Prendre la paraula

“Els veritables protagonistes són
les i els activistes que han resistit”

“Cròniques
del 6 i altres draps bruts de la claveguera policial” és un llibre del
periodista i activista català de la
Vila de Gràcia David Fernández. En les seves pàgines, seguint
una tècnica narrativa basada en l’acumulació de fragments replets de poètica a
pesar del tema, l’autor posa noms, dates i cares als episodis de repressió
esdevinguts en part dels Països Catalans en els últims decennis. El llibre,
publicat fa dos anys en català, arriba ara a les llibreries en la seva versió
castellana. Aquest és el motiu d’aquesta entrevista, la qual cosa també ens
hauria de dur a recapacitar sobre llengües, estat i espai cultural més enllà de
la lectura, tema que deixarem per a altra ocasió. “Cròniques” narra la història
de la guerra contra els moviments socials catalans desenvolupada des del Grup 6
de la Policia
Nacional, especialitzat en aquests menesters. Però el llibre
és molt més ja que a partir del detallat relat David aconsegueix il·luminar
molts dels espais de la vida política catalana desconeguts per als no implicats
en ells mateixos, els espais dels quals han resistit a la repressió. Si algú
desconeix què ha passat a Catalunya en els últims decennis ha de llegir
“Cròniques”. Si algú vol assaborir una prosa rica i estimulant com és la de
David, ha de llegir “Cròniques”. Si algú vol conèixer els secrets precisament
de la claveguera policial, ha de llegir “Cròniques”. Si algú vol comprendre per
a agafar impuls, ha de llegir “Cròniques”.

-“Cròniques del 6” és un
llibre de visions fragmentàries d’un gran relat. Podries explicar-lo als
lectors de forma resumida?

-El
relat col·lectiu són 10 anys de processos socials d’autoorganització, autonomia
i autogestió social sobre la base de la desobediència (insubmissió, ocupació,
contrainformació, altermundisme) del qual han participat milers de persones,
fonamentalment en l’àrea metropolitana de Barcelona. Els retalls d’aquesta
història són la factura repressiva i el molt divers arsenal utilitzat pel poder
per evitar que aquests espais socials de dissidència creixessin: policies,
mitjans de comunicació i, en última i primera instància, decisions polítiques.
A partir d’aquí, és el relat altern per a acostar-nos a les entranyes del
control social, a més de 2.000 detencions en 10 anys, una vintena d’empresonaments
i contínues campanyes de criminalització mediàtica. Un intent per obrir amb fòrceps
la cambra fosca de la repressió, per saber com funciona la maquinària.

-En aquest conte, qui són els
protagonistes principals i qui fan només de comparsa?

-En
el conte, pot semblar que els protagonistes principals són els membres del Grup
VI de la Brigada
Provincial d’Informació, integrada per 60 agents i
especialitzada en la dissidència política i social i que va disposar de tots
les eines repressives que el poder li va atorgar. Les seves actuacions són el
fil conductor del llibre, encara que per a mi els veritables protagonistes són
les i els activistes que han resistit, des de la solidaritat i el suport mutu,
a aquesta embogida carrera repressiva que ha fet miques dretes civils i
llibertats fonamentals. De comparsa, segur, determinats periodistes que han
demostrat tenir més porra que ploma, una classe política com a mínim altament
nociva i una consciència social escassa del que passa en les bambalines de la
claveguera de l’Estat, en un món on Guantànamo era la metàfora errant.

-Valdecasas va ser l’emblema d’una època
amb altres responsables majors o realment va ser ella la ideòloga de la
repressió organitzada contra els moviments socials a Catalunya?

-Valdecasas
no és sols que el símbol d’una època, d’aplicació dràstica de l’aznarisme en
els carrers i d’àmplies reculades. Però és només un símbol, la cara visible:
més enllà de la seva verbigràcia repressiva, les medul·les de la repressió i la
criminalització estan instal·lades en l’Estat. No són el caprici d’una sola
persona. És un corrent de fons, que neix fa tres dècades, i que combina des del
rpincipi les tres doctrines penals més regressives: la tolerància zero, la
seguretat nacional (“l’enemic està a casa”) i el dret penal d’enemic d’inspiració
schmitiana. A més, la deriva repressiva no és ni de bon tros patrimoni del PP:
el PSOE té una densa, acumulada i dilatadíssima trajectòria. El que canvia és
la manera de gestió de la repressió. El PP ho va fer amb soroll mediàtic i
propaganda. El PSOE des del silenci, molt més efectiu i pervers.

-Però el teu llibre permet, a més,
conèixer els secrets d’aquests moviments socials. Com veus el panorama ara
mateix?

-Complex,
que no complicat. En allò positiu, desenes de persones i multitud de
col·lectius que, a pesar dels cops rebuts, continuen negant-se a baixar el cap
i entrar en el circuit de l’obediència deguda: “la bona confitura està en el
pot petit”, que diem en català. En l’antirepressiu, també positivament, ha
quallat una àmplia coalició social, àdhuc no descodificada, que ha conjuminat
esforços davant els excessos policials, legals i penitenciaris. Aquesta xarxa
és la nostra joia i ajunta moviments socials de base, àmbits professionals
acadèmics i jurídics, entitats socials, moviment veïnal i cristians de base. No
és poc: 32 organitzacions recorrent la ‘patriot-act’ urbana de les Ordenances
del Civisme a Barcelona, 48 entitats donant llarga vida a la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura i molt més. En el
negatiu, constatable i sense dramatitzar, que l’estratègia repressiva també ha
funcionat: sense els graus de tensió, provocació i aïllament que es va
concretar contra els moviments socials, els espais de compromís i dissidència
serien avui més grans. Però aquest ampli romanent que ha quedat, ha incorporat
a una nova generació d’activistes a la lluita social. Persones que han arribat
a l’instant de no tornada brechtià: saben que la lluita és cada dia i que la
coherència es guanya o es perd quotidianament en cada gest. Com a escola de
llibertat, no està gens malament.

-I passat el període del PP en el poder,
com s’ha produït la transició del poder policial de la Policia Nacional
als Mossos d’Esquadra?

-Hem
passat d’un model reactiu, tancat i intensiu en coerció propi de la Policia Nacional
a un model preventiu, intensiu en informació i ‘de proximitat’, que
caracteritza els Mossos. El model, genèticament, no ha canviat, però s’ha perfeccionat.
El carrer s’ha militaritzat molt més. Deixant a part les tensions sorgides
entre cossos durant el desplegament, el model de control social –respecte als
moviments socials– s’ha aprofundit, tecnologitzat i ampliat. En tot just tres
anys, hem vist amb els Mossos cusis mai vistes –segrest de manifestacions,
armes il·legals com el kubotan, manuals per a disfressar-se de periodistes en
mobilitzacions– i la Divisió
d’Informació es nodreix de la mateixa obsessió atàvica que equipara dissidència
amb terrorisme. -Quines característiques té el cos dels Mossos que facin que se
li relacioni amb tanta quantitat d’agressions i violències vàries? Des de la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura i el teixit social
sempre hem insistit que el major nombre de denúncies i la seva major difusió és
directament proporcional al grau de consciència social, de compromís civil i d’existència
de xarxes comunes. Que hi hagi més denúncies no refereix més brutalitat que en
altres cossos: constata més mobilització social. El demèrit, per descomptat, és
per a uns Mossos que creïn en una impunitat deïficada. Però l’únic mèrit és al
treball col·lectiu, anònim i silenciós per visualitzar aquesta realitat. Pot
haver-hi altres factors conjunturals, que han estat mediàticament explotats:
tractar-se d’una nova policia, que seria ‘la nostra catalana’ des d’una lectura
nacionalista o bé la guerra al tripartit utilitzant la policia com ariet. També
factors reals: el final del desplegament es va fer tan ràpid i improvisat que
en les últimes promocions de Mossos ha entrat ‘de tot’. Però encara així, ha
estat la denúncia social i el treball d’entitats i desenes de persones fartes
de l’abús policial impune les quals, després de dècades de treball, han
solidificat aquesta consciència social contra els abusos. I això dóna un nivell
d’autodefensa col·lectiva genys menyspreable.

-I ICV? Com creus que és el seu paper en
aquesta obra? Realment Saura és el cap de la policia a Catalunya?

-Ufff.
El d’ICV frega el sainet esquizofrènic. Per descomptat que Saura regna però no
governa en els Mossos. L’estructura jeràrquica de comandaments ve definida fa
temps i qui defineix el model de seguretat pública català és Joan Delort, pes
pesat amb CiU, amb el PSC i amb ICV-EUiA. Els governs canvien i la policia
roman, que diria Costa-Graves. Amb tot, va ser Saura qui va prendre
personalment la decisió de comandar Interior, després de les últimes eleccions
i després de demandar ICV una nova conselleria motivada pel seu ascens
electoral que garantia la reedició del tripartit. El miratge és que encara es
creen que poden modular a la policia, tan sensiblement estratègica i tan ‘raó
d’estat’ en aquests temps de governabilitat autoritària via cultura de la por i
obsessió securitària. Al cap i a la fi, l’última crisi respecte a les brutals
càrregues contra el moviment estudiantil s’ha tancat amb la impunitat decretada
pel propi Saura (cap investigació, cap depuració) i amb el reforç dels quals
manen: tot el Poder para Delort. Aquesta és la paradoxa de la democràcia autoritària
de mercat: que són els ‘ecosocialistes’ els quals ‘formalment’ manen la
repressió. Ells sabran per què.

-“Cròniques del 6”, a part de
tot el que hem explicat, és un llibre bell perquè relata també l’esperança. Què
dir als quals llegint-lo pensin que “no hi ha gens que fer”?

-Doncs
que en el fons, gairebé sense adonar-nos, hem fet molt. I que queda moltíssim
més per fer. I que la coherència i la desobediència i la solidaritat donen els
seus fruits. Encara que costi, no cal perdre la paciència. L’última crònica de “Cròniques
del 6” es
va escriure fa només un mes. L’inspector Martín Pujal, alies ‘Jordi’, màxim
responsable del Grup 6, ja està en la presó. Paradoxalment, per “associació
il·lícita”, la seva acusació preferida contra els moviments socials. El màxim
responsable de la repressió contra la dissidència va ser detingut amb cocaïna,
45 passaports i joies robades en la seva taquilla personal en una trama de
suborns, corrupció policial i proxenetisme on estava vinculat amb un alt
dirigent del PP català. Bé…. El temps ens dóna i ens treu raons. Encara que 13
anys després, això sí. Símptoma que la lluita és llarga. I al mateix temps,
constatació de la fertilitat del compromís, de la gran alternativa que és la
memòria i que cap gest és inútil mai. Qualsevol gest summa, i acaba agregant-se
i multiplicant l’esperança, en l’espai per a la transformació social i l’emancipació
col·lectiva. I la revolució útil és aquesta: la quotidiana. Creo que això és el
que hem après modestament aquesta generació nascuda en la democràcia de l’amnèsia,
que ha trobat en la memòria i la coherència la seva millor arma. Molt a pesar
del Grup VI i els quals els manen.

“Los verdaderos protagonistas son las y los
activistas que han resistido”

“Crónicas
del 6 y otros trapos sucios de la cloaca policial” es un libro del periodista y
activista catalán de la Vila
de Gràcia David Fernández. En sus páginas, siguiendo una técnica narrativa
basada en la acumulación de fragmentos repletos de poética a pesar del tema, el
autor pone nombres, fechas y caras a los episodios de represión acaecidos en
parte de los Països Catalans en los últimos decenios. El libro, publicado hace
dos años en catalán, llega ahora a las librerías en  su versión castellana. Éste es el motivo de
esta entrevista, lo cual también nos tendría que llevar a recapacitar sobre
lenguas, estado y espacio cultural más allá de la lectura, tema que dejaremos
para otra ocasión.

“Crónicas”
narra la historia de la guerra contra los movimientos sociales catalanes
desarrollada desde el Grupo 6 de la Policía Nacional, especializado en estos
menesteres. Pero el libro es mucho más ya que a partir del pormenorizado relato
David consigue iluminar muchos de los espacios de la vida política catalana
desconocidos para los no implicados en ellos mismos, los espacios de los que
han resistido a la represión. Si alguien desconoce qué ha pasado en Catalunya
en los últimos decenios debe leer “Crónicas”. Si alguien quiere saborear una
prosa rica i estimulante como es la de David, debe leer “Crónicas”. Si alguien
quiere conocer los entresijos precisamente de la cloaca policial, debe leer
“Crónicas”. Si alguien quiere comprender para coger impulso, debe leer
“Crónicas”.

-¿”Crónicas
del 6″ es un libro de visiones fragmentarias de un gran relato. Podrías
explicarlo a los lectores de forma resumida?

El relato colectivo son 10
años de procesos sociales de autoorganización, autonomía y autogestión  social en base a la desobediencia
(insumisión, ocupación, contrainformación, altermundismo) del que han
participado miles de personas, fundamentalmente en el área metropolitana de
Barcelona. Los retazos de esa historia son la factura represiva y el variopinto
arsenal utilizado por el Poder para evitar que esos espacios sociales de
disidencia crecieran: policías, medios de comunicación y, en última y primera
instancia, decisiones políticas. A partir de ahí, es el relato alterno para
acercarnos a las entrañas del control social, a más de 2.000 detenciones en 10
años, una veintena de encarcelamientos y continuas campañas de criminalización
mediática. Un intento por abrir con fórceps el cuarto oscuro de la represión,
para saber como funciona la maquinaria.

-¿En este cuento, quienes son los
protagonistas principales y quienes hacen sólo de comparsa?

-En el cuento, puede parecer
que los protagonistas principales son los miembros del Grupo VI de la Brigada
Provincial de Información, integrada
por 60 agentes y especializada en la
disidencia política y social y que dispuso de todos las herramientas represivas
que el poder le otorgó. Sus actuaciones son el hilo conductor del libro, aunque
para mí los verdaderos protagonistas son las y los activistas que han
resistido, desde la solidaridad y el apoyo mutuo, a esa enloquecida carrera represiva
que ha hecho añicos derechos civiles y libertades fundamentales. De comparsa,
seguro, determinados periodistas que han demostrado tener más porra que pluma,
una clase política cuándo menos altamente nociva y una conciencia social escasa
de lo que sucede en las bambalinas de la cloaca del Estado, en un mundo donde
Guantánamo era la metáfora andante.

-¿Valdecasas fue el emblema de una época
con otros responsables mayores o realmente fue ella la ideóloga de la represión
organizada contra los movimientos
sociales en Catalunya?

-Valdecasas no es nada más que el símbolo de una época, de aplicación
drástica del aznarismo en las calles y de amplios retrocesos. Pero es sólo un
símbolo, la cara visible: más allá de su verbigracia represiva, los tuétanos de
la represión y la criminalización están instalados en el Estado. No son el
capricho de una sola persona. Es una corriente de fondo, que nace hace tres décadas, y que combina a su albur las tres doctrinas
penales más regresivas: la tolerancia cero, la seguridad nacional (“el enemigo
está en casa”) y el derecho penal de enemigo de inspiración schmitiana. Además,
la deriva represiva no es ni mucho menos patrimonio del PP: el PSOE tiene una
densa, acumulada y dilatadísima
trayectoria. Lo que cambia es el modo de gestión de la represión. El PP
lo hizo con ruido mediático y propaganda. El PSOE desde el silencio, mucho más
efectivo y perverso.

-Pero tu libro permite, además, conocer
los entresijos de esos movimientos sociales. ¿Cómo ves el panorama ahora mismo?

–Complejo, que no complicado.
En lo positivo, decenas de personas y multitud de colectivos que, a pesar de
los golpes recibidos, siguen negándose a bajar la cabeza y entrar en el circuito
de la obediencia debida: “la buena confitura está en el bote pequeño”, que
decimos en catalán. En lo antirepresivo, también positivamente, ha cuajado una
amplia coalición social, aun no descodificada,
que ha aunado esfuerzos ante los desmanes policiales, legales y penitenciarios.
Esa red es nuestra joya y aúna movimientos sociales de base, ámbitos
profesionales académicos y jurídicos, entidades sociales, movimiento vecinal y
cristianos de base. No es poco: 32 organizaciones recurriendo la ‘patriot-act’
urbana de las Ordenanzas del Civismo en Barcelona, 48 entidades dando larga
vida a la Coordinadora
para la Prevención
de la Tortura
y mucho más. En lo negativo, constatable y sin dramatizar, que la estrategia
represiva también ha funcionado: sin los grados de tensión, provocación y aislamiento
que se concretó contra los movimientos sociales, los espacios de compromiso y
disidencia serían hoy más grandes. Pero ese amplio remanente que ha quedado, ha
incorporado a una nueva generación de activistas a la lucha social. Personas
que han llegado al punto de no retorno brechtiano: saben que la lucha es cada día y que la coherencia se gana o se pierde
cotidianamente en cada gesto. Como
escuela de libertad, no está nada
mal.

 
-Y pasado el período del PP en el poder,
¿cómo se ha producido la transición del poder policial de la Policía Nacional
a los Mossos d’Esquadra?

-Hemos pasado de un modelo
reactivo, cerrado y intensivo en coerción propio de la Policía Nacional
a un modelo preventivo, intensivo en información y ‘de proximidad’, que
caracteriza a los Mossos. El modelo, genéticamente, no ha cambiado, pero se ha
perfeccionado. La calle se ha militarizado mucho más. Dejando a parte las
tensiones surgidas entre cuerpos durante el despliegue, el modelo de control
social –respecto a los movimientos sociales– se ha profundizado, tecnologizado
y ampliado. En apenas tres años, hemos visto con los Mossos cosas nunca vistas
–secuestro de manifestaciones, armas ilegales como el kubotan, manuales para
disfrazarse de periodistas en movilizaciones– y la Divisió d’Informació se nutre
de la misma obsesión atávica que equipara disidencia con terrorismo.

