No em puc estar de comentar les afirmacions de Jordi Llovet que vaig
transcriure en el darrer bloc. Són totalment oposades a la meva visió de la vida i penso criticar-les. Primer
recordem-les.
“A
mi m’amarga l’existència la ximpleria, justament el que per a la majoria és
motiu de gresca: carnavals, caps d’any... Allò que els posa fora de si...
perquè beuen massa. Prefereixo barrejar-me amb la gent amb qui es pot parlar i
practicar la intel.ligència”
La qüestió [per a molta gent d'avui] és distreure’s, com si això fos la
felicitat. De fet això [la festa] és una fugida
i en el fons el que hi ha és por: la
gent vol distreure’s per oblidar. De què vol oblidar-se? Que ha de morir”
“Això [la festa] és condemnar-se en vida. Prou condemna
és passar a l’altre barri, doncs ara imagini’s passar per aquest món d’una
manera tan absolutament estèril”
JL parla de "treballar la intel.ligència" com alternativa a anar de
festa. Aquí cau en una confusió conceptual que li permet contraposar per incompatibles
dos activitats humanes i escollir la que li sembla més noble.
Rebo periòdicament la revista d’Amnistia Internacionalperquè en
sóc soci. Però moltes vegades ni l’obro. No puc, ho sento. Per una banda, no
penso restar al marge del dolor i de la injustícia. Per això hicol.laboro. No he tancat mai els ulls a la
injustícia. Però, per altra, que ningú no em demani que m’endinsi en els
detalls, en el dolor personalitzat. Per higiene mental. Si un altre pot entrar
al cas concret, millor. Crec que cadascú ha d’establir el llindar del
coneixement de les coses que el pertorbaran. Amb honestedat, és clar: que la
ignorància no demostri ni egoisme ni comoditat.
Fins a quin punt la identitat personal o col.lectiva va lligada als
orígens? Fins a quin punt la pròpia personalitat està configurada pel passat
familiar o comunitari?
Jo vinc d'un silenci / antic i molt llarg,
de gent sense místics / ni grans capitans,
que en frases solemnes / no han cregut mai. [...]
qui perd els
orígens / perd identitat.
Que no ens facin passar la seva història, la dels grans capitans i
místics, per la nostra. La nostra cultura no coneix les grans i dramàtiques frases del Barroc espanyol. La nostra cultura està amarada de Mediterrani i classicisme, més aviat.
Una de les millors idees sobre la felicitat és aquesta:
“ets feliç quan no t’ho preguntes”.
•Ets feliç? Només sentir la
pregunta noto un petit desassossec. De seguida em ve al cap que no queda gens bé
dir que no ho sóc. Seria vergonyós. Sembla que els cànons socials obliguen a
ser feliç. Si no trasllueixo felicitat, se’m consideraria una pobra persona, un
fracassat en allò més important a la vida. Diré, doncs, que sóc prou feliç, que
ho porto prou bé, que déu n’hi do! Ens poden preguntar per la salut i no ens
avergonyim d’explicar els nostres problemes. Fins i tot, si ho sabem justificar
bé, podem deixar entreveure els nostres problemes econòmics. Però amb la
felicitat personal, és diferent. Un dèficit en felicitat és un dèficit
personal, un fracàs.
Segueixo intentant transcriure l’interessant espai de reflexió Veritat
o mentida? d’El Matí de Catalunya Ràdio. L’entrevista d’Adolf Beltran a Terry
Eagleton va oferir encara alguns apunts més d’interès.
Terry Eagleton sempre ha intentat connectar amb Aristòtil i en la
conversa n’ha deixat constància. L’anglès recorda que la idea aristotèlica de
felicitat va lligada a l’acompliment de
les nostres capacitats.
Més recentment Maslowcol.locava l’autorealització
en la cúspide de la seva piràmide de les necessitats humanes. (Aquesta
coincidència no fa de Maslow un plagiador del filòsof grec: la teoria piramidal
és un estudi de la interacció de les aspiracions humanes que Aristòtil de cap
manera no es va proposar.)
“Amistat verdadera”. La dels amics “de debò”. La d’aquells amb qui pots
confiar totalment. L’amistat per als bons moments i per als dolents, per
compartir totes les alegries i per cercar-hi tot el suport i l’ajuda més
desinteressada. A vegades es troba. És magnífic.
També hi ha amics que no són tant perfectes. La majoria. Però són bons
amics. Ens ho passem bé junts. Amb l’Aleix no ens perdem el partidet de futbol
setmanal des de fa una colla d’anys. Sempre hem trobat un grup amb qui fer
equip. No hem arribat, tanmateix, a fer-nos massa confidències, però ens ho
passem bé plegats. L’Eva és més que una companya de feina: m’hi trobo més bé
que amb els altres. Sintonitzem en la manera de veure l’organització escolar, i
a tots dos ens agrada ser exigents. Ens trobem parlant també de llibres i
música, però poques vegades fora de l’ambient del centre. Ni ella ni jo aspirem
a res més. Un dia li vaig dir que era una “bona companya” i se’m va enfadar. La
nostra relació és amistat, no mera companyonia.
“Sembla tant evident aquesta veritat que no sé
perquè la posem a debat. Ja ho deia Terenci ‘l’afalac genera amics, la veritat
odi’. Els amics són per fer-se sentir bé mútuament. Prou sabem que tenim
defectes i segur que hi ha molta gent que es dedica a comentar-los a la nostra
esquena. Els amics, que facin els ulls grossos amb els nostres defectes com
nosaltres els farem amb els seus i que ens escoltin amb cara d’interès com
nosaltres ens menjarem els badalls quan ells ens expliquin alguns dels seus
problemes arribat el cas. Per això estan els amics, per fer-se companyia i,
sobre tot, per fer-se sentir bé i fer sentir important a l’altre... Val més fer la vida agradable que saber la veritat."
