Mireu, mireu quina cosa més bonica que ha nascut a l´hípica, la mare es diu Carmela, i després de 13 llargs mesos d´espera ha nascut la ... deixem´ho amb Carmeta. És la coseta més dolça i maca que hagi vist, i encara que la mare està una mica gelosa és una petita molt sociable i manyaga. Ha nascut fa 6 dies i ha revolucionat tothom amb la seva simpatia.
Només volia dir-ne alguna cosa, encara que ara ja han passat uns dies no volia que em passés per alt escriure´n algunes paraules. És cert que és llei de vida, com a infermera ho sé molt bé, però persones com ella han fet tant bé a aquest món de bojos que haurien de ser immortals. M´en vaig assabentar a primera hora del matí, per la ràdio, mentre anava a la feina, i des d´aquell moment, quan penso en ella només veig els llitets de fusta de la maternitat, on cuidaven el nens petits, i les fotografies penjades a la paret que certifiquen l´horror que van viure aquells a qui ella va ajudar. La maternitat va ser un només un capítol molt important de la seva vida, però aquesta dona després va continuar ajudant a tothom qui va poder, no només dones i nens, i ningú va poder amb la seva força de voluntat i la seva tossuderia. Sempre agraïré a l´Assumpte Montellà que s´hagi esforçat tant per fer-nos conèixer una persona com ella, llegir els comentaris del seu bloc el dia de la mort de l´Elisabeth m´ha posat els pèls de punta, i guardo com un tresor els llibres que ella ha escrit sobre la maternitat i sobre l´Elisabeth. No sé si mai serè mare, però si alguna cosa tinc clara és que la meva filla es dirà Elna.
En aquest lloc hi vaig viure 23 anys aproximadament, així que penso que puc parlar amb coneixement de causa. La Colònia Güell té un percentatge molt elevat de gent gran perquè aquestes persones hi van anar de joves per treballar a la fàbrica tèxtil i ja no se´n van moure. Ara són gent gran, amb els atacs propis de l´edat i algún més, que no sempre els permeten tenir la mobilitat desitjada aixì que es mereixen tenir els serveis més bàsics a l´abast, i el metge i l´infermera per ells són, segurament, els serveis més importants. Estic d´acord en racionalitzar recursos però també s´ha de mirar com i a ón. No és el mateix racionalitzar o directament treure recursos en una ciutat, que segurament a quatre passes tindràs un altre servei o un transport públic que t´hi porti amb comoditat que no pas en un poble petit o una zona rural ón la mitjana d´edat de la gent sol augmentar i on les possibilitats de mobilitat són més difícils. Felicitats als àvis de la colònia i que serviu d´exemple perquè els pacients són els que més patiràn, i pateixen ja, la retallada de diners en sanitat i l´única via possible és fer-se sentir.
No em refereixo a l´aigua que cau del cel en un dia núvol com avui si no a la meva Euga. Si, la meva euga ... des de petita que havia volgut tenir un cavall, com molts nens, i ara ja ho puc dir: tinc una euga. M´agradaria explicar-vos la seva història, com ja he fet alguna altre vegada que us he explicat les aventures d´algún altre animal, se´n aprenen moltes coses.
Així es fan les coses, que ni les cel.lebracions del barça hagin espatllat la protesta i la lluita. Això és genial! Tot el meu respecte i tota la meva admiració per com ha anat tot aquesta nit.!!! Seguiu aixì si us plau.
Després de tan de temps de no escriure, i mentre faig temps pel partit del barça, ja he trobat l´excusa perfecte per recomençar per enèssima vegada el meu bloc. Aquesta colla de gent que va acampant per les plaçes del país per tal de fer sentir la seva veu. En els temps que corren, que sembla que ningú es vulgui moure del sofà i que ens haguem tornar individualistes i egoïstes és increïble que com a mínim hagin aconseguit el ressò necessàri perquè tothom sàpiga que estàn indignats.
Sempre em passa el mateix quan neva, tinc una sensació de pau i calma impressionant. Aquest matí he sortit a passejar després de la tempesta d´ahir i ha estat impressionant ... tot blanc i gris, un silènci i una calma que espantaven, només se sentia el soroll de les meves botes al trepitjar la neu més dura i algunes branques d´alguns arbres que cedien al pes de la neu. En aquests moments la resta del món deixa d´existir ... deixa d´existir la feina que tan capficada et té, l´estatut i els polítics, l´últim llibre que has llegit o l´última peli que has vist i que tan t´havien agradat, el barça i en Mesi ... en aquell moment no se´t passa res pel cap, només ets tu i el silènci ... i la ment en blanc, com el paisatge. Aquesta foto és d´un racó de St. Bartomeu, i el paisatge del poble ja és bonic, però és que el món sembla un altre quan està cobert per una capa de neu, no sembla el mateix que estem acostumats a veure.
Aquests dies, per desgràcia, he trobat una altre història de les que crec que val la pena reflectir al bloc, en aquest post. Es tracta de l´història d´una altre dona lluitadora que aquests dies ha tingut ressò. És la història de la que alguns ja anomenen la "Ghandi" Saharauí, Aminatou Haidar.
Tenia ganes de complir un sómni. No sé si aquest es realitzarà completament, ni sé si serà exactament com jo l´he imaginat, no sé fins ón arribarà ni ón em durà però almenys puc dir que hi he posat fil a l´agulla.
A vegades aquest tipus de sómnis se´n van de cap a l´aigüera a la primera de canvi, són coses que pasen, però a vegades hi ha aquell sisè sentit que et et diu que no et rendeixis, que per aquest camí vas de conya, i aquest cop tinc més aquesta segona sensació que la primera. A vegades entregues totes les teves forces i la teva energia a una causa sense sentit, a vegades ho evoques tot en un sentit equivocat, i a vegades vas per bon camí però el resultat és el contrari del que pretenies ... en qualsevol cas la meva tàctica és recomençar, refer el camí fins que esculls el trencall correcte. Que almenys et quedi un regust dolç d´haver-ho intentat, que ningú et pugui retreure res.
Els seus companys de feina de tota la vida, aquells del departament de personal, no sé si ho saben, però per si ho llegeixen: la Tina Turner catalana es jubila!!! Si, si, així li deien, fins i tot algú li recorda encara, degut a la seva vitalitat i la seva força, i durant un temps fins i tot fisicament s´hi va assemblar amb els seus cabells esbojarrats de joventut. Afortunadament s´ha pogut pre-juvilar, que ja li toca, la dels meus pares és una generació que va començar a treballar molt aviat i ja s´ho mereixen. Ara disfruta, mare, que ja et toca, vull que t´ho passis pipa amb el pare i que tots dos us mengeu el món, que passeu de mi, que ja prou que m´heu cuidat, i que ara us preocupeu de vosaltres ... bé, un trucadeta de tant en tant no està de més, no us demano gaire. Fes el que realment desitgis, sigue´s feliç, ara que ja no cal que et preocupis de res més que de tu mateixa i de fer amb el pare tot allò que no hagueu pogut fer. Aprofita ara per no deixar res pendent, ara encara ho podeu fer tot, ara és el moment!!!! Vés, o aneu, a buscar bolets pel Lluçanés, aneu a buscar-ne més a Molló amb els amics, recorreu catalunya anant per alguna comarca que encara no hàgiu estat, viatgeu a l´estranger i vés a veure altre cop Turquia o el Materhorn ... qui et diu que ja no ho pots fer??? Fés ceràmica, llegeix, cuina com només tu saps !!
I evidentment descansa, que treballant des dels 14 anys tens tot el dret a repapar-te al sofà, mirar la "Fletxer"i no fer res.
Així que moltes felicitats, Marona, gràcies per ser tant valenta de portar-me al món i donar-ho tot per ajudar-me sempre que ha calgut. Merci a tots dos, Pares.
Continuant amb el tema dels avis, aixó va com va ... la propera vegada potser parlaré de meduses, voldria fer un incís al programa que s´emet per tv3 en que un grup d`avis formen una coral molt especial. Veient l´últim programa que s´ha emés ha quedat ben palés, com ja anaven dient al llarg dels altres dies, que s´ho han passat de conya, ha estat per ells una expriència extraordinària que els ha tret de la rutina, dels problemes, de les cabòries que cadascú d´ells hagués pogut tenir, de la solitud etc... i això els ha carregat les piles per tot el que els pugui quedar de vida, que espero sigui molta. Qui els ho anava a dir? I qui li anava a dir també a en Marc Parrot que es trovaria amb unes persones tant especials, que per ell seria una experiència tant emotiva i única. Amb la seva paciència, comprensió i carinyo se´ls va guanyar, i tots plegats se´ns han guanyat als que els hem anat seguint. Ara falta el concert final, la recompensa de l´esforç de tots, segur un éxit rotund. Una lliçò de vida per tothom.
La gent que em coneix sap que no sóc futbolera, últimamement m´he aficionat a veure algún esport per la tele, però mai de la meva vida havia vist un partit sencer de futbol ni molt menys, encara que fos del Barça i per més que m´agradi en Messi. Però suposo que tot s´encomana, i ara, per primer cop he vist els últims partits del barça, els que es podien veure sense pagar, per la tele, i si no fins i tot els he escoltat per la radio amb en Puyal. Ni jo mateixa m´ho crec, però m´agrada veure com juguen ara. Sense entendre-hi un borrall de futbol, no sé ni que és un fora de joc ni quants punts es porten ni res, però només veure com juguen ja em meravellen, imagineu-vos si a més hi entengués! Però quan veus que, per exemple en Messi o en Xavi o Etoó, tenen la pilota, corren, se´n rifen uns quants del contrari i marquen, i els altres ni se´n adonen... és increïble. I que s´ho prenen amb serio, corren, juguen, suen, celebren els gols amb alegria als ulls ... i és clar, crec que amb el que cobren ho han de fer, que aquest és un altre tema. El meu avi era del Barça, tenia el carnet de soci i anava a veure diferents partits, fins que a mi m´hi va portar un dia al camp i vaig al.lucinar. Si encara fos viu ara no s´ho creuria, ell si que al.lucinaria, m´agradaria tant que pogués viure!. Jo hagués anat a Canaletes tot aquests dies, em queda una mica lluny però ho hagués celebrat com qualsevol culé de tota la vida. I és que tal com estàn les coses ... sempre ens quedarà el futbol, almenys una alegria i una distracció.
També volia parlar de l´altre part del post anterior, del avis i àvies que estàn sent cuidats. Però sobre tot de les àvies, i perdoneu-me, però és aixì, dones que després de ser elles les que es cuidaven de tota la família i portaven la casa endavant, ara es veuen que han de ser cuidades elles i a vegades se´ls fa molt difícil. No trec el mèrit als homes, ni molt menys, però, per desgràcia no hi arriben, moltes vegades, a una edat tan abançada i sembla que les dones si que hi arriben però amb una salut molt deteriorada. Les que ara acudeixo al domicili són totes dones amb un estat de salut molt fràgil però elles batallen fins al final, sense rendir-se.
Després d´un llarg silènci torno a ser aquí, ja se sap ... coses que passen. I he volgut recomençar per enèssima vegada aquest bloc explicant la meva experiència sobre les cuidadores dels nostres avis, les dones estrangeres que venen per intentar un futur millor i cuiden a la gent gran, la majoria d´elles, com si es tractés de la seva pròpia família.
Makwa |
Matxembrat |
diumenge, 30 de novembre de 2008 | 18:08h
"... La tardor ha arribat, començo a tenir fred, les hores se'm fan curtes i aquests temps són molt incerts; que la vida va de pressa i sento com se m'escapa de les mans, Els poemes i les promeses que aquell dia vam segellar mai els oblidaré, doncs cal que anem de pressa que potser no hi som a temps."
Mireu, mireu quina cosa més bonica que ha nascut a l´hípica, la mare es diu Carmela, i després de 13 llargs mesos d´espera ha nascut la ... deixem´ho amb Carmeta. És la coseta més dolça i maca que hagi vist, i encara que la mare està una mica gelosa és una petita molt sociable i manyaga. Ha nascut fa 6 dies i ha revolucionat tothom amb la seva simpatia. 
Només volia dir-ne alguna cosa, encara que ara ja han passat uns dies no volia que em passés per alt escriure´n algunes paraules. És cert que és llei de vida, com a infermera ho sé molt bé, però persones com ella han fet tant bé a aquest món de bojos que haurien de ser immortals. M´en vaig assabentar a primera hora del matí, per la ràdio, mentre anava a la feina, i des d´aquell moment, quan penso en ella només veig els llitets de fusta de la maternitat, on cuidaven el nens petits, i les fotografies penjades a la paret que certifiquen l´horror que van viure aquells a qui ella va ajudar. La maternitat va ser un només un capítol molt important de la seva vida, però aquesta dona després va continuar ajudant a tothom qui va poder, no només dones i nens, i ningú va poder amb la seva força de voluntat i la seva tossuderia.
No em refereixo a l´aigua que cau del cel en un dia núvol com avui si no a la meva Euga. Si, la meva euga ... des de petita que havia volgut tenir un cavall, com molts nens, i ara ja ho puc dir: tinc una euga.
Enhorabona!!!!!
Després de tan de temps de no escriure, i mentre faig temps pel partit del barça, ja he trobat l´excusa perfecte per recomençar per enèssima vegada el meu bloc. Aquesta colla de gent que va acampant per les plaçes del país per tal de fer sentir la seva veu. En els temps que corren, que sembla que ningú es vulgui moure del sofà i que ens haguem tornar individualistes i egoïstes és increïble que com a mínim hagin aconseguit el ressò necessàri perquè tothom sàpiga que estàn indignats.
Sempre em passa el mateix quan neva, tinc una sensació de pau i calma impressionant. Aquest matí he sortit a passejar després de la tempesta d´ahir i ha estat impressionant ... tot blanc i gris, un silènci i una calma que espantaven, només se sentia el soroll de les meves botes al trepitjar la neu més dura i algunes branques d´alguns arbres que cedien al pes de la neu. En aquests moments la resta del món deixa d´existir ... deixa d´existir la feina que tan capficada et té, l´estatut i els polítics, l´últim llibre que has llegit o l´última peli que has vist i que tan t´havien agradat, el barça i en Mesi ... en aquell moment no se´t passa res pel cap, només ets tu i el silènci ... i la ment en blanc, com el paisatge. 
Aquests dies, per desgràcia, he trobat una altre història de les que crec que val la pena reflectir al bloc, en aquest post. Es tracta de l´història d´una altre dona lluitadora que aquests dies ha tingut ressò. 
Els seus companys de feina de tota la vida, aquells del departament de personal, no sé si ho saben, però per si ho llegeixen: la Tina Turner catalana es jubila!!!
Continuant amb el tema dels avis, aixó va com va ... la propera vegada potser parlaré de meduses, voldria fer un incís al programa que s´emet per tv3 en que un grup d`avis formen una coral molt especial. 
La gent que em coneix sap que no sóc futbolera, últimamement m´he aficionat a veure algún esport per la tele, però mai de la meva vida havia vist un partit sencer de futbol ni molt menys, encara que fos del Barça i per més que m´agradi en Messi. 
També volia parlar de l´altre part del post anterior, del avis i àvies que estàn sent cuidats. Però sobre tot de les àvies, i perdoneu-me, però és aixì, dones que després de ser elles les que es cuidaven de tota la família i portaven la casa endavant, ara es veuen que han de ser cuidades elles i a vegades se´ls fa molt difícil.
Després d´un llarg silènci torno a ser aquí, ja se sap ... coses que passen.
