Llaudal |
país |
dijous, 3 de juny de 2010 | 16:15h
Titoti la seva banda tornen a bramar. Durant una bona temporada recorreranels Països Catalans recollint el crit de llibertat de la nostra gent i elevant-lo a la màxima potència decibèlica.
Llibertat econòmica i política.Les classes populars estem sotmeses a la voracitat sense escrúpols dels qui ens porten de crisi en crisi, i tot perquè ells puguin pescar en aigües tèrboles; aigües que ells, com a rates cepades del sistema, coneixen més que ningú. La llibertat política només té un nom: independència. No li calen subterfugis vergonyants. Uns quants sabem el que volem i ho volem aviat. Titot ens serveix d’altaveu i, des de Mataró, ja ha començat a escampar la brama.
- Mare, encara no m’has fet el sopar?, exigeix el Francis a la Maria, la seva mare i cosina meva. Fa dos anys que el Francis, i amb ell la seva dona embarassada, va tornar per viure a casa la seva mare. S’havia quedat a l’atur. Al cap de pocs mesos van tenir la petita Édith i també el noi va trobar una nova feina. Ara que ja treballen els dos, però, res no fa preveure que vagin a fer les maletes. Pel to exigent que gasta el jove és evident que s’ha fet l'amo de la casa i tothom ha de ballar la seva música. No cal dir que l’aportació econòmica és nul.la. Ah, i per la nit qui s’aixeca a fer callar la petitona és la Maria.Res d’estrany, doncs, que el company de la meva cosina, fart d’una situació que no pot ni li pertoca controlar, fugi llargues temporades a Tournai (Bèlgica) on hi guarda una casa. I això passa a 40 km de Paris. A França també s’hi couen faves.
Retorn a casa els pares. Els joves adults d’avui no els costa gaire tornar. Després d’haver perdut la feina o perquè han engegat obres a casa o a resultes d’un divorci, demanen als seus pares un allotjament provisional. Una novetat dels temps actuals. Una experiència amb moltes textures emocionals. Intensa. Se’n pot sortir enfortit a condició de saber per endavant totes les formes d’aquestes textures i de col.locar els tallafocs que calgui.
“Treballava a l’empresa del meu marit. En separar-nos, em vaig tornar a trobar sola, amb una criatura d’un any i sense un sou. Sabia que la meva mare no em jutjaria i que m’acolliria amb els braços oberts.” Com la Glòria,de 33 anys, tants d’altres. Sobre tot divorciats i gent que s’ha quedat a l’atur, però també els qui la crisi ha fet minvar els seus ingressos i no poden pagar-se un lloguer.
Hi ha un discurs “oficial” i
feminísticament correcte que escampa que els homes només pensem en el sexe. O
si més no que hi pensem molt més, però que molt i molt més, que les dones. No
esmento, per al seu descrèdit, aquella xifra per segons que alguna agosarada o
agosarat ha deixat anar per escrit. Doncs ara posarem tot aquest romanço en
solfa.El relativitzarem i el reduirem a escala científica.
Ens situem en el terreny del nombre de relacions sexuals. Sembla que els homes, a diferència de les dones, fan anar unes xifres estratosfèriques. La seva memòria és sempre aproximativa tirant cap amunt, no faltaria sinó. Bé, que són uns fanfarrons. I elles?
Llaudal |
país |
dijous, 20 de maig de 2010 | 15:50h
Els de la Plataforma Tarragona Decideix volem fer-nos visibles en els instituts de secundària. El Martí i Franquès és el primer que ens ha obert les portes. De les sis classes de 4art. d’ESO n’hi havia una que ens l’havien pintada com a molt difícil. Amb paraules d’alumnes del mateix centre, allà hi havien col.locat els més problemàtics, “quillos i sudaques”. Ningú no s’atrevia a anar-hi. Jo, que per edat no complia amb el perfil previst, em vaig fer el valent i m'hi vaig oferir; que d’alguna cosa serveix l’experiència docent.
La xerrada em va portar de cap uns dies. Massa. Estava nerviós: no he donat mai classe en un centre públic i se n’expliquen moltes, d’històries d’indisciplina. Si a sobre “són els quillos i sudaques. Com me les manegaré?”
Llaudal |
país |
dimarts, 18 de maig de 2010 | 12:28h
Del fútbol a la construcció nacional. Vull rescatar per la seva actualitat una entrevista amb Xavi Hernàndez. Caràcter guanyador, el seu, que ràpidament anem incorporant tots en els nostres afers. Ara Madrid ens planteja nous reptes. N’hem de sortir enfortits. Com el Xavi, com el Barça. Del futbol a la consecució de la independència.
Llaudal |
país |
diumenge, 16 de maig de 2010 | 10:59h
Aquesta
setmana Europa Press
publicava: “Un 20 per cent dels ocupats andalusos en el primer trimestre del
2010 és ocupat públic. Andalusia és la comunitat que posseeix el major nombre de
funcionaris, fins a 559.700 assalariats. A més, en un any, entre el primer trimestre del 2009 i el primer del 2010, els ha incrementat en un
4,5% passant dels 535.600 del 2009 als 559.700
actuals. Andalusia aglutina el 18,1% dels treballadors públics" de tot l'Estat.
És la fórmula andalusa i espanyola d'afrontar al crisi! Més gorra i menys producció. Que treballin els altres. I aprofitem-nos sobre tot dels ciutadans dels Països Catalans.
Als 10 anys un tiet, germà del meu pare, va abusar de mi. No vaig poder explicar-ho als pares. Va ser de més gran, després d’una llarga teràpia, que vaig trobar forces per fer-ho. No gaire temps més tard, el meu tiet es suïcidava i el meu pare feia un càncer. Abans de morir no es va estar de dir-me com havia sofert per tot el que jo havia hagut de passar. Crec que el disgust que li vaig donar li va portar el càncer i la mort. Em sento culpable. Emma.
No podem saber, Emma, si la teva revelació va ser la causa de la malaltia del teu pare. Podia haver-la contret, sense tenir-ne coneixement, molt abans. Però encara que els dos fets coincidissin, tu no ets pas responsable de la seva malaltia ni de la seva mort.
El psicòleg interromp la conversa amb en Tom posant davant seu una “nube” (n'hauríem de dir un malví). En Tom té quatre anys. Mentre es mira la llaminadura, sent com aquell senyor li diu que se n’anirà uns minuts i que, si mentre ell està sol, no se la menja, després, en tornar, li’n donarà una altra i en tindrà dues; ara bé, si quan torna, veu que n’ha menjat encara que sigui un trocet s’haurà de conformar amb només aquella, només una.
El vídeo mostra fidelment el suplici pel que passa en Tom. Comença per retorçar-se en la cadira, després s’esforça per mirar a una altra banda, uns minuts més tard, quan la temptació torna, dóna cops de peu al buit i acaba per tapar-se els ulls amb la mà. Però aguanta. Aleshores, com li havien promès, quinze minuts més tard, el professor Mischel torna, el felicita i li dóna la segona llaminadura. I en Tom l’agafa amb un ampli somriure.
La meva germana em retreu que sigui la preferida de la meva mare. Què he de fer? Té raó en part. Ella és la gran. La mare l’ha tractada amb brusquedat i no ha parat de de criticar-la. Amb mi, en canvi, tot són bones paraules. Avui dia, les preferències continuen. La meva germana m’ho retreu. En sóc responsable?
- No ho crec, Susanna. No ets responsable de res. L’anàlisi que fas de la situació em sembla del tot ajustada. La vostre mare ha repetit amb la seva filla, la teva germana, el mateix esquema conductual que va viure ella amb la seva pròpia mare, la teva àvia: rebuig, tracte esquerp, crítiques,etc. En conseqüència, no s’ha permès ser mare sinó amb tu, a qui ha privilegiat. O si més no, això sembla.
Si en saps el pler no estalviïs el bes
que el goig d'amar no comporta mesura.
Deixa't besar, i tu besa després
que és sempre als llavis que l'amor perdura.
No besis, no, com l'esclau i el creient,
mes com vianant a la font regalada.
Deixa't besar -sacrifici fervent-
com més roent més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans
sense altre fruit que l'oreig en ta galta?
Deixa't besar, i en el pit, a les mans,
amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor:
besa en el coll, la més bella contrada.
Deixa't besar
i si et quedava enyor, besa de nou, que la vida és comptada.
