Carta a un amic: Joan Carles Monteagudo, en l’enyorança.

Estimat Monti, avui fa 16 anys que les forces d’ocupació et van assassinar a trets. Amb tu, també, el bon company Jon Erezuma. Penso, encara, que al darrera de les ombres verdes que van prémer el gatell assassí hi havia també algun "conegut"; algun d’aquells "trepes" que no gasten manies a l’hora d’acostar-se al bàndol que més escalfa (econòmicament, poltrona inclosa). Ja s’ho trobaran. Tu deies que calia tenir una visió àmplia de la Història, que és molt més que els quatre dies que ens toca viure.Que quan el mal ve d’Almansa a tots alcança, però que, així mateix, qui sembra vent acaba collint tempestes (negres tempestes).
(…)

Fa unes setmanes van emetre al canal regional de televisió un documental força interessant: Terra Lliure, punt final. Em va semblar força ben fet; podríem fer-hi algunes crítiques i matissos (ja les farem), però en termes generals la valoració que faig és positiva. Determinades qüestions no surten a la llum. Encara hi ha fragments importants d’aquella etapa que no es donen a conèixer, perquè no es vol o perquè no es pot. Crec que tu series d’aquells que insistiríem en posar les coses al seu lloc d’una manera clara, no per a fer mal, ben al contrari, per avançar, per a reflexionar i créixer en positiu. Cal fer-ho. És allò que se’n diu: analitzar la història per a canviar la història. Tu ets d’aquells que mai cauria en la paràlisi de l’anàlisi, d’aquells a qui la teoria ens avorreix i la realitat ens fa forts. No et cansaves mai d’aplicar aquella dita d’en José Martí: FER ÉS LA MILLOR MANERA DE DIR.
Monti, ja deus saber que més d’un s’ha omplert la boca amb una imatge teva força distorsionada: que eres un eixalabrat, que te’n vas anar amb els bascos perquè aquí t’avorries, que eres un pistoler i, en el "millor" dels casos que ets un heroi (a tu et van les heroïcitats? jajajaja! No, ja ho sé). Tu ets un entre tants. Orgullós de la teva condició social, fart de tants fàstigs, somiador de justícies socials, català congruent (sense accent barceloní !!! jajajaja!). No és fàcil, Monti, escoltar una cançó de l’Ovidi al cotxe, sol. No és fàcil veure córrer el temps amb l’enyorança de la teva presència. No és fàcil seguir sent tossut (sí noi, hi ha coses que no canvien!) sense poder fer-te la guitza!
Tu ets un entre tants. Conscient, congruent, tossut i d’aquells que fan que les coses passin, canviïn. Encara en queden d’aquests. Sé que estàs tranquil (impacient, inquiet, però tranquil). Arribarà un matí que el plor serà d’alegria.
Avui encara costa retenir aquella llàgrima d’estimació que rodola quan un estimat és absent.
Ah! Ja deus saber que la Lola, empresonada pels francesos, t’envia records. Aquella també, no canviarà mai!
De qui no sé res, i em sap greu, és de la teva companya i de la teva filla. Aquests anys… ja saps. Espero que estiguin bé, sinó ja ho saps, digue’ls-hi que vinguin a casa que sempre hi ha una porta oberta.
Bé, company, per variar t’estic fotent un rotllo! No canviarem mai!
Saluda el Jon. Si et creues amb el Jevi i l’Indio els fas una abraçada de part meva.
Fins a la victòria, sempre!
Visca naltros i els que són com naltros!
No venç el temps, venç la voluntat.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *