Tal dia com avui de fa 19 anys, l’Ovidi ens va deixar per sempre.
Un maleït càncer d’esòfag s’el va emportar, després d’haver passat mes de la meitat de la seua curta vida fent teatre, cinema i sobretot cantant.
Diuen els que li coneixien que l’Ovidi no parlava massa, que era una persona tímida, de freqüents monosíl.labs acompanyats de frases curtes i iròniques que llançava a sovint per desmuntar tòpics.
Els seus projectes personals eren sempre clars i concrets, sabia el que volia, segons corresponia a un treballador de la cultura, com a ell mateix li agradava definir-se.
Però en el teatre, davant del públic, l’Ovidi es transformava, era un altre.
Era capaç de mantindre despert i ben viu l’interés de l’espectador des que eixia a l’entaulat fins al final. Dominava completament l’atenció del públic, fins i tot amb una expressió no verbal de la què era mestre. Els poemes del seu gran amic Vicent Andrés Estellés recobraven força quan ell els interpretava.
Ningú com ell ha cobert d’estètica la crua realitat social i costumista de la postguerra franquista. Els seus versos sempre anaven més enllà d’una narració, omplint de plàstica les èpoques més fosques de la nostra recent història.
Des de la seua militància i compromís comunista, ell sempre deia que “mentre el món siga món sempre hi haurà alguna opressió i sempre també, hi haurà algú a qui toque cantar-la”.
Va ser un home molt compromès amb la poesia i amb esperit lliure, d’idees revolucionàries i de forta identificació independentista. Home valent, coherent i lluitador, a la vegada que tendre i solidari, gran vividor i escorcollador del seu temps com pocs.
I com a bona mostra del seu pensament i del seu compromís amb la terra, la cultura i la llengua del país, la Cançó del Cansat:
Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d’estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.
Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m’ha tocat, i és la meua feblesa.
Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d’empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats dels estels.
És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.
I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català
i ho faig a la manera de València
Ovidi, no has mort, perquè sempre estaràs ben viu en el nostre record i en el nostre cor!
Patraix, València (L’Horta), a 10 de març de 2014.
He posat un enllaç en la web d’Ovidi.
ovidimontllor.com
Joan.