Imposa la teva sort,

atrapa la teva felicitat

i ves cap el teu risc.

A mirar-te ja s'hi acostumaran. 

Impose ta chance, serre ton bonheur et va vers ton risque. A te regarder, ils s'habitueront.

René Char : Les Matinaux(1950).

Escapar-se de les rutines, perseguir el que ens atreu.

No quedar-se en allò que ens pensem conèixer, retrobar la curiositat de l'infant que vàrem ser. 

M'ho pregunto a mi mateix: apel.lar a l'optimisme, no és apel.lar a la inconsciència? I s'ho deuen preguntar també alguns dels lectors quan sovint proclamo la meva fe en la visió positiva de l'existència. No serà un il.lús aquest bon home?

"Retxes de sol travessen blausmarins,
Ses algues es tornen verdes."

Els Antònia Font han vaporitzat en uns moments els seus sons per tot el despatx. Químicament l'aire és el mateix, però no així una punta dels meus òrgans interns. Una fina corda sensitiva enmig del pit ha rebut algun impacte i vibra. A l'instant, el meu pensament pren ales i solca espais vaporosos, indefinits, que no vull sustentar per cap imatge. És l'emoció, l'emoció que em desvetlla la cançó.

La música em pot, la música em posa. Imanta la meva atenció a més dels meus sentits. Art fatal, capaç de sostreure'm del joc, del menjar, de la conversa, del fil de la pel.lícula. La música és per a mi un problema i un gaudi. Em cal tenir-la a ratlla; quan és present, exigeix exclusivitat i el deliri absolut. 

"Hauria d'haver fet això!, "No hauria d'haver reaccionat així", "Si li hagués dit d'aquesta manera...", "Mai m'atreveixo a..." Algunes persones no paren de fer-se retrets: els seus actes són criticables, els seus pensaments desencertats, les seves reaccions maldestres, els seus sentiments malvats o quasi... D'on ve aquest estat d'ànim negatiu i dolorós? 

Als seus 35 anys la Laia se sent envaïda per aquest sentiment menys colpidor que la culpabilitat i més lleuger que  la vergonya, però del tot desequilibrant. "Sobre tot envers aquells que estimo. Tinc mala consciència per no haver-los encès a temps la calefacció, per no haver estat prou temps amb ells, per no estar prou tranquil.la amb el meu company... Després penso que és estúpid, però no per això deixo de sentir-me culpable. Una mala consciència que no me la trec de sobre." 

La Sílvia ja té els seus fills sortint de l'adolescència: ja no li serveixen de coartada. I ha pres consciència d'un problema que havia d'haver encarat fa temps. "El meu marit, em diu, fa vint anys que em maltracta. M'insulta, m'humilia... Sempre, però, lluny de testimonis. Els últims mesos ha pujat el llistó i arriba a amenaçar-me que em pegarà. Continuo creient que pot superar-ho. Va anar a veure un psicòleg, però no hi ha tornat." 

Per això, Sílvia, busques ajuda.

El joc entre homes i dones ha deixat de ser senzill. Les regles han variat i s'han complicat. Diuen elles: "covardia", "por de comprometre's". Ells contesten "castració", "enveja de poder", "complicació". Dos llenguatges paral·lels que estan lluny de poder convergir. 

Com estimen els homes? Però estimen? Saben estimar? I tant! Que les dones no pensin  pas el contrari:  no són pas les posseïdores en exclusiva del romanticisme, les úniques especialistes en l'amor esbojarrat. Simplement ha canviat l'escenari i les regles. Cal una feina de descodificació. Ningú s'ha de creure el posseïdor en exclusiva de la fórmula de l'amor. 

La senzillesa d'aquesta paraula no pot amagar el pes d'humanitat que comporta. Gràcies! Set lletres que de cop ens fan sentir més entusiastes i més optimistes. Tant si la pronunciem com si la rebem. Amb aquesta paraula carreguem la mirada de positivitat i donem constància de la bondat l'entorn. Dir gràcies ens reporta benestar i felicitat. Ens fa bé a nosaltres i a la persona a qui va adreçada. Com més ens esforcem per detectar les raons de la nostra gratitud, més en trobem, i el nostre esperit viu permanentment espurnejat de positivitat i alegria. Un cercle virtuós que val la pena encetar i que difícilment es tancarà. 

New York l'ha escollit "dona de l'any 2008". A ella, que només té 10 anys. Un honor compartit amb  Hillary Clinton i Condoleeza Rice. Quin ha estat el seu mèrit? Haver aconseguit el divorci amb només 10 anys d'edat. Nascuda d'un família humil del Yemen va seguir la sort de la majoria de noies d'aquell país que es veuen casades abans dels 18 anys. En el Yemen l'edat legal per a poder casar-se és els 15. El marit és escollit pel pare, com és ben sabut. Nojoud diu que va sentir la veu de Déu pocs dies després del casori. I aquesta veu li va xiuxiuar: "Nojoud, vés als tribunals; tu, a la teva edat has de poder anar a l'escola i has de poder jugar amb les amigues." Va picar la porta dels tribunals i va tenir la sort de trobar-se amb un jutge benèvol que la va escoltar. 

M'ho comentava un amic. Estava intentant llegir tranquil.lament el diari quan se li acosta la petita amb una pregunta:"Pare, tu també perdràs la feina?"

- Com dius?

- Si perdràs la feina per això de la crisi. Ho diuen a la tele.

Jo ja m'hi havia trobat en el despatx. "Escriu-me cinc coses que et fan por i en les que has pensat aquesta setmana." "Ara posa un senyal en aquelles dues que més t'han preocupat." I surt la crisi! No en la majoria de casos, però déu n'hi do. N'hi ha que afegeixen: "A casa el pare no està de bon humor." Per què? "Per la crisi, no tenim gaire diners."

La crisi ha arribat a les llars i als despatxos dels psicòlegs. La crisi ha arribat al món afectiu dels petits. No pas els més petits sinó els d'edat entre els 6 i els 12 anys. Una edat molt permeable a l'entorn, al món real. Sobre tot quan a partir dels 8 accentuen el vessant tràgic: incendis, catàstrofes naturals, accidents, etc. I ara s'hi ha afegