L’única bandera no oficial

"Malgrat el ressò que ha tingut al llarg de diverses dècades, l’organització armada independentista Terra Lliure és encara avui la gran desconeguda. No tenim dades de la seva penetració social durant els anys 80 i la primera meitat dels noranta. L’únic que es pot afirmar és que durant la seva existència i també fins força anys més tard, les seves sigles es van convertir en el referent fonamental d’un independentisme en expansió, de manera que, ben bé durant una dècada, ser independentista volia dir ser de Terra Lliure.

Com ja hem dit, aquesta penetració social d’un nom contrasta amb el coneixement escàs que se n’ha tingut. Val a dir que, en aquest cas, tampoc no hi ha ajudat gaire la mitificació d’aquesta organització per part dels partidaris de la idolatria com a pràctica prepolítica.

Tot i això, Terra Lliure no ha deixat de ser un objectiu preuat per a tota mena de periodistes o investigadors, que s’hi han acostat amb molt poc bagatge teòric i informatiu, la qual cosa ha donat lloc a treballs parcials o desenfocats.

Només tres llibres aporten informacions que podem considerar prou fiables: Parla Terra Lliure(El Jonc, 2000); Terra Lliure (1979-1985), de Jaume Fernàndez Calvet, editat per El Llamp el 1986; i el recull d’entrevistes L’independentisme armat a la Catalunya recent (Rourich, 1997).

El primer, però, és un recull de documents de l’organització; el segon és fonamentalment la narració d’una experiència personal; i el tercer és un llibre que recull el testimoni de militants de Terra Lliure a través d’entrevistes realitzades abans de la ràtzia de 1992. Tot i ser, doncs, tres treballs valuosos no ofereixen prou elements per a poder-se fer una idea de la història d’aquesta organització armada, entesa com un eina del conjunt de les experiències de lluita de l’independentisme català.

D’altres aproximacions a aquesta experiència posseeixen limitacions remarcables. El llibre de Ricard Vilaregut Terra Lliure: la temptació armada a Catalunya, tot i recollir opinions interessants de diferents protagonistes, està llastat per mancances importants en l’anàlisi política. El llibre de Frederic Bentanachs Memòries d’un rebel. Record d’un exmilitant de Terra Lliure és una mena de narració personal breu redactada en clau autojustificatòria, que serveix per a mostrar tan sols alguns aspectes del tarannà peculiar del seu autor. Finalment, De les armes a les urnes, escrit per Oriol Malló, és una mena d’obra d’encàrrec en què es vol justificar l’apropiació indeguda que en un moment determinat va voler fer ERC de la lluita independentista precedent.

Per tant, la literatura escrita fins avui no serveix per a fer-se una idea clara de l’experiència de Terra Lliure, des dels prolegòmens de l’any 1978 fins a la seva dissolució el 1995. Era imprescindible, doncs, d’emprendre el treball de sistematització i de reflexió.

Quant als treballs audiovisuals, cal subratllar els encerts de Terra Lliure, punt final, que amb força rigor va saber transmetre l’opinió de nombrosos testimonis de l’experiència armada de l’independentisme modern. Tot i tractar un terreny pantanós i fins i tot perillós, aquest documental, elaborat per la productora Batabat sota direcció del periodista David Bassa, va abordar una part de la història política del nostre país que fins fa poc temps havia romàs silenciada o menystinguda als mèdia.

El més interessant de Terra Lliure, punt finalrau en el fet que cerca les raons polítiques que expliquen l’aparició d’aquesta organització, alhora que mostra una realitat indestriable de la seva existència: la persecució i marginació d’un moviment polític que lluitava —i lluita— per l’alliberament nacional i de classe als Països Catalans. Tal com reflecteix el documental, aquesta experiència armada no s’hauria donat en una conjuntura democràtica que hagués permès a aquest moviment polític desenvolupar-se en plena llibertat. Terra Lliure va lluitar, més enllà dels seus objectius estratègics, contra la continuïtat de les estructures franquistes, que condemnaven —i condemnen— el poble català a la dominació i la seva desaparició lenta.

Terra Lliure, punt final va contribuir a desfer la confusió i la mistificació que s’havia anat construint entorn de Terra Lliure i la lluita independentista. D’una banda, va aportar un coneixement aproximat dels objectius i de la història d’aquest grup armat. D’una altra, va ajudar també a formar la militància independentista sobre la història del nostre moviment. És, doncs, una eina que cal agrair en uns moments en què els referents històrics, la nostra mateixa història, no són coneguts ni tan sols entre l’independentisme militant.

Es pot dir que tot i les mancances de Terra Lliure, punt final, aquest documental va suposar un punt de partida perquè una part de la nostra societat aprengués i analitzés la nostra història, tant allò que va ser encertat com allò que fou erroni. Malgrat el títol, aquest treball audiovisual va saber copsar què va significar Terra Lliure: un punt de partida que va servir per construir un moviment nou que avui és ja una expressió viva i que no ha deixat de lluitar pels seus objectius polítics.

Advertim que amb aquest llibre no hem volgut escriure un llibre apologètic, ni tampoc un seguit de vivències o aventures personals. Hem volgut fer una aproximació historiogràfica i política a un fenomen que va marcar molts anys de la nostra vida col·lectiva i que va ser cabdal —si més no això és el que intentarem de fonamentar— perquè l’independentisme català arrelés políticament i portés a terme la seva primera embranzida.

Situarem l’anàlisi dels fets dins la perspectiva de l’independentisme com a moviment en expansió, és a dir, que examinarem el paper de l’acció de Terra Lliure en el desplegament de la consciència i l’organització del moviment independentista, des de les darreries del franquisme fins a la seva desaparició com a organització, tot inserint globalment el conjunt de la seva actuació en l’esdevenir d’un moviment que es troba, actualment, en el camí d’aconseguir una majoria social al si de la societat catalana."

Mira, ni et coneixia abans que el teu nom es multipliqués en entrades i notícies en xarxa i diaris. Vaig escoltar el que cantaves i com ho feies i vaig considerar bona cosa que des d’aquesta Mallorca tan tancada i inaccessible a nous corrents culturals, convidessis a accedir a aquest estil musical i de cançó, amb molta lletra, que és el Rap. És diu així? Tant fa. Si no vaig errat dins la seva curta tradició, aquesta forma d’expressió cultural, de llibertat d’expressió, sol anar lligada a un dels pocs recursos per a protestar que tenen els individus o comunitats humanes més marginades i castigades per un sistema corrupte i sovint generador de misèries i de guerres. Crec que tu agafares aquesta eina i la utilitzares com cal, és a dir amb creativitat i intenció de fer visible aquesta protesta posant molt l’accent en les lletres de les cançons perquè impactessin en qui les escoltava, com per fer reaccionar un encefalograma pla. Com cal.