Vicent Chaquet i Huerta va morir un 10 de març de 1997, tenia 41 anys. Estimava el seu poble, es preocupava per recollir històries, contes costums i vivències dels seus majors. Mestre, escriptor, aficionat a la pintura, el dibuix i per damunt de tot valencià i en valencià. Amb Cande Vidal va publicar en 1996, “Literatura Popular de la Costera: el seu aprofitament didàctic”, llibre que va contar amb l’assessorament musical de Ricard Huerta. L’associació cultural el Rastell va publicar en 1999 el llibre Masurca de l’Agredolç que és un recull d’històries escrites per Vicent Chaquet. Podeu trobar algun exemplar a la llibreria la Costera de Xàtiva o a elrastell@hotmail.com Ara i ací podem gaudir d’un d’estos relats, el que du per títol Cinc Duros. En la contraportada i en forma de pròleg Toni Cucarella (que va col·laborar en la publicació del llibre) escrivia el següent:
VICENT CHAQUET (la Llosa de Ranes 1956-1997) ens mostra en aquesta Masurca de l’agredolç una galería de caràcters populars a través dels quals ens dibuixa una manera de viure i d’entendre el món . El seu traç literari, a voltes dolç i en ocasions, quan s’escau, agre -ja ho apunta el títol-, anota casos i coses d’una societat que es mou entre uns costums de referents agrícoles i cadències lentes, tot al bell mig d’un espai social i històric que té com a teló de fons, tramoia de places, carrers i paisatges, la pròpia Llosa de Ranes natal.
Vicent Chaquet explica aquest mon mitjanant uns relats de caire costumista que reflecteixen fidelment l’entorn humà i social. L’humor hi és present de manera contundent; un humor que és espill d’una societat que viu la vida i s’adapta als canvis amb un sarcasme i un escepticisme ben bé congènits. Però quan cal caracteritzar el drama adés social adés històric, Vicent Chaquet ho fa sense vèrboles ni reflexions pretensioses, tanmateix amb una efectivitat que provoca les emocions del lector. Fet i fet, Masurca de l’agredolç, és una crònica humana, social i humana descrita des d’un punt de vista pla i popular , a ran de places, carrers, llavadors i campanars. És tal com demanava Tolstoi: per ser universal, cal explicar la pròpia aldea.
CINC DUROS
Diners de tort fan veritat.
ANSELM TURMEDA,Elogi dels diners
Patrici jeia enfebrosit i delirós des de feia dos dies. La seua mare, Nacieta, vídua, menuda i bellugadissa, sospirava mentre li aplicava compreses per tot el cos. Havia hagut d’esquinçar l’únic llençol de fil que posseïa per improvisar benes i embolicar empastres. Li havien portat el fill els veïns de la caserna de la guàrdia civil, embolicat amb una flassada i estirat sobre un escaleta de penjar tabac, Un llamp de glaç li havia recorregut l’espinal en veure introduir per les portes entreobertes de casa allò que li havia semblat una mortalla. Malgrat tot, això no era definitiu. El Patrici encara vivia i, pel que semblava, viuria encara més. Només faltava preguntar-se com quedaria després d’aquesta.
La mare havia de reconèixer que el fill tenia un caràcter un mica antisocial, desconfiat, malpensat com tots els muts, que solen passar la vida per aquesta senda de marginació. No havia assolit el do de l’oïda ni la pèrdua de Cuba, quan la vila s’omplí de sordmudets, ceguets i angelets al cel. Però el xic havia desenvolupat una corpenta poderosa exercitant-se pel camp, per la muntanya, pels guarets, sembrats, barrancs i singles més impressionants. Tenia el costum –el mal costum- de voltar tot el terme cada dia, en estiu i en hivern, plovent, amb sol o nevant. Per això posseïa la fama guanyada de ser amic del tast dels béns que dona la terra al proïsme. Era el primer a assajar melons d’alger, a mutilar les galtes rosàcies de les bresquilles amb una queixalada, a enfilar-se a les figueres napolitanes i de la gota de la mel. Mai no va dur res a casa, com feien d’altres, amagat entre els grans feixos de brossa que segaven pels camps per criar el bou.
El metge, en una visita breu perquè sabia que la llar no es podia permetre consultes mèdiques amb protocol, va diagnosticar contusions importants en el setanta per cent del cos: tres costelles enfonsades, el llavi superior partit en dos trossos, una contusió cranial, una altra testicular amb un testicle que se li havia inflamat esgarrifadorament, i més coses que ni la Nacieta ni les veïnes que l’acompanyaven no entenien ni recordaven. Tractament?. Compreses fredes, cataplasmes calentes, benatge i immobilització del tors, aigua, infusions i temps; sobre tot temps.
L’oncle Antoni, oncle patern del Patrici, que s’havia pres alguna responsabilitat sobre el cadell des que havia quedat orfe de pare, romania retingut preventivament al cos de guaita de la caserna, que no posseïa càrcer i ja la trobaven en manca. L’oncle havia presenciat, directament i amb l’horror que cal suposar, la presa de mides que els del tricorni havien aplicat al seu nebot. Causa? Apropiament indegut d’allò que és aliè. Lloc? El camí de Narencs. Víctima? Elies Prat, que era gendre d’un antic caporal de la caserna, ja jubilat dels galons i descansant de sobines a l’ombra de l’arborcer del cementeri municipal.
El Prat birbava les dues fanecades i mitja de cebes que posseïa a la partida de Narencs, vora el camí. Quan el propietari feinejava pel cap de baix, va passar el Patrici amb una costalada d’herba que l’esllomava. La seua boca va emetre un so allobinat que volia dir una salutació i que va rebre un “bon dia” per resposta. Patrici va desaparèixer sota el gran feix assagador amunt. En tornar al cap de dalt, l’Elies s’assegué al marge en el lloc on guardava les seues coses. Begué una ràpida tragallada del botijó. Fussà en la butxaca del jupetí que tenia escampat sobre l’herbam i es disposà a plegar-se un cigarret. Xasquejà amb l’encenedor de cordó: una dolça flaire de cotó cremat s’escampà al seu voltant. Feu la primera xamada al cigarret i se li il·luminà l’enteniment:
-Els diners!
S’escarbà frenèticament totes les butxaques del jupetí i res de res: els cinc duros que hi duia s’havien esfumat. S’escarbà les dels pantalons per si de cas. Inspeccionà un redol al seu voltant i tampoc.
-El malparit del mut!
Va presentar denúncia al guaita de la caserna de la guàrdia civil. Encara enxamparen el mut amb el seu costal al cantó del Sindicat, mentre pegava xuplits precipitats a un cigarret que li havien donat els desenfeinats que allà s’ajuntaven a fer laments a coral, i que era l’únic que es fumava cada dia.
Fou conduit al pati de la caserna. Un pati quadrangular, amb una palmera enmig, mal enjardinat, amb els símbols de la pàtria pels quatre cantons i un aroma de fems que se’n fugia dels estables que hi havia al fons.
Fou avisat l’oncle que s’encarregà d’iniciar el interrogatori amb formes afectuoses que sol·licitaven la sinceritat i bonhomia que havien caracteritzat des de sempre aquell parentiu. El mut negava i negava insistentment amb el cap davant el desconcert de l’oncle, que es veia venir la tempesta i no albirava manera alguna de poder-ho evitar. Desprès s’esdevingueren les paraules dures, les amenaces, els insults, els colps de puny, de bota, de culata. En definitiva,una apallissament amb totes les de la llei. L’oncle engolia grans glopades de saliva rabiüda, aferrat en un cantó del pati per dos dels guàrdies.
A poqueta nit, l’oncle ha tornat, tresullat a casa. No ha gosat visitar la seua cunyada. S’ha assegut vora les quatre brases de la llar i ha explicat llangorosament:
-L’Elies ja te els cinc duros. Els ha trobats l’Àgueda dins del folre del jupetí quan es disposava sargir-li in descosit de la butxaca.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ha sigut un regal, un regal de dos pàgines, un full, quatre paraules, una història.
Gràcies.