La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Consulta: la paraula apòcrifa del diccionari democràtic espanyol.

Avui el President de la Generalitat de Catalunya signarà el decret de convocatòria de la consulta del 9 de novembre.

Com era d’esperar, quan es va fer públic l’anunci fa un parell de dies, l’aquelarre polític-mediàtic-judicial afecte al règim espanyol posava a funcionar de nou tota la seua artilleria dialèctica per desacreditar, insultar i amenaçar a tots aquells que considerem que una consulta feta als ciutadans és una manera d’exercir la democràcia amb MAJÚSCULES, en aquest cas la democràcia participativa, en permetre participar els ciutadans en les decisions que afecten directament les seues vides, els seus interessos i el seu país.

Però per al règim polític espanyol consultar a la ciutadania és una cosa antidemocràtica, una cosa pròpia de règims totalitaris. Perquè per a ell tota la democràcia cap exclusivament en el text de la Constitució. Tot allò que quede fora de la seua Carta Magna, no és democràcia. Simplement és caos i dictadura.

Però sent sincers, qui pot estranyar-se d’aquesta “particular” visió de la democràcia que té el règim espanyol?

Si mirem enrere i repassem la història d’Espanya dels últims 200 anys, entendrem ràpidament el per què d’aquesta pregunta.

Des de l’aprovació de la primera constitució espanyola, en les Corts de Cadis de 1812, lluny de consagrar-se el triomf de la llibertat i dels drets de l’home, la seua promulgació va significar un desenrotllament vertiginós de l’ens estatal, dels seus aparells militar, polític, judicial, funcionarial, acadèmic i intel.lectual, tecnocràtic, econòmic-fiscal i d’adoctrinament-educacional. El resultat va ser una dràstica disminució de les llibertats populars.

Aquell constitucionalisme liberal i parlamentarista creat fa 2 segles va ocasionar un gran davallada de la capacitat d’autogovernar-se i de viure autònomament per a les classes populars d’aquella època.

En aquell moment és va crear l’estructura bàsica i indeformable de l’estat, allò que a els anglosaxons anomenen “the frame”.

El Regim politic espanyol ha conservat des d’aleshores fidelment aquesta estructura i la piràmide social que ho manté. El pas del temps solament  ha fet mutar la seua forma, la seua pell, però la “frame” roman inalterable.

Ferran VI, Isabel II, Riego, Prim, Espartero, Maura, Primo de Rivera, Azaña, Franco, Felipe González o Rajoy….Monarquies, repúbliques, dictadures, dictablandas. No importa, tots ells han estat els protagonistes d’una mateixa obra de teatre escrita amb un mateix guió original: el manteniment de la piràmide social que comporta la submissió de les classes populars als interessos de les classes i estaments dominants, això que ara coneixem com elits extractives.

El règim espanyol ha consagrat la partitocràcia com a forma d’expressió suprema del seu concepte de democràcia.

Una política i una democràcia bàsicament de màrqueting, que exalça i dóna propaganda a la banalitat i el fets insubstancials, que actua i debat sobre els matisos però que no pretén canviar res del substancial, simplement perquè afectaria la seua estructura construïda i ben assentada des fa dos segles.

Els dos grans partits del règim, i aquells altres que s’han creat amb la intenció de participar-hi, acceptant les regles del joc existents, s’han convertit en una maquinària ben greixada de crear imatges i de fer arribar a la gent missatges simples i banals en els què amb prou feines importen les polítiques.

Les seues maquinàries electorals són greixades pels diners dels bancs i les aportacions més o menys vetllades de les corporacions, que fan girar les portes giratòries per recompensar generosament els favors prestats.

Els seus programes de govern no són elaborats per ningú de la seua extensa estructura de càrrecs, que en la seua immensa majoria, inclosa la seua cúpula de govern, són analfabets i indigents polítics. Aquests partits adquireixen el seu programa ideològic a think tanks que els són afins ideològicament, els quals, al seu torn, són generosament recompensats amb diners de lobbies i de corporacions, i fins i tot amb diners públics.

Les estructures dels grans partits són maquinàries monstruoses que donen de menjar a milers de càrrecs, l’únic mèrit dels quals és haver jurat fidelitat als qui controlen la piràmide interna de poder i de decisió. Són en el seu funcionament profundament antidemocràtics i funcionen amb estructures molt piramidals. Odien la transparència i defugen les eleccions de càrrecs de manera democràtica, per part dels ciutadans.

Els partits de la partitocràcia es posen a sovint d’acord entre si per a auto-protegir-se: acorden lleis de transparència sota mínims, oculten les seues corrupteles internes, s’hi posen d’acord per controlar el sistema judicial per protegir els seus interessos i els dels seus representats. Un dia per mi, i un altre per tu.

Per a tots ells, la consulta a la ciutadania, el dret a decidir, és antidemocràtic. I la paraula “consulta” apòcrifa en la seua concepció de democràcia de màrqueting feta a la mida de les seues classes dominants..

Patraix, València, a 27 de setembre de 2014.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent