Estic llegint "Les Benvèvoles" de J. Little. Va de les memòries d’un alemany que exerceix de SS a la Segona Guerra Mundial.

I ara deixe-m'ho que per avui ja he parlat massa.

Vinc de vacances d’un poblet del Pirineu on una familia amiga es dedica a la   ramaderia. Ara estic a la cuina de casa amb un pollastre que m’han regalat,  un pollatres de confiança, ecològicament parlant, vull dir que anava lliure pel propi pati i pels del veïnat i menjava gra i verdureta variada Perquè me l’han donat ara està sobre el taulell de la meva cuina sense cap, sense potes, desplumat i espatarrat  i em fa cosa però cal actuar. Dic  que em fa cosa, perque no sé exactament que em fa fins que m’hi poso. Bé,  està aquí,  de cos present i jo l’he d’esquarterar. No en sé. Mai he fet quarters ni octaus de res. Em deixen un tallant, jo no en tinc  perque tot ho compro trossejat. L’esmolo. Poso el cadàver sobre una fusta, aixeco el braç i,  tot i que va frenat, li etzivo un cop que li  estella la columna dorsal. Li obro el pit com si volgués operar-lo del cor,  miro i remiro   i veig que la  bèstia té de tot i ben posat, inclòs un escampall d'estelles d'os de resultes del meu mal cop. Em fa angúnia però li he de treure els menuts i tanco els ulls quan introdueixo la ma a la concavitat i amb una pressa que fa brutal el gest li arrenco cor i entranyes. Entre els dits se m’esmunyen trossets esponjosos de pulmó i no trobo el fetge perque me l’he carregat amb el primer tall.

No em puc creure que estigui fent això¡  Aleshores em recordo de quan netejo sèpies i els hi trec els ulls i a voltes se’m reventen i cada cop que ho faig dic que prou, que s’ha acabat i que em faré vegetariana. Doncs amb el pollastre igual.  Em faré vegetariana com un acte de rebel.lió i trencaré la puta  cadena tròfica. Pel que fa a mi,  ja poden menjar blat de moro els pollatres, i les vaques herba fresca i les ovelles pasturar a la muntanya que jo, ho juro, dic mentre li esquinço amb potineria una cuixa i em surten uns tendons amb els que m’hi podria fer uns cordons per les les sabates, ho juro, em faré vegetariana.  

Em sembla que faig cara de fèstic, d’angúnia, de dolor, de no, però vaig avançant en els massegament i les destrosses fins que del cadàver en queden uns octaus que si no te’ls mires d’aprop poden passar per carn. Respiro. A partir d’aquí és terreny més conegut. Tants anys de guisar, no són en va. T’endureixen. No penses en el ser original ni en promeses de conversió, no com ara que te'l  trobes  en un tram del procés més proper a la seva realitat i  és quan et cagues en tot i protestes, pero això és la humanitat?  Doncs sí, això mateix. És situar-te  al teu lloc en la llarga cadena i destruir si no vols ser destruida. Destruida per qui? A cas, un pollastre em pot amenaçar de mort? Aquest és un diàleg entre jo i mi mateixa que té lloc mentre enrrosseixo els octaus amb oli d’oliva, havent-hi passat abans uns quans alls.

Si voleu que us ho digui  no m’agrada la humanitat a aquest preu però reconeixo que ara és dificil convertir-me, primer perque el punyetero pollastre esta bonissim i segon perque, allà pels temps del naixement del mico les proteïnes de la carn van engruixir-nos el cervell i gràcies a això  ens va sortir la consciència i tot el que hi penja. Sòc solidaria sí, amb la meva espècie assassina, tot i que voldria ser millor  i això m’ho dic mentre aboco una copeta de conyac al rostit que fa  olor de pecat i culpa.

Déu no és amor. Fixem-nos en  la seva competència creadora. Per algú que comença de zero, mira que n’hi haurien  de possibilitats per a què funcionés l’univers¡  Però  si ell ho va fer, va anar a triar un sistema basat en cadenes tròfiques,  basat en què cada especie és menjada per un altra, enaltint la depredació i la destrucció. Només per això, i no és poca cosa,  crec que si hi ha déu, no és un déu de bondat tal com ens el vol pintar l’església, perquè algú que s’inventa aquesta manera d’anar, és molt curt o és sàdic.  

Jo renego d’aquest  déu,  i de sa mare, com a torna. ¡Quin paperàs el d’ell,  a l’antic testament, fent de marit engelosit, de mascle ofès, perque vol ser reconegut únic deu i amor exclusiu del seu  poble escollit. Va,  que sembla la repartidora, estomacant a tort i a dret i blasmant per boca dels seus profetes. “Que us la carregareu, jueus¡  Que vosaltres no em coneixeu. Que jo a les males…¡”  i,  després quan  apareix Jesús, aquell bon home, el deu-dit-pare  ho arregla d’una manera que et fa esglaiar: el deixa morir per rentar el nostre pecat,   que diu que és per tots nosaltres i la nostra podrida culpa que s’ha de netejar amb sang… En quin cap cap aquesta economia, sinó en un cervell mig girat? En un cervell primitiu, en una consciència resclosida, en uns testicles inflats i un circulació d’adrenalina densa com el tràfic del cinturó del litoral a les set de la tarda.

Com és que aquesta explicació encara és doctrina en ple segle XXI quan han passat tantes coses al món que han demostrat que estem sols, absolutament sols amb nosaltres mateixos?   Sols amb les bondats i les maldats que tant ens consta reconèixer com a pròpies.  Sols amb el que sóm, rumiant que deixarem de ser i  no suportant la idea.      Perquè tenint com tenim aquest destí comú, no ens expliquem la por entre nosaltres  en lloc  de projectar-la cap a munt, o cap avall,  cap a dins, no sé, on cada ú guardi la seva aspiració de trascendència.

I quan ens cansem, perquè és cansat tocar temes que afecten el vora-viu, seguim parlant de política.

Una biografia de Gark Gable, de no sé quin autor, informa que la Marilyn era una marrana, que menjava al llit i s’adormia entre les restes de l’àpat, que no duia calces i que…. tenia flatulències, és a dir que deixava anar metà producte de la seva digestió, ves a saber si massa ràpida i nerviosa  o lenta fins a la podridura. Del comentari del periodista es dedueix que un mite que fa pets, deixa de ser mite i, en adonar-se que cau en la mitificació de la dona ho vol adobar i ens informa que,  segons una actriu que s’ho pensava molt quan l’havia de besar,  al Gark Gable li pudia la boca, mala cosa per a un galan. Conclusió solemne: el mite, mite, tant si es mascle com si és  femella ha de ser un ens no afectat d’aquestes misèries, d’altra banda tan humanes.

M’ha fet gràcia que en una nota de no més de deu línies hi hagi tanta matèria antropològica. Per començar: estic encantada que se sàpiga  la realitat de la Marilyn i que aquesta realitat es carregui l’ideal o mite, digues-li com vulguis i descobreixi la persona. De fet estaria be,  que una bona ventada de realitat desfés els ideals tan ben guardats als armaris del pensament,  alguns menjats per les arnes. Un ideal de dona, o d’home, tothom el tenim o l’hem tingut   i  sol emergir quan ens enamorem, ja sigui d’algú de carn i ossos o d’un ens  de la pantalla. Els ideals,  a part de no existir més que en la ment dels qui els pensem, tenen vocació de realitzar-se, per això són exigents i ens tiranitzen. A la vegada, però i afortunadament, són febles,  n’hi ha prou que sentim el soroll dels seus orins caient a la taça del water perque l’estimat o estimada caigui també en picat del cel a la terra. N’hi ha prou que algú ens il.lumini sobre la realitat de la Marilyn i el Gark per a què ens sentim  defraudats en el més profund. Però jo penso que el moment de descobrir  que aquell o aquella que  adorem és un èsser amb les seves febleses és un moment  crucial, un moment de caixa o faixa, o accepto la realitat, que a voltes no és gens poètica però és el meu patrimoni,  i engego l’ideal o no l’accepto i  em desenamoro,  i segueixo buscant algú que encarni els meu model i ... em quedo sense res a la vida.

Tampoc estic d’acord amb el periodista que fa un paral.lelisme entre la flatulència de la Marilyn i l’halitosi del Gark Gable. No és el mateix, company, no és el mateix. L’una feia pets en la intimitat, i la intimitat és una cosa sagrada que fins i tot té una llei, que més malament que bé, intenta preservar-la. Ara bé, l’alè del GG pudia en hores de feina i això molestava els companys de treball.

CANCEROFOBIA, es defineix com ràbia al cancer, però, a quiu li cau simpàtic?  També com a pensament obsessiu de que el tens, l’has tingut  o el tindràs, pensament   que et fa patir psicològicamentt, a voltes implicant-hi el cos que es veu obligat a fabricar símptomes fuls. Això és propi d’uns quants, entre els que m’hi compto o comptava.  

No fa tants anys que el càncer era innominable,  una paraula tabú:, d’aquelles que tenien tal força d’evocació que només dir-la, es realitzava. Es feien servir eufemismes tals com “un mal lleig” - com si hi hagués mals que dona gust tenir-los per la seva bellesa mortal- “mal dolent” - que es com ploure sobre mullat-  o “mal menjador” perque la gent explicava i creia,  bona i  no poèticament, que aquella bèstia devorava i s’havien donat cassos en què en allitar-se la malalta i  col.locar-se  un bistec  al pit,  on s’havia instal.lat el mal, al matí el bistec havia desaparegut.  

Ara sabem més coses d’aquesta enfermetat:   com es desenvolupa, quines formes pren, però l’origen encara és incert, tot i que poc a poc es va desemmascarant la cèl.lula. Jo no vull parlar d’això, perquè la meva formació acadèmica s’ajusta al que explica l’inefable   Hause o l’equip del malcarat Vilches de l’Hospital Central des de les seves  càtedres televisives.   Tampoc vull parlar del mal real que va acabar amb l’Antoni, la Montserrat, la Núria, el Xavier  i tants altres que van soportar-ho amb serenitat i valentia o no, i van morir en solitud i amarats de por.

Del que vull parlar és precisament de la zona ombrívola de la paraula, de la part desconeguda, de l’atmosfera misteriosa  que ens ha permès etzivar-li continguts de collita pròpia i  que la fan particularment terrorífica, tan  més terrorifica com  pot ser la pròpia idea de la mort enfront de la mort real. I el que jo li projecto  es d’una banda  universal i de l’altra personal. Els psiquiatres  ho tenen ben classificat, això de la cancerofobia.

Abans, després de castigar-me llegint un munt d’articles de divulgació sobre el tema – perque nosaltres,  si una cosa ens fa terror, en lloc d’evitar-la,  la cerquem amb desfici- se’m disparava la paranoia i identificava tots i cada un  els símptomes llegits com a propis. I desnonada pel meu propi i severíssim diagnòstic, sense cap esperança, me n’anava al llit  a no esperar el dia  I si el nou dia portava  les seves novetats i aquestes aconseguien distreure’m, m’aixecava, sinó, restava al llit consumida per l’obsessió. I val a  dir que no em conformava amb un càncer, no senyora, sense adonar-me’n, els acumulava, fins que un dia al meu raonament va raonar “perquè et calen set càncers,  si amb un  n’hi ha prou per tumbar-te”. I és que jo assegurava el tret. En aquestes èpoques, ni relacions, ni res, per allò de la por que t’ho encomanin i també perque, quin sant varó,  o varona,  podria  aguantar  aquesta insidia?  

Ara   puc dir la paraula amb totes les lletres sense que em surtin panses als llavis. Ara puc consolar els amics. Ara  puc netejar-la de significats afegits: càncer

No és el Mal moral

No és el Càstig

No és la Fatalitat

No és Alien. (El terror d’una altre cos volent ocupar el nostre).