-¿Qué características tiene el cuerpo de
los Mossos que hagan que se le relacione con tanta cantidad de agresiones y
violencias varias?

-Desde la Coordinadora para la Prevención de la Tortura y el tejido social
siempre hemos insistido en que el mayor número de denuncias y su mayor difusión
es directamente proporcional al grado de conciencia social, de compromiso civil
y de existencia de redes comunes. Que haya más denuncias no refiere más
brutalidad que en otros cuerpos: constata más movilización social. El demérito,
por supuesto, es para unos Mossos que creen en una impunidad deificada. Pero el único mérito es al trabajo colectivo,
anónimo y silencioso para visualizar esa realidad. Puede haber otros factores
coyunturales, que han sido mediáticamente explotados: tratarse de una nueva
policía, que sería ‘la nuestra catalana’ desde una lectura nacionalista o bien la
guerra al tripartito utilizando la policía como ariete. También factores
reales: el final del despliegue se hizo tan rápido e improvisado que en las
últimas promociones de Mossos ha entrado ‘de todo’. Pero aún así, ha sido la
denuncia social y el trabajo de entidades y decenas de personas hartas del
abuso policial impune las que, tras décadas
de trabajo, han solidificado esa conciencia social contra los abusos. Y eso da
un nivel de autodefensa colectiva nada
despreciable.

-¿Y ICV? ¿Cual crees que es su papel en
esta obra? ¿Realmente Saura es el jefe de la policía en Catalunya?

-Ufff. Lo  de ICV roza el sainete esquizofrénico. Por
supuesto que Saura reina pero no gobierna en los Mossos. La estructura
jerárquica de mandos viene definida hace tiempo y quién define el modelo de
seguridad pública catalán es Joan Delort, peso pesado con CiU, con el PSC y con
ICV-EUiA. Los gobiernos cambian y la policía permanece, que diría Costa-Gravas.
Con todo, fue Saura quién tomó personalmente la decisión de comandar Interior,
tras las últimas elecciones y tras demandar ICV una nueva consejería motivada por su ascenso electoral que garantizaba la
reedición del tripartito. El espejismo es que aún se crean que pueden modular a
la policía, tan sensiblemente estratégica y tan ‘razón de estado’ en estos
tiempos de gobernabilidad autoritaria via cultura del miedo y obsesión
securitaria. Al fin y al cabo, la última crisis respecto a las brutales cargas
contra el movimiento estudiantil se ha cerrado con la impunidad decretada por el propio Saura (ninguna investigación,
ninguna depuración) y con el refuerzo de los que mandan: todo el Poder para
Delort. Esa es la paradoja de la democracia autoritaria de mercado: que son los
‘ecosocialistas’ los que ‘formalmente’ comandan la represión. Ellos
sabrán porqué.

-“Crónicas del 6”, a parte de
todo lo que hemos explicado, es un libro bello porque relata también la
esperanza. ¿Qué decir a los que leyéndolo piensen que “no hay nada que hacer”?

–Pues que en el fondo, casi
sin darnos cuenta, hemos hecho mucho. Y que queda muchísimo más por hacer. Y que
la coherencia y la desobediencia y la solidaridad dan sus frutos. Aunque
cueste, no hay que perder la
paciencia. La última crónica de ‘Crónicas del 6’ se escribió hace sólo un mes.
El inspector Martín Pujal, alias ‘Jordi’, máximo responsable del Grupo 6, ya
está en la
cárcel. Paradójicamente, por ‘asociación ilícita’, su
acusación preferida contra los movimientos sociales. El máximo responsable de
la represión contra la disidencia fue detenido con cocaína, 45 pasaportes y
joyas robadas en su taquilla personal
en una trama de sobornos, corrupción policial y proxenetismo donde estaba
vinculado con un alto dirigente del PP catalán. Bueno…. El tiempo da y quita
razones. Aunque 13 años después, eso si. Síntoma que la lucha es larga. Y al
mismo tiempo, constatación de la fertilidad del compromiso, de la gran
alternativa que es la memoria y de que ningún gesto es inútil nunca. Cualquier gesto
suma, y acaba agregándose y multiplicando la esperanza, en el tajo por la
transformación social y la emancipación colectiva. Y la revolución útil es esa:
la cotidiana. Creo
que eso es lo que hemos aprendido modestamente esta generación nacida en la
democracia de la amnesia, que ha encontrado en la memoria y la coherencia su
mejor arma. Muy a pesar del Grupo VI y los que les mandan.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!