Sempre em passa el mateix quan neva, tinc una sensació de pau i calma impressionant. Aquest matí he sortit a passejar després de la tempesta d´ahir i ha estat impressionant ... tot blanc i gris, un silènci i una calma que espantaven, només se sentia el soroll de les meves botes al trepitjar la neu més dura i algunes branques d´alguns arbres que cedien al pes de la neu. En aquests moments la resta del món deixa d´existir ... deixa d´existir la feina que tan capficada et té, l´estatut i els polítics, l´últim llibre que has llegit o l´última peli que has vist i que tan t´havien agradat, el barça i en Mesi ... en aquell moment no se´t passa res pel cap, només ets tu i el silènci ... i la ment en blanc, com el paisatge. Aquesta foto és d´un racó de St. Bartomeu, i el paisatge del poble ja és bonic, però és que el món sembla un altre quan està cobert per una capa de neu, no sembla el mateix que estem acostumats a veure.
Aquests dies, per desgràcia, he trobat una altre història de les que crec que val la pena reflectir al bloc, en aquest post. Es tracta de l´història d´una altre dona lluitadora que aquests dies ha tingut ressò. És la història de la que alguns ja anomenen la "Ghandi" Saharauí, Aminatou Haidar.
Tenia ganes de complir un sómni. No sé si aquest es realitzarà completament, ni sé si serà exactament com jo l´he imaginat, no sé fins ón arribarà ni ón em durà però almenys puc dir que hi he posat fil a l´agulla.
A vegades aquest tipus de sómnis se´n van de cap a l´aigüera a la primera de canvi, són coses que pasen, però a vegades hi ha aquell sisè sentit que et et diu que no et rendeixis, que per aquest camí vas de conya, i aquest cop tinc més aquesta segona sensació que la primera. A vegades entregues totes les teves forces i la teva energia a una causa sense sentit, a vegades ho evoques tot en un sentit equivocat, i a vegades vas per bon camí però el resultat és el contrari del que pretenies ... en qualsevol cas la meva tàctica és recomençar, refer el camí fins que esculls el trencall correcte. Que almenys et quedi un regust dolç d´haver-ho intentat, que ningú et pugui retreure res.
Els seus companys de feina de tota la vida, aquells del departament de personal, no sé si ho saben, però per si ho llegeixen: la Tina Turner catalana es jubila!!! Si, si, així li deien, fins i tot algú li recorda encara, degut a la seva vitalitat i la seva força, i durant un temps fins i tot fisicament s´hi va assemblar amb els seus cabells esbojarrats de joventut. Afortunadament s´ha pogut pre-juvilar, que ja li toca, la dels meus pares és una generació que va començar a treballar molt aviat i ja s´ho mereixen. Ara disfruta, mare, que ja et toca, vull que t´ho passis pipa amb el pare i que tots dos us mengeu el món, que passeu de mi, que ja prou que m´heu cuidat, i que ara us preocupeu de vosaltres ... bé, un trucadeta de tant en tant no està de més, no us demano gaire. Fes el que realment desitgis, sigue´s feliç, ara que ja no cal que et preocupis de res més que de tu mateixa i de fer amb el pare tot allò que no hagueu pogut fer. Aprofita ara per no deixar res pendent, ara encara ho podeu fer tot, ara és el moment!!!! Vés, o aneu, a buscar bolets pel Lluçanés, aneu a buscar-ne més a Molló amb els amics, recorreu catalunya anant per alguna comarca que encara no hàgiu estat, viatgeu a l´estranger i vés a veure altre cop Turquia o el Materhorn ... qui et diu que ja no ho pots fer??? Fés ceràmica, llegeix, cuina com només tu saps !!
I evidentment descansa, que treballant des dels 14 anys tens tot el dret a repapar-te al sofà, mirar la "Fletxer"i no fer res.
Així que moltes felicitats, Marona, gràcies per ser tant valenta de portar-me al món i donar-ho tot per ajudar-me sempre que ha calgut. Merci a tots dos, Pares.
Continuant amb el tema dels avis, aixó va com va ... la propera vegada potser parlaré de meduses, voldria fer un incís al programa que s´emet per tv3 en que un grup d`avis formen una coral molt especial. Veient l´últim programa que s´ha emés ha quedat ben palés, com ja anaven dient al llarg dels altres dies, que s´ho han passat de conya, ha estat per ells una expriència extraordinària que els ha tret de la rutina, dels problemes, de les cabòries que cadascú d´ells hagués pogut tenir, de la solitud etc... i això els ha carregat les piles per tot el que els pugui quedar de vida, que espero sigui molta. Qui els ho anava a dir? I qui li anava a dir també a en Marc Parrot que es trovaria amb unes persones tant especials, que per ell seria una experiència tant emotiva i única. Amb la seva paciència, comprensió i carinyo se´ls va guanyar, i tots plegats se´ns han guanyat als que els hem anat seguint. Ara falta el concert final, la recompensa de l´esforç de tots, segur un éxit rotund. Una lliçò de vida per tothom.
La gent que em coneix sap que no sóc futbolera, últimamement m´he aficionat a veure algún esport per la tele, però mai de la meva vida havia vist un partit sencer de futbol ni molt menys, encara que fos del Barça i per més que m´agradi en Messi. Però suposo que tot s´encomana, i ara, per primer cop he vist els últims partits del barça, els que es podien veure sense pagar, per la tele, i si no fins i tot els he escoltat per la radio amb en Puyal. Ni jo mateixa m´ho crec, però m´agrada veure com juguen ara. Sense entendre-hi un borrall de futbol, no sé ni que és un fora de joc ni quants punts es porten ni res, però només veure com juguen ja em meravellen, imagineu-vos si a més hi entengués! Però quan veus que, per exemple en Messi o en Xavi o Etoó, tenen la pilota, corren, se´n rifen uns quants del contrari i marquen, i els altres ni se´n adonen... és increïble. I que s´ho prenen amb serio, corren, juguen, suen, celebren els gols amb alegria als ulls ... i és clar, crec que amb el que cobren ho han de fer, que aquest és un altre tema. El meu avi era del Barça, tenia el carnet de soci i anava a veure diferents partits, fins que a mi m´hi va portar un dia al camp i vaig al.lucinar. Si encara fos viu ara no s´ho creuria, ell si que al.lucinaria, m´agradaria tant que pogués viure!. Jo hagués anat a Canaletes tot aquests dies, em queda una mica lluny però ho hagués celebrat com qualsevol culé de tota la vida. I és que tal com estàn les coses ... sempre ens quedarà el futbol, almenys una alegria i una distracció.
També volia parlar de l´altre part del post anterior, del avis i àvies que estàn sent cuidats. Però sobre tot de les àvies, i perdoneu-me, però és aixì, dones que després de ser elles les que es cuidaven de tota la família i portaven la casa endavant, ara es veuen que han de ser cuidades elles i a vegades se´ls fa molt difícil. No trec el mèrit als homes, ni molt menys, però, per desgràcia no hi arriben, moltes vegades, a una edat tan abançada i sembla que les dones si que hi arriben però amb una salut molt deteriorada. Les que ara acudeixo al domicili són totes dones amb un estat de salut molt fràgil però elles batallen fins al final, sense rendir-se.
Després d´un llarg silènci torno a ser aquí, ja se sap ... coses que passen. I he volgut recomençar per enèssima vegada aquest bloc explicant la meva experiència sobre les cuidadores dels nostres avis, les dones estrangeres que venen per intentar un futur millor i cuiden a la gent gran, la majoria d´elles, com si es tractés de la seva pròpia família.
Makwa |
Matxembrat |
diumenge, 30 de novembre de 2008 | 18:08h
"... La tardor ha arribat, començo a tenir fred, les hores se'm fan curtes i aquests temps són molt incerts; que la vida va de pressa i sento com se m'escapa de les mans, Els poemes i les promeses que aquell dia vam segellar mai els oblidaré, doncs cal que anem de pressa que potser no hi som a temps."
Makwa |
Matxembrat |
diumenge, 30 de novembre de 2008 | 17:57h
Fa pocs dies vaig perdre o em van robar, certament en aquell moment no ho tenia gents clar, el moneder i en volia parlar ja que em sembla una auténtica odisea i via crusis tot el que s´ha de fet quan et passa. Una autèntica ràbia i impotència em va envaïr quan vaig veure el que hauria de fer.
Em descuidava, en aquest cap de setmna de recopilació de notícies i de coses que volia dir al bloc, comentar a notícia de les 13 noies afganeses que han esta cremades amb àcid. Ara feia dies que no em feia ressó de cap cas semblant i són coses que cal anar recordant.
Makwa |
Matxembrat |
dissabte, 15 de novembre de 2008 | 18:56h
2ª/ Serrallonga:Encara no havia dit res sobre la mini serie que van fer a TV3 sobre el bandoler més famós de Catalunya, i no m´en puc estar, ja que sóc de la comarca i el meu besavi, que no vaig conèixer, encara duia el cognom serrallonga i es diu per la família que és de branca directe del bandoler. ( Buscant l´arbre geneaológic es veu que realment és així! ) Ja era hora que Tv3 fes alguna serie d´aquest tipus ... havien fet Temps de silènci, Mirall trencat i alguna més, però no és el mateix ni molt menys. Val la pena anar als orígens dels orígens de les històries per saber d´on venim i on volem anar. M´agrada que triéssin en Serrallonga més que res per qüestió de proximitat, res més, però reconec que hi va haver cents de bandolers a tot catalunya que també s´haguessin merescut una mini serie, evidentment. Ara bé, de pegues sempre n´hi ha, i estic d´acord amb en Joan Pinyol, i us remeto al seu bloc ( si no funciona l´enllaç, ho sento, el busqueu, que val la pena ) ... ja m´està bé que els actors siguin guapos, alegren la vista una estona, però en serrallonga podia ser ben plantat però segur que era molt més rude que el de la serie, i que les bones maneres i el bon parlar no devienser el seu fort precisament. No dic que no fos intel-ligent, però a l´hora d´expressar-se segur que ho feia més bruscament. I la Joana Massissa, pel meu humil entendre, era una bandolera de la seva colla que se sabia defendre perfectament ella sola, no una bleda solellada com sembla en algún moment de la serie. Però està perfectament situada i ambientada. Era un Robin hood, un assassí ... ? probablement les circumstàncies el van dur a ser una barreja de les dues figures.
Makwa |
Matxembrat |
dissabte, 15 de novembre de 2008 | 18:14h
1ª/ Daw Aung San Suu Kyi: Encara que sigui de manera breu, voldria dir que m´ha alegrat veure aquesta notícia i que d´alguna manera, encara que tan sols sigui per una estona, no s´oblida la líder birmana Daw Aung San Suu Kyi que continua en arrest domiciliari, no fos cas que fes un bé pel seu país. Ha recollit el premi que la generalitat de catalunya li ha atorgat Zoya Phan una activista també com ella i l´ha compartit amb Cynthia Maung que ha creat una clínica a la frontera amb Tailàndia on hi atenen refugiats birmans i no pot tornar al seu país. La fotografia és de la recollida del premi. Anteriorment ja n´havia parlat en algún post i me n´alegra que algú la recorda, mentre altres encara ploren i enyoren Benazir Bhutto.
Makwa |
Matxembrat |
dissabte, 15 de novembre de 2008 | 10:43h
L´història d´aquesta noieta britànica ens ha colpit a molta gent, i que menys que poder-ne dir alguna cosa des de la meva prespectiva. Però que quedi molt clar que sóc de les que penso que no sóc ningú per jutjar la vida i la mort d´altres persones, que cadascú tria el seu camí. Quedi molt clar que cadascú fa amb la seva vida el que creu millor i que l´altre gent ni estem dintre d´aquesta persona, ni hem viscut el mateix que ella. Simplement és la meva humil opinió des de la distància o la proximitat que cadascú sentim amb el cas.
Ahir vaig fer una passejada a casa dels nostres veïns de la Catalunya nord per anar a Elna ila Maternitat. Des que vaig llegir el llibre de l´Assumpta Montellà és una història que em té corpresa, com a infermera i com a persona, i poc temps després vaig anar a veure l´obra de teatre " Punxes a la sorra" a Vic i em va continuar impressionant. La meva història amb aquest nom bé ja de lluny, quan l´actriu Ariadna Gil va fer de dona del Compte Arnau a la serie "Arnau" que va emetre ja fa anys Tv3, aquest era el nom del seu personatge, i volguent saber més coses sobre aquest nom que tan m´agradava he arribat fins aqui.
Sempre em passa el mateix quan neva, tinc una sensació de pau i calma impressionant. Aquest matí he sortit a passejar després de la tempesta d´ahir i ha estat impressionant ... tot blanc i gris, un silènci i una calma que espantaven, només se sentia el soroll de les meves botes al trepitjar la neu més dura i algunes branques d´alguns arbres que cedien al pes de la neu. En aquests moments la resta del món deixa d´existir ... deixa d´existir la feina que tan capficada et té, l´estatut i els polítics, l´últim llibre que has llegit o l´última peli que has vist i que tan t´havien agradat, el barça i en Mesi ... en aquell moment no se´t passa res pel cap, només ets tu i el silènci ... i la ment en blanc, com el paisatge. 
Aquests dies, per desgràcia, he trobat una altre història de les que crec que val la pena reflectir al bloc, en aquest post. Es tracta de l´història d´una altre dona lluitadora que aquests dies ha tingut ressò. 
Els seus companys de feina de tota la vida, aquells del departament de personal, no sé si ho saben, però per si ho llegeixen: la Tina Turner catalana es jubila!!!
Continuant amb el tema dels avis, aixó va com va ... la propera vegada potser parlaré de meduses, voldria fer un incís al programa que s´emet per tv3 en que un grup d`avis formen una coral molt especial. 
La gent que em coneix sap que no sóc futbolera, últimamement m´he aficionat a veure algún esport per la tele, però mai de la meva vida havia vist un partit sencer de futbol ni molt menys, encara que fos del Barça i per més que m´agradi en Messi. 
També volia parlar de l´altre part del post anterior, del avis i àvies que estàn sent cuidats. Però sobre tot de les àvies, i perdoneu-me, però és aixì, dones que després de ser elles les que es cuidaven de tota la família i portaven la casa endavant, ara es veuen que han de ser cuidades elles i a vegades se´ls fa molt difícil.
Després d´un llarg silènci torno a ser aquí, ja se sap ... coses que passen.
Em descuidava, en aquest cap de setmna de recopilació de notícies i de coses que volia dir al bloc, comentar a notícia de les 
L´història d´aquesta noieta britànica ens ha colpit a molta gent, i que menys que poder-ne dir alguna cosa des de la meva prespectiva. Però que quedi molt clar que sóc de les que penso que no sóc ningú per jutjar la vida i la mort d´altres persones, que cadascú tria el seu camí. Quedi molt clar que cadascú fa amb la seva vida el que creu millor i que l´altre gent ni estem dintre d´aquesta persona, ni hem viscut el mateix que ella.
Ahir vaig fer una passejada a casa dels nostres veïns de la Catalunya nord per anar a