No es una aniquilació malevola (El terror d’un altre ser volent usurpar el nostre)

No es el caos pervers davant de l’ordre

No és la desesperança

I encara que a vegades procuri la mort, tampoc és la mort (en parlaré un altre dia d’aquesta no-cosa). Es una refotuda enfermetat, si, de les moltes que hem patit,  fins i tot, portant les coses a l’altre extrem podria imaginar que és l’esforç d’adaptació de  les cèl,lules, un maldestre assaig per aconseguir un altre equilibri, un altre ordre, un petit episodi en la història de l’evolució. Que sé jo…

La primera vegada que vaig fer-me una revisió ginecològica, estirada i espaterrada mentre la ginecòloga (vaig triar una dona amiga per aquesta primera vegada) em palpava mames i ventre, em penetrava suaument amb un dit enguantat i , no contenta amb això, va endossar-me al meu forat de dona una mena d’embut de metall fred i expansiu, jo, suava d’angoixa mortificada per un dubte mortal: trobarà que són normals els meus genitals, seré com les altres dones? Es posara riure en veure la desproporció, malformació o ridiculesa dels meus genitals? Cal

(continua...)

dir que si bé no era verge, els meus companys maig havien fet cap comentari, ni en positiu ni en negatiu, sobre el tema, però ni que l’haguessin fet, ells no eren experts en la cosa. Tampoc va dir res la ginecòloga, aixi que vaig donar per fet que el meu aparellatge entrava dins el ventall de mides, colors, textures, ets, considerades normals.

Una altra cosa eren les mames vistes per dins, que si que m’hi van trobar una mena de densitat sospitosa, que va haver de ser investigada més a fons i mentre n’esperava els resultats va ser un viure sense viure en mi, sentint la mort sobre meu com un llençol fred en ple hivern. D’aquesta al canyet, sense concesions. Pensava. Tampoc va ser res, però ai, noia, a partir d’allí tota la meva angoixa de viure es va centrar en la zona baixa del ventre: vaig sentir que ser dona era ja en si una enfermetat greu que podia dur-te a la mort.

D’això fa trenta anys, doncs bé, cada vegada que he passat la revisió revisc la mateixa angoixa encara que amb diferent contingut: ara no és el dubte de tenir-ho o no tenir-ho gros o petit, ara és una por antiga, global, fonda, que em fa tremolar i suar al vestidor de les mamografies en aquells minuts terribles, en què esperes poc menys que la sentència. Espera desesperada com poques en què no goses ni mirar-te les mamelles despullades com si fossin flascons de nitroglicerina sensible a les males mirades. Fins que ve la infermera i et diu, ja es pot vestir. I tú, com un Llàtzer eixit del nínxol et vesteixes i surts al carrer i entres al primer bar i t’endrapes unes tapes saboroses (sempre es migdia) i una cervesa i te’n vas a casa contenta com un ginjol com si De(x)us t’hagués perdonat la vida. Un any més, penses, estúpidament, com si distreta amb aquesta idea no poguessis travessar el carrer i un autobús ecològic no podés fer-te xixina. Ah, però no¡ Encara ens queda la carta amb el resultat de la citologia. Uns dies més de sofriment, i quan més triga millor perquè penses que no hi ha res urgent a dir-te. Però si alguna vegada, mentre esperes les notes d’aquest rigorós examen, trobes al telèfon una trucada sense missatge de la clínica i te n’hi vas esverada, amb els ulls fugint de les òrbites i els cabells electritzats... i vas de despatx en despatx buscant qui t’ha trucat i les noies d’administració et miren amb commiseració però tu no baixes del burro perquè vols saber quina mala notícia t'han de donar, quina cosa greu t’han trobat... fins que algú t’informa que només volien confirmar l’adreça... aquell dia.... aquella nena amb còfia i mirada blava, també t’ha perdonat la vida.

He de reconèixer que amb el temps la metodologia revisora ha millorat i la meva por s’ha anat expandint, de manera que ja no només és l’aparell reproductor el perill, ara l’enemic pot estar a qualsevol racò del cos, la qual cosa no sé si és millor o pitjor, perquè d’una banda el perill es multiplica però també es fa difós.

Ara, la veritat és que no pots estar tot el dia revisant el teu cos cèl.lula

la cèl.lula, a més que seria inútil, perquè quan acabessis la primera ronda, hauries de tornar a començar, i això extenua i no et deixa temps per fer altres coses. A més, que tanta demanda d’atenció fa que te n’atipis, del cos, i un bon dia li diguis ja t’ho faràs, jo me’n vaig al cine.

I podria ser molt be que ell t’ho agraís