegades no. Sembla que hi senti quan vol.
  • Li costa la comprensió de consignes i seguir les explicaciones a classe
  • Està molt distret, no escolta les explicacions, va molt “a la seva”
  • Està molt pendent del que fan els companys, copia molt.
  • Parla poc i malament. Costa d’entendre’l.
  • S’expressa amb frases molt senzilles però no elabora cap narració ni discurs
  • Confon paraules similars (ambulatori per laboratori, escombra per compra…)

SIGNES ESPECIFÍCS D’HIPOACÚSIA DE TRANSMISSIÓ:

  • Es refreda sovint i presenta força mucositat
  • Es queixa de mal d’orella, ha patit otitis freqüents
  • Respira amb la boca oberta
  • Diu que sent xiulets a l’orella

SORDESA NEUROSENSORIAL:

  • No fa cas d’alguns sorolls de l’ambient (telèfon, pluja, vent, aigua…)
  • Arrufa el nas o es posa tens quan se li parla
  • No controla bé la intensitat de la veu.
  • Parla molt fluix

A l’aula es seguiran una sèrie de pautes per un bon aprenentatge del llenguatge oral, el qual li permetrà la relació amb l’entorn en què viu i el desenvolupament de les capacitats cognitives. Els aspectes a treballar són:

  • Progressió fonética: ajuda a tenir una bona veu i un registre normal, corregir elements prosòdics i fonemes de pronunciació incorrecte.
  • Progressió lingüística: ajuda els alumnes a enriquir el vocabulari i a millorar-ne la capacitat d’expressió.
  • Progressió auditiva: ajuda a millorar la discrimanació auditiva i estimular la capacitat auditiva de les orelles, tant per separat com totes dues alhora.

Utilitzarem recursos metodològics entre els quals cal esmentar els següents:

  • Mantenir sempre el contacte ocular amb l’educador o educadora
  • Comprovar que ha entès l’activitat que s’ha de fer
  • Activitats musicals que ajudin a interioritzar aspectes com el ritme, la melodia i l’entonació
  • Activitats que estimulin la parla, crear situaciones en les quals l’infant sord participi
  • Presentar imatges que el nen reconegui i pugui verbalitzar
  • Utilitzar pròtesis que millorin l’audició de l’infant.

ACTIVITAT ALTERACIÓ AUDITIVA

Una activitat que podem realitzar per estimular la oïda és imitar sons de la vida quotidiana i encertar a quin objecte ens referim. Qui encerti, serà el següent en proposar un so i així consecutivament. Pot ser el so d’un animal, d’un telèfon, una rialla… desenvolupant l’expressió corporal.

Les activitats sempre estaran d’acord amb el grau d’alteració auditiva i la supervisió d’un professional del CREDA (logopeda, psicopedagog especialitzat en audició, llenguatge i comunicació i audioprotetistes especialitzats en audioprotèsi infantil i juvenil).

Per a les famílies poden trobar assessorament en aquesta guia per a infants amb sordesa o sordceguesa:

http://www20.gencat.cat/docs/Educacio/Documents/ARXIUS/sordesa_sordceguesa.pdf

I el llibre de la Marta Capdevila, sorda produnda i mare d’un infant sord que explica les seves inquietuds a l’hora de valorar els itineraris assistencials del seu fill. El títol, és Sords produnds; però hi sentim i parlem.

http://es.slideshare.net/EspaiBlabla/llibre-sords-profunds-ed2011-slideshare

ML.

Alteracions visuals

6
Tal i com es va comentar a l’anterior article sobre l’atenció a la diversitat podem trobar diferencies amb els ritmes d’aprenentatge, tots evolucionen seguint uns paràmetres determinats dins de la seva edat.

Tot i així pot ser que ens hi trobem amb un infant que tingui una alteració o trastorn que ens porti a fer un programa individualitzat (PI).

Recordem que dins d’aquest programa, establirem els objectius i la metodologia que haurem d’emprar. Però abans de tot, haurem de saber quin grau d’incapacitat sensorial pateix l’infant i la causa de la seva lesió.

Hi han molts aspectes ha tenir en compte, com a partir de quina edat s’ha donat la lesió sensorial, l’entorn familiar, si accepten o no la discapacitat.

En aquest cas l’educació primerenca, afavoreix el desenvolupament de l’infant, estimulant el sentit afectat com la resta de sentits, sempre, però respectant les possibilitats.

Els centres ordinaris han d’avaluar els recursos materials, professionals de la metodologia utilitzada i la implicació de tot l’equip docent per garantir la integració de l’infant i el desenvolupament integral.

