La paella mecànica

"València té oberts, davant seu, dos camins: l’un travessa l’horta de tarongers florits i va a perdre’s en l’estepa castellana; l’altre segueix la línia lluminosa de la costa i s’enfila pel Pirineu. Cadascun va unit a un nom gloriós: el primer és el camí del Cid; el segon, el de Jaume I. Aquell significa la historia forçada, el fet consumat; aquest el retrobament de la pròpia essència nacional" (Artur Perucho i Badia, Acció Valenciana, any 1930)

Catalunya: la reVolució ciVil democràtica.

Cal votar, però desprès del que hem vist avui potser no caldria ni fer-ho.

Els 11 km. de carrer de Barcelona, plens d’un poble unit, alegre i combatiu, com assenyalava el nostre Vicent Andrés Estellés, d’un poble que ha estat un clam no pel Dret a decidir, que també, sinó per la plena independència de Catalunya, seria raó més que suficient en qualsevol país normal per a poder proclamar immediatament la independència.

Perquè és clar que més d’una quarta part dels ciutadans de Catalunya, units per una V als carrers de Barcelona i transformats en paperetes pel Sí#Sí el 9-N, serien suficients per guanyar la independència a les urnes, i no dic democràticament per què el que hem vist i sentit avui a Barcelona també és democràcia, i tanta com anar a votar.

I això ho saben molt bé els polítics i els poders fàctics de la Espanya supremacista i jacobina.

Per això no volen permetre votar. Ni ara ni mai. Perquè al regim polític espanyol li fa nosa la democràcia. En realitat, odia la democràcia. I no és res de nou.

Si fem una ullada a la història d’Espanya dels últims dos segles, no trobarem més que pronunciaments militars, repressió del poble i dictadures sanguinàries, molt per sobre dels períodes de pau i suposada democràcia. Perquè l’objectiu has estat sempre el mateix: negar la possibilitat de lliure expressió dels ciutadans i mantindre els privilegis d’una minoria, d’allò que ara anomenaríem “les elits extractives”.

Però al igual que no podran posar portes al camp, no podran res contra un poble unit, alegre i combatiu.

Patraix, València, a 11 de setembre de 2014.



  1. En positiu++
    Catalunya ha de ser el que ella vulgui, han donat veus al món, hem picat la perda a cops de veu de llibertat i hem aconseguit trencar aquella roca gegant que semblava eterna, avuí surten raigs de llum que brillen ni més ni menys, totes les patacades, tots els cops de puny, brutalitat i força han fet l’efecte bomerang que ha fet caure a la roca dins d’un vuit que ara s’ha tencat en mil pedassos sense arguments que la sostinguin, la roca del gobern central, el poble sempre ha sigut, es i serà poble, els que gobernen a día d’avuí no reflecteixen en nungún poble practicament de quasi ningún poble de l’estat en general.
    Avuí trobem desprès de potser el camí més dur de nostres vides, totes concentrades amb una ideia, amb un sentiment, amb el mateix gust amarg i àcid de rebutg del gobern, no escoltan ni escoltarán res, Catalunya a seu pes ha pogut reconèixer que això no son bromes ni jocs de nens, mai a la vida ningú haguès pensat on som avuí ni tan sevols els nosrtres avis i vesàvis, sembla mentida com agafem un camí sense retorn, com a base d’aturar els cops de puny ens hem fet d’una força humana incalculable,sumant i sumant cada moment durant tant de temps, ens acostem constament uns als altres no sols per mirar-nos a nosaltros mateixos, es quan mirem al món.
    Cada pas que s’ha donat ha aquí a Catalunya, ha sigut democràtic fins per als menys democràtics que no son capaços d’atmetreu, i ho ha sigut.
    El món ha parlat, ha tafanejat, ha volgut conèixer-nos com nosaltres fa tants d’anys ens esforçem enormement en conèixer el món i donar-li un lloc a casa nostra, encara que sigui dins d’unes petites vacançes o una acollida al treball…
    El món es davant nostre donant-los la má, ho hem d’atmerte que no es l’hora queixes, no es l’hora avuí de mullarse i parlar, però les mirades parlen, parla el món per sí mateix, i el món es més gran que l’anomenada Espanya…el món ha sigut es i será el nostre soste el nostre lloc i el món es l’unica força, i nosaltres som el món ja fa molt de temps
    Ara toca donar la mà als germans si algú vol venir amb nosaltres encara que fá temps que ens vam quedar tots hòrfans, nosaltres som per si algú també s’aixeca i comença a caminar, han sigut moltes destroçes pel camí, i ningú ens ha protegit, el que no volem per naltros no ho volem per ningú, i encara ens queden forçes per tirar endavant i agafar les mans amb força.
    Som a prop d’alguna cosa, quina será no ho sabem, tan sols sabem el que vol quasi tot un poble, un poble que es molt poble, un poble d’inmensa força i molt lleuger que continuará sense parar ben despert, i tard o en promte arribará a la meta.
    Sense dubtes, tots ho sabem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per Lluis_Patraix | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent