La paella mecànica
"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)
La inviabilitat econòmica d’Espanya al darrere de la campanya contra el Dret a decidir a Catalunya.
Les esperpèntiques i cada volta més amenaçadores crides patriòtiques a les que estem assistint per part de la classe polític-mediàtica-judicial d’Espanya, cridant des de fa tems al govern de Catalunya a complir les lleis i la Constitució espanyola, i més en particular des de què Artur Mas signà la convocatòria per a la consulta del 9-N, tenen al meu parer una lògica i un raonament molt més prosaic que el que se’ns està intentant fer veure en l’allau de declaracions de periodistes i de polítics, i als titulars dels diaris, és a dir, el de la “ruptura” de la unitat de la mil·lenària nació espanyola. L’una-grande-y-libre deixaria així de ser “una” i de ser tan gran.
En totes aquestes crides s’apel·la a un sentiment de cor, purament patriòtic, que en realitat oculta la por que tenen les elits polítiques i financeres dirigents de l’Estat espanyol a les conseqüències que esdevindrien de la indepèndencia de Catalunya.
El capitalisme extractiu castís espanyol, representat en bona mesura per les famílies tradicionals de l’oligarquia empresarial i financera que formen part de l’accionariat i dels consells d’administració de les grans empreses de l’IBEX-35, què viuen en bona part dels decrets del BOE i de la inversió de borsa, es fonamenta històricament en l’existència de monopolis estatals, en la pràctica per part dels successius governs espanyols d’un capitalisme subvencionat que afavoria els seus interessos financers, i en la massiva transferència de diners públics a l’esfera privada, en concret als seus contes de resultats.
Determinats territoris perifèrics que presenten economies de concepció clarament diferenciada a la d’aquest capitalisme financer, extractiu i subvencionat, han estat en bona part els sostenidors del sistema econòmic espanyol. I el principal d’aquests territoris és Catalunya.
Catalunya representa a hores d’ara aproximadament un 20% del PIB espanyol, uns ingressos per balança fiscal positiva per a l’Estat espanyol d’entre 8 i 15 milions d’euros anuals (depenent del càlcul utilitzat), un 26% de les seues exportacions a l’estranger i rep un 26% del seu turisme (una font de riquesa d’altíssim impacte en l’economia espanyola). Per la frontera de la Jonquera ixen a Europa més del 70% de les exportacions espanyoles per terra, tot un problema per a les mercaderies espanyoles en cas de topar-se amb duanes en la seua eixida cap a Europa.
Per això les classes dirigents espanyoles saben que l’actual sistema econòmic i financer espanyol, basat en bona part en pràctiques parasitàries d’extracció de riquesa de determinats territoris i de transferència a uns altres, literalment s’enfonsaria si Catalunya deixa de ser part d’Espanya.
Espanya es juga, ni més ni menys, la seua supervivència i la seua viabilitat com a país i com a referència al sud del continent europeu.
Les raneres de la bèstia ferida i amenaçada poden ser molt perilloses. Atenció als esdeveniments que poden succeir-se en les pròximes setmanes i mesos.
Patraix, València, a 29 de setembre de 2014.
Soc totalment d’acord amb tu. Per damunt de totes les consideracions politiques, històriques, socials……la realitat que cou a les elites espanyolistes radicals es el tema economic. No dubtem que si el No al referendum tinguessi altes possibilitats de triomfar la convocatoria es faria sense problemes.
Un altra cosa que dona pena es vore com TOTS el medis de comunicació, TV, debats, periodics….son baix el domini estricte d’aquesta casta expoliadora. Es impossible practicament per a un resident a la resta d’espanya poder discernir objetivament del procés a Catalunya. La desinformació, la manipulació i l’èxtenssió de l’odi cap a aquesta regió es per tot arreu. Si parles d’aquest tema amb algú pareix que siguis una cosa rara i pots rebre un exhabrupte o “no se, no contesto”. Molt poca gent esta ben informada.
Les cadenes de TV son una vergonya i les radios han arribat ja al vasallatge.
Bon dia,
bé, la viabilitat… és una paraula molt manida, i d’estats viables n’hi ha molts, gairebé tots; Albània, El Salvador, Perú, Camerun, Jordània, tots ells més pobres que Espanya. Serà com ara però amb 16.000 milions menys, cap a un 2% del PIB. Serà viable?, sí, és clar, però aquesta vegada hauran de gastar menys, i si volen recuperar per algun lloc aquests milions hauran d’espavilar. Se’ls haurà acabat el xuclar de la mamella.
Però la supervivència de l’estat els pot ser més complicada, i suposo que aquí els deu venir el pànic, amb la independència de Catalunya s’obrirà la capsa dels trons. Perquè darrera de Catalunya anirà Euskadi i potser no s’acabi aquí, també poden agafar força independentistes a València i Les Illes (tant de bo), a Galícia, a les Canàries i qui sap on més, deuen tenir malsons ben negres pensant que el que coneixen com Espanya pot esclatar i quedar en la matriu castellana. Amb aquest panorama el milions que perden deu ser el menys important.
Tant de bo arribi per a tots l’hora de lliurar-se d’un estat hostil.