Que si hi vols sucre

Deixa un comentari

En aquells anys de la picor que tenen una sospitosa tendència a començar-me aquests escrits, un capellà que venia de les missions, molt modern i avançat, ens explicava a les noies que aleshores tenia per audiència que ell no tenia res en contra del tabac, però que havia observat que els joves que de vegades acollia, quan els preguntava si volien sucre al cafè, posem per cas, s’hi havien de pensar molta estona per poder decidir una cosa tan senzilla com això: perquè havien fumat marihuana, era, i amb això havíem d’entendre que potser aquella droga no era tan interessant, si embotava el cervell d’aquella manera.

Sempre em ve aquesta imatge al cap quan penso en una persona normal intentant decidir si en una frase com ara «vaig anar-hi per veure-la» ha d’escriure-ho així o s’ha de decantar més aviat per dir que la visita era «per a veure-la»: la norma a què s’ha d’acollir per decidir-ho és tan abstrusa –esplèndida paraula que defineix exactament el que vull dir– que, si té un cap com el meu, el primer que ha de fer és agafar els apunts: si la frase depèn d’un verb d’acció voluntària –i això, què deu voler dir?– la solució és per; també que si l’antecedent és un substantiu, i… (No puc completar la llista ni dir que és exacta, però podeu consultar els apunts.)

En aquesta llengua segrestada pels especialistes que encara patim, aquesta entretinguda reflexió –ai no, que he de dir «reflexió entretinguda»: se suposa que el geni de la llengua demana posar l’adjectiu després del substantiu– és el pa de cada dia, o més aviat de cada minut. Compteu quantes vegades he escrit fins aquí per + infinitiu: doncs cada vegada jo m’hauria d’haver preguntat si hi havia d’escriure per a o només amb per ja feia.

Contra aquesta desagilització, diguem-ne, de l’expressió escrita ja fa temps que, gràcies a una proposta del Coromines que el Solà va acabar de perfilar, s’ha adoptat com a norma (no oficial, però acceptada en general i força implantada) que al davant de verb, adverbi –i expressions temporals que equivalen a un adverbi– i conjunció s’escrigui un simple i entenedor per. El motiu és simplificar la regla i fer-la abastable als catalanoescrivents, que encara en queden uns quants.

Un dels arguments dels que defensen el manteniment de la distinció, entre els quals es compta aquell mateix Ruaix que ens ha ajudat a tants a escriure correctament la llengua que parlem, és que els valencians mantenen la diferència i que aquesta reducció a per fa més fonda la distància entre els dialectes del Principat i els del País Valencià. Davant d’això, jo fa uns quants dies que em pregunto si més aviat no deu ser que en valencià, molt més interferit pel castellà –no vull ofendre ningú, però em sembla que és cosa establerta– que el que parlem per aquí dalt, simplement fan per a allà on en espanyol fan para, i per allà on fan por. Ara bé, resulta que en puritat l’equivalència no és exacta, o per dir-ho en termes que semblen una mica més tècnics, la distribució dels usos de per i per a i por i para no és la mateixa. Per exemple: «dormo per veure-hi clar», que segons la norma vigent i si ho tinc ben entès va així, només amb per, en castellà és «duermo para ver claramente».

També hi ha qui diu que aplicant la que es coneix com a norma Coromines-Solà, el que es fa és empobrir una mica més el català. No caldria que digués que no hi estic d’acord, i que la llengua ja té prou problemes perquè se n’hagi d’inventar d’artificials i innecessaris. Problemes que fan que la supervivència a mig termini del català com a llengua sigui més que dubtosa, si les coses continuen tal com van; com a patuès, com a curiositat regional, té una mica més de futur, sembla.

I no és que ara mateix defensi el que rep el nom d’el català que ara es parla: ja fa una temporadeta que se’m claven entre les celles un parell de frases de l’entitat bancària a la qual deuré calés fins que em jubili, si arriba el cas: «retiri la seva targeta» (i quina voldrien que retirés, sinó?) i «canvia el teu cotxe», que sempre em fa pensar en un intercanvi de cromos i no en la possibilitat de canviar de cotxe si fos que el meu ja no tirés.

Però el que és del tot imprescindible és que els especialistes de la llengua no entrebanquin la necessària evolució de les normes d’escriptura per fer-les abastables a tothom. L’objectiu ha de ser que cada vegada hi hagi menys diferència entre el text que una persona escriu i el que després surt a la llum després de passar pels ulls d’un corrector; que en això l’educació i la lectura i la pràctica i l’estudi hi tenen molt a veure? I tant, esclar que sí. Però simplificar les normes també hi ajuda!

(Aquesta vegada m’he allargat molt, em sap greu. I encara m’he deixat coses, com ara què passa amb el per davant d’altres paraules i un fenomen que rep el nom de per causal, que s’ha d’evitar tant sí com no: però això rai, que de bibliografia n’hi ha una pila, si us interessen aquests temes. A sota, la versió no abreviada del primer paràgraf.)

En aquells anys de la picor que tenen una sospitosa tendència a començar-me aquests escrits –deu ser allò de tenir més temps al darrere que al davant–, un capellà que venia de les missions –i això de les missions mereixeria un capítol a part–, molt modern i avançat, segons es deia, ens explicava a les noies que aleshores tenia per audiència –en una escola de monges, esclar– que ell no tenia res en contra del tabac –em sembla recordar que dient això se’n treia un paquet de la butxaca de la sotana: potser no era tan modern, i ho dic per la sotana–, però que havia observat –allà al seu refugi colonial– que els joves que de vegades acollia –aquells pòtols i pàries que als anys setanta anaven a l’Índia a trobar-se a si mateixos, a eixamplar la seva consciència–, quan els preguntava si volien sucre al cafè, posem per cas, s’hi havien de pensar molta estona per poder decidir una cosa tan senzilla com això: perquè havien fumat marihuana, era, i amb això havíem d’entendre que potser aquella droga no era tan interessant, si embotava el cervell d’aquella manera.

Aquesta entrada s'ha publicat en General el 12 de juliol de 2014 per Marta Hernández Pibernat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.