Ens centrarem en les alteracions visuals, els centres han d’afavorir el desenvolupament dels següents aspectes:

-Desenvolupament psicomotor: familiaritzar-se amb el cos i reconèixer l’esquema corporal, fomentar el desig de moviment i desenvolupar l’orietanció espacial a partir de pistes tàctils i sonores.

-Desenvolupament perceptiu i cognitiu: desenvolupar altres sentits, sobretot el tacte i l’oïda, desenvolupar la coordinació audiomotora, la percepció i localització/procedència del so; motivar conductes de recerca i exploració d’objectes.

-Desenvolupament del llenguatge i la comunicació: Fomentar comportaments preverbals com somriures, plors.

-Desenvolupament de l’autonomia personal: Activitats de la vida quotidiana, controlar els esfínters, vestir-se i desvestir-se sol. 

-Controlar els sons que envolten a l’infant.

-Parlar en un to suau i tranquil, ajuda a calmar-lo.

-Comentar-li verbalment les diferents accions que es fan, els noms dels objectes, les parts del cos…

-Afavorir el contacte físic i les relaciones amb altres nens tant cecs com a vidents ajudaran a potenciar les relaciones afectives.

-Proporcionar-li tot tipus d’experiències tàctils i sonores que compensin la deficiència visual. Materials com planxes de Thermoform dòminos tàctils, abecedaris amb lletres grans i diferents relleus, ninots amb diferents sons, reconèixer objectes de la vida quotidiana a partir del sol, aprenentatge de la tècnica del punxó.

-Ajudes tècniques- lents- que augmentin el camp visual i millorin l’agudesa visual.

Aquests recursos i altres constituiran un aprenentatge per a la lectoescriptura posterior en Braïlle. Només és un petit tast, ja que és un tema força complicat i s’hauria de mirar bé les característiques del infant amb deficiència visual per fer una bona integració i que el seu aprenentatge sigui òptim.

Molt important destacar que l’equip educatiu treballarà conjuntament amb els serveis especialitzats del Departament d’Educació com els EAP (equips d’assessorament i orientació psicopedagògica) i el CREDV (centre de recursos educatius per a Deficients Visuals) que dóna atenció especifica a l’alumnat que pateix dèficit visual. 

Més informació: http://www.xtec.cat/web/serveis/serveis/see/credv


 ACTIVITAT ALTERACIÓ VISUAL

Una activitat força interessant i que estimula l’empatia de la resta de companys de classe és fer un joc on tots els nens i nenes s’hagin de vendar els ulls. En aquest cas, podriem jugar a assessins, policia i poble. Tots estaran amb els ulls tapats i només ens podrem comunicar a través de les mans. Ens desplaçarem per l’aula o l’espai on estiguem i quan trobem algú haurem d’identificar-nos picant amb les mans del company que trobem. 

Si ens donen un cop, és poble i no passa res.
Si ens donen dos cops, és policia i nosaltres ens convertim també en policies.
Si ens donen tres cops, és l’assessí i ens ha matat en cas que siguem poble. 

Si som policia, l’assassí queda detingut. I si som un altre assessí no passa res i continuem caminant. El joc acaba quan s’atrapa l’assessí.

ML. 

Una escola per a tots

6
Un dels reptes que es troben els educadors avui dia és atendre a la diversitat de característiques, capacitats, interessos, necessitats que presenten els infants que acullim a l’aula.

Però que entenem per “Atenció a la diversitat”? Antigament es coneixia com “Educació especial” però al llarg dels anys ha anat evolucionant i inclou moltes més diferencies. Podem trobar característiques socials (la seva procedència geogràfica, socioeconòmic) diferències físiques, psicològiques, necessitats educatives especials que són els nens i nenes que per diferents motius els costa més aprendre.

Avui dia, podem trobar una inclusió dins de les escoles ordinàries, però no sempre ha estat així.

Antigament, cap a finals del segle XVIII molts nens NEE (necessitats educatives especials) no es consideraven com a educables i per tant pensaven que no feia falta que rebessin cap tipus d’educació.

A principis del segle XIX es va començar a considerar que els infants amb deficiències auditives i visuals poden ser educables i comencen a aparàixer institucions que intenen donar-los algun tipus de resposta educativa, però sempre al marge dels altres nens sense discapacitat. L’educació especial era considerada com un sistema educatiu paral·lel al sistema educatiu ordinari i sense cap punt de contacte entre ells.

Al final de la dècada dels cinquanta del segle XX té lloc un canvi de concepte en relació amb les atencions que requereixen les persones amb discapacitats, al costat dels centres especials comencen a aparèixer institucions que es resisteixen a seguir en aquesta línia. Durant la dècada dels seixanta i setanta l’educació especial també inclou alumnes amb problemes d’aprenentatge i de conducta.

Al 1978 es va crear a Espanya l’Institut Nacional d’Educació Especial. Es pretenia aconseguir que l’educació especial desaparegués com a tal i es pogués incloure dins del sistema general. Es va començar a parlar de normalització a partir d’aquí es va derivar tres principis més, integració escolar, sectorització de l’atenció educativa i individualització de l’ensenyament. Actualment encara podem trobar aquests principis.

A la dècada dels vuitanta, va sortir el concepte d‘escola comprensiva, volia oferir a tots els alumnes una educació comuna i individualitzada dins del mateix marc escolar per evitar la separació i segregació d’aquests alumnes. A partir d’aquí va sorgir una sèrie de normatives que van regular i donar suport a aquest procés.

Dins de les necessitats educatives especials podem trobar diverses característiques. Permanents, que vol dir que es mantindran al llarg del temps (per exemple infants amb síndrome de Down) o temporals, que vol dir que només estaran presents durant un determinat període de temps com per exemple, nens procedents d’altres països que tindrà NEE mentre no coneguin la llengua de l’escola. 

També hi haura altres nens (permanents o temporals) que estaran limitats a una o poques àrees del currículum com per exemple, un nen amb una malformació a la mà tindrà dificultats per realitzar activitats de caire manual però no té per què tenir per activitats de llengua oral.

Fins a la data, la Llei orgànica d’educació LOE ens parla d’alumnes amb necessitats específiques de la manera següent:

-Alumnes que presenten necessitats educatives especials derivades de discapacitat o trastorns greus de conducta

-Alumnes amb altes capacitats intel·lectuals (més coneguts com a superdotats)

-Alumnes per que diferents motius s’han incorporat tard al sistema educatiu espanyol, com per exemple alumnes que son d’altres països.

La LOE dedica l’equitat en l’educació, garantir la igualtat d’oportunitats per a tots els alumnes a través dels suports necessaris. Dins l’àmbit de Catalunya, hem de fer menció a l’estatut d’autonomia del 2006 dins del article 21:

“Les persones amb necessitats educatives especials tenen dret a rebre el suport necessari que els permeti accedir al sistema educatiu, d’acord amb el que estableixen les lleis”

La LEC (Llei d’educació de Catalunya del 2009) també tracta en diversos articles l’atenció als alumnes amb necessitats educatives específiques i que aquesta atenció s’ha de regir pel principi d’inclusivitat escolar.

A l’hora de fer una programació d’aula hem de tenir molt en compte els altres nivells de concreció (projecte educatiu del centre i la proposta pedagògica del centre) però la cosa varia quan ens trobem a l’aula amb alumnes amb necessitats especials que poden quedar exentes d’algunes activitats.

Els educadors i mestres disposem d’un model curricular obert i flexible que permet fer adaptacions a les necessitats educatives dels seus alumnes a través del PI (Pla individualitzat).

Un Pla individualitzat és la planificació educativa personalitzada respecte a les capacitats o competències bàsiques del cicle.

Es pot elaborar en qualsevol moment de l’escolaritat d’un alumne i en qualsevol etapa, a demanda del tutor o qualsevol altre educador/a o mestre/a si identifica que per al progrés d’un alumne no són suficients les mesures d’atenció a la diversitat planificades per la llar o l’escola. 

L’elabora l’equip docent del centre escolar coordinat pel turor/a més els professionals que participen en l’atenció educativa de l’alumne. També es demana col·laboració amb el pare i la mare. Aquest pla l’aprova el director/a del centre. Dins aquest pla ha d’incloure:

-Les dades personals del nen/a
-Els motius del PI
-La planificació dels objectius i les actuacions
-Els criteris d’avaluació
-L’horari del alumne

La durada del PI el determina l’equip docent que ha elaborat el pla, en funció dels objectius a assolir pel nen/a. Es pot finalitzar en qualsevol moment i abans del previst.

S’ha de fer constar en els documents d’avaluació, en el registre de l’Informe global individualitzat anual i en el Resum d’escolarització individual, a l’apartat d’observacions.

En altres articles concretaré més els tipus de necessitats educatives especials (visuals, auditives, motrius, de conducta…) i com fer el protocol d’actuació.

ML.