Sempre em passa el mateix quan neva, tinc una sensació de pau i calma impressionant. Aquest matí he sortit a passejar després de la tempesta d´ahir i ha estat impressionant ... tot blanc i gris, un silènci i una calma que espantaven, només se sentia el soroll de les meves botes al trepitjar la neu més dura i algunes branques d´alguns arbres que cedien al pes de la neu. En aquests moments la resta del món deixa d´existir ... deixa d´existir la feina que tan capficada et té, l´estatut i els polítics, l´últim llibre que has llegit o l´última peli que has vist i que tan t´havien agradat, el barça i en Mesi ... en aquell moment no se´t passa res pel cap, només ets tu i el silènci ... i la ment en blanc, com el paisatge. Aquesta foto és d´un racó de St. Bartomeu, i el paisatge del poble ja és bonic, però és que el món sembla un altre quan està cobert per una capa de neu, no sembla el mateix que estem acostumats a veure.
Tenia ganes de complir un sómni. No sé si aquest es realitzarà completament, ni sé si serà exactament com jo l´he imaginat, no sé fins ón arribarà ni ón em durà però almenys puc dir que hi he posat fil a l´agulla.
A vegades aquest tipus de sómnis se´n van de cap a l´aigüera a la primera de canvi, són coses que pasen, però a vegades hi ha aquell sisè sentit que et et diu que no et rendeixis, que per aquest camí vas de conya, i aquest cop tinc més aquesta segona sensació que la primera. A vegades entregues totes les teves forces i la teva energia a una causa sense sentit, a vegades ho evoques tot en un sentit equivocat, i a vegades vas per bon camí però el resultat és el contrari del que pretenies ... en qualsevol cas la meva tàctica és recomençar, refer el camí fins que esculls el trencall correcte. Que almenys et quedi un regust dolç d´haver-ho intentat, que ningú et pugui retreure res.
Avui, la boira lluçanesa que aquest matí m´ha acompanyat mentre anava a treballar m´ha inspirat, he decidit tornar a escriure, almenys en aquest bloc ón humilment hi anava dient la meva. ( La fotografia és d´algún punt de la comarca del Priorat, en quant en trobi una del Lluçanés podré fer el canvi). Intentaré considerar aquest impàs com un punt i a part, simplement, sense més ni més. Ho vaig començar amb molta il.lusió i no em dóna la gana de perdre-ho, escrigui millor o pitjor, més seguit o de tant en tant, si ho llegeix més o menys gent ... simplement m´agrada i intentaré no deixar-me vèncer per la mandra, la feina, ah ... ni pel fet que el "guiffi " al poble no funcioni ni a trets. A vegades cal fer una parada pel camí, o un "reset" potser millor, si parlem en termes informàtics, i aquesta és la meva aposta seriosa últimament i aquesta és la meva intenció. Són coses que sempre diem però mai fem d´una manera seriosa i vertadera, sempre tornem a caure en els mateixos paranys, però no és en va, sempre se n´aprèn alguna cosa d´aquests períodes tant indefinits i indefinibles en que sembla que certes coses es posen a lloc encara que a vegades no saps ben bé explicar ni com. La boira, per mi, contràriament a la majoria de la gent, és senyal de bons auguris, així doncs, espero que es compleixin.
Després d´un mes gairebé de no dir res, després d´un segón punt i a part gairebé obligat en poc temps ja hi tornem a ser... per fi!!!
Li he agafat carinyo al fet d´escriure quatre bestieses aquí i quan porto uns dies que, per diverses raons que ja no diré més, no ho puc fer em poso una mica nerviosa i tot, i em sap greu.
Si, és temps de fer balanç suposo ... s´acaba un any, en comença un altre, s´acosta molt ja el meu aniversari .... inconscientment, amb les dues coses que coincidèixen, faig balanç personal, íntim i una mica transferible a través d´aquesta mena de diari que vaig decidir començar i en el que feia dies que no escrivia ara, i també faig balanç general de tot l´any ... de les notícies i els fets que ens han implicat a tots ... i la veritat, personalment ... quan acabes un any anant d´enterrament i en comencés un altre exactament igual, penso que aquí hi ha alguna cosa que no funciona. La tarda de la nit de reis tornava a anar d´enterrament, i em va envaí una sensació de mal presagi impressionant. Així m´han deixat un regust ben agre-dolç aquestes vacances i m´ha costat molt disfrutar-les, més aviat tenia ganes que passessin. No vol pas dir, espero, que ara hagi de tenir un any 2008 horrorós que hagi d´acabar malament per força, però us asseguro que aquest començament tant heavy em fa pensar molt, si més no ... però ho deixarem aquí per no dramatitzar-ho ( com diria la meva mare ) i intentar continuar l´any amb el peu dret i bona cara, a veure si espantem els “mals esperits” i intentar que no es compleixi el refrany castellà “ Lo que mal empieza, mal acaba” i fer que si que sigui bo el que en català diu “ No hi ha mal que per bé no vingui” per exemple, que ara per ara és el que més m´agradaria.
I com dèiem ... el balanç de l´any en general em penso que no és gaire millor, em canviat d´any i les rodalies van igual de malament, els polítics de les altes esferes segueixen dient bajanades de les seves, que l´únic que tenen de bo és que després es poden fer programes de tele com “Polònia”, o altres de ràdio i fan que els nens coneguin qui són els polítics, que els assassinats i les guerres continuen, els preus de gairebé tot pugen, només se´n salven les rebaixes de les botigues i encara gràcies, el Català continua emprenyat ... cosa que això podria arribar a ser positiu si la gent continués protestant i sortint al carrer a veure si ens escolten d´una punyetera vegada, i la burocràcia per tot continua essent la mateixa. Així que nois ... com deia el poeta ...
“ … que tot està per fer ... i tot és possible… !!!”
Que quedi molt clar d´entrada que no sóc futbolera, tot i que últimament m´estic sorprenent a mi mateixa veient algun fragment dels partits del barça i sobretot la fórmula 1, no em pregunteu ben be perquè. Només, ja que ahir va haver-hi el partit del barça en front l´espanyol només volia fer un breu apunt sobre en Messi.
Hi ha vegades que les circumstàncies et superen, hi ha dies que estàs trist, enfadat o pel contrari especialment feliç, hi ha vegades que no saps on vas ni d´on vens, que no saps quin camí agafar ni tens ni idea d´on et durà.
Com vaig insinuar en l´anterior post, la meva àvia va morir l´onze d´octubre passat amb 87 anys. Algú diria que ja és una edat, i és cert, però com que estava perfectament ens va agafar a tots molt de sorpresa. Senzillament va anar a dormir al llit perquè tenia una mica de mal de panxa, com li passava moltes vegades ja que era molt delicada amb tot el que menjava, i ja no es va despertar.
Aqui estic, altre cop embolicada amb aquest bloc. He hagut de fer un punt i apart en la meva curta trajectória blocaire, he reorganitzat una miqueta aquest espai i aqui torno a estar, amb ganes renovades de transmetre les meves cabóries a qui les vulgui llegir.
M´agradaria parlar de "batalletes" ,com dirien els avis, i es que ara que fa trenta anys d´aquell 11 de setembre de 1977 i que jo també en tinc trenta, m´agradaria parlar de records.
Em penso que això és una de les coses que ens agradaria a molts, poder tenir la lluna en un cove, en el sentit que cadascú li vulgui donar. Pot ser, a priori, és quelcom difícil i complicat, impossible gairebé, però si és té paciència i es pensa una mica amb calma i tranquil.litat, es pot utilitzar el truc d´agafar un cove ple d´aigua i posar-lo al costat d´una finestra una nit de lluna plena, i ja ho tens, més senzill gairebé no pot ser.
Sempre em passa el mateix quan neva, tinc una sensació de pau i calma impressionant. Aquest matí he sortit a passejar després de la tempesta d´ahir i ha estat impressionant ... tot blanc i gris, un silènci i una calma que espantaven, només se sentia el soroll de les meves botes al trepitjar la neu més dura i algunes branques d´alguns arbres que cedien al pes de la neu. En aquests moments la resta del món deixa d´existir ... deixa d´existir la feina que tan capficada et té, l´estatut i els polítics, l´últim llibre que has llegit o l´última peli que has vist i que tan t´havien agradat, el barça i en Mesi ... en aquell moment no se´t passa res pel cap, només ets tu i el silènci ... i la ment en blanc, com el paisatge. 
Avui, 
