La paella mecànica

La setmana passada el govern de Rajoy i tot l’aparell polític-mediàtic-judicial de l’unionisme espanyol afí a la línia seguida pel partit del govern espanyol, aconseguia finalment que la Fiscalia espanyola presentara una querella contra el President Mas i dos membres del seu govern, pel fet d’haver desobeït la resolució del Tribunal Constitucional per la qual se suspenia cautelarment la celebració del procés de participació ciutadana anunciada pel govern català per al 9 de novembre.

Desobediència greu, prevaricació, malversació de fons públics i usurpació de funcions van ser els delictes dels quals se’ls acusà per fer cas omís de la resolució del Tribunal espanyol.

En la querella s’explicava que la Generalitat va  “planificar, patrocinar i finançar” una “consulta”, i que el govern “coneixia els seves obligacions i va desplegar, malgrat tot, una conducta incompatible con el contingut de la resolució del TC”.

Desobeir a un tot un tribunal espanyol! Una cosa imperdonable i propi d’algú que no creu en la democràcia ni en l’estat de dret; d’algú que es posa les lleis per muntera i que es creu un messies embogit fins a l’extrem de voler portar al seu poble a una catàstrofe de dimensions còsmiques. La querella de la Fiscalia contra Mas demostrava que hi havia “vençut la democràcia“, segons paraules d’Alicia Sanchez Camacho. Aquesta és la visió que s’ha transmès des del govern espanyol i des dels mitjans de comunicació al seu servei sobre el inaudit acte de desobediència al Constitucional comès pel govern d’Artur Mas.

Doncs be, no cal cercar-hi molt per trobar altres casos semblants i molt propers. I, en conseqüència, per adonar-se que tota aquesta artilleria política, judicial i mediàtica, perfectament alineada i estructurada amb les tesis del govern del PP per criminalitzar i disparar amb munició de gran calibre sobre el procés català, sobtadament es torna pólvora mullada quan observem que qui també incompleix les resolucions dels alts tribunals espanyols, i a més a més amb traïdoria i premeditació, no és solament el pèrfid govern de la Generalitat catalana, sinó també l’amable i submís govern de la Generalitat Valenciana, encara que açò no sembla tindre molta importància per al govern de Madrid, per al aparat judicial espanyol ni per a la brunete mediàtica que ha satanitzat fins a la extenuació la desobediència del Tribunal constitucional fet pel president Mas.

Sense anar molt lluny, aquesta mateixa setmana passada un magistrat del jutjat d’Instrucció número 2 de València va acordar la incoació de diligències prèvies després de la querella presentada dimecres passat per EUPV contra els consellers de la Generalitat Valenciana MªJosé Catalá, José Císcar, Isabel Bonig i Máximo Buch i l’exconseller Serafín Castellano, per la vulneració de drets civils, al negar-li l’accés a la documentació sol·licitada en reiterades ocasions.

Esquerra Unida porta ja 18 sentències guanyades contra el Consell, en què aquest repetidament desobeeix les resolucions dels tribunals en seguir negant l’accés a la documentació i a la informació pública sobre contractes públics que el govern de Fabra amaga, i que pot servir per desenredar la complexa trama de corrupció teixida al voltant de les institucions governades pel PP valencià.

Si a aquestes 18 sentències favorables a Esquerra Unida, sumem les guanyades pels altres grups de l’oposició, com Compromís o el PSPV, són més de 30 les sentències de diferents tribunals incomplertes per la Generalitat Valenciana, tant del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem i del Tribunal Superior de Justícia valencià. No són un ni dos, sinó tres els tribunals desobeïts, tot un record de obstrucció a la justícia.

Fa uns dies, el diputat a les Corts per Compromís, Fran Ferri, assenyalava que en uns mesos el Consell “pot acumular més de 50 sentències dels tribunals en contra per vulnerar els drets fonamentals dels diputats, sentències que dictaminen i han dictaminat que el PP s’ha instal·lat un règim d’opacitat i de degradació democràtica”.

Però ací no passa res…O, més bé, l’únic que ha passat ha sigut la cínica resposta del president Fabra a totes aquestes sentències condemnatòries per ocultar informació pública als partits de l’oposició i a tota la ciutadania valenciana, en què ha reiterat que la seua administració “és transparent” (sic), i que els diners públics “no són  per, de forma reiterada i simplement per treure’s la foto, anar als jutjats denunciant als que estem treballant “(sic). Unes esperpèntiques declaracions, en la seua tònica habitual, que constitueixen tota una burla i un insult a la intel·ligència dels ciutadans valencians.

Però amb açò no acaba tot. Perquè aquesta reiterada actitud de desobediència del Consell a les resolucions judicials està costant molts diners al contribuent valencià, ja que la Generalitat valenciana s’ha de fer càrrec de les totes les costes dels judicis que està perdent. I això són diners que estan eixint de la butxaca de tots els ciutadans valencians.

Però no n’hi ha un sense dos. Amb tot, aquest no ha estat l’únic cas en què el Govern del Partit Popular valencià ha desobeït les sentències emeses pels tribunals espanyols.

De tots és coneguda l’obsessió catalanòfoba dels actuals governants de la Generalitat Valenciana. Les seues croades en contra de la unitat de la llengua, l’afirmació del valencià com una llengua procedent del iber i deslligada el tronc lingüístic català o l’esperpèntica llei de Senyals d’identitat que volen aprovar abans que acabe l’any, són algunes de les mostres del seu fanatisme, de la seua incultura, del seu autoodi i del seu afany per aconseguir el cert calador de vots de l’anticatalanisme blaver encara existent de la fagocitada Unió Valenciana. Així ho va reconèixer el mateix Tribunal Superior de Justícia valencià, que en la seua sentència número 474/2006 assenyalava textualment que “l’única raó de la posició de la Generalitat és l’obstinació de la ignorància i el rebuig dels criteris científics que avalen la unitat lingüística”.

Doncs bé, al maig de 2010, i després de dictar-se 35 sentències en contra del Consell per part de diferents tribunals, la Generalitat Valenciana es va veure obligada a reconèixer de manera implícita que els titulats en Filologia Catalana estaven exempts de realitzar les proves de coneixement de valencià en les oposicions públiques de professors, tant de Primària com de Secundària, al País Valencià.

En cada convocatòria d’oposicions, les universitats, els sindicats docents i les entitats cíviques recorrien davant els tribunals. I cada vegada els tribunals dictaminaven en contra del Consell.

Durant aquest període, els jutges van amonestar repetides vegades a la Conselleria d’Educació per mantindre aquesta postura sabent que no era la correcta. És a dir, estaríem davant d’un cas clar de prevaricació, reconegut pels propis jutges. En la majoria d’aquestes sentències el TSJ valencià es referia a tota la normativa estatal que homologa i equipara la Filologia Valenciana a la Catalana. Fins i tot el Tribunal Constitucional es va pronunciar favorablement a aquestes tesis.

A hores d’ara són ja 46 les sentències judicials emeses contra el Consell, que avalen l’equivalència entre el català i el valencià. Entre els tribunals que han emès algunes d’aquestes resolucions es troben el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional.

El passat mes de febrer, i davant la negativa del Consell a acceptar la definició de “valencià” del propi ens estatutari que és l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Universitat de València tornava a demanar que s’acataren les sentències judicials que avalaven la unitat lingüística de valencià i català i que es respectara a la comunitat científica universitària.

La Universitat assenyalava en un comunicat que hi ha una “gran quantitat de sentències” judicials sobre la definició del valencià -l’última del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana de juliol de 2013-, que han generat “suficient jurisprudència per afegir suport legal al reconeixement de la unitat lingüística entre el valencià i el català“. La Universitat de València recordava a més que el Tribunal Constitucional ja va concloure el 1997 que la denominació estatutària de la llengua no és “una denominació excloent”, i que l’última sentència del Tribunal Suprem, de 2012, “reitera que el valencià i el català són la mateixa llengua”.

Amb tota aquesta evidencia judicial, qui pot negar encara que la Generalitat Valenciana, en la seua reiterada negació de facilitar informació sobre contractes públics als partits de l’oposició, o a reconèixer la unitat de la llengua catalana i l’equivalència entres les titulacions de valencià i català, malgrat les nombrosíssimes sentències dels tribunals al respecte i de les amonestacions dels jutges contra la seua actitud obstruccionista a la justícia, ha comès els mateixos delictes dels que la Fiscalia acusa el govern català?

Perquè la Fiscalia, a petició del govern de Rajoy, no acusa al govern de Alberto Fabra (i també al precedent de Francisco Camps) dels delictes de Desobediència als dictamens dels tribunals (més de 75 sentències en contra), de Malversació de fons públics (per pagar les costes dels judicis, sabent que fallaran en contra seua) i de Prevaricació, per obrar sabent que ho estava fent de manera il.legal i en contra de les resolucions de les sentencies judicials?

Algú del govern de Rajoy, de la Fiscalia o dels mitjans d’informació que han atiat la campanya en contra del govern de Catalunya, pot respondre a aquesta pregunta???

Patraix, València a 24 de novembre de 2014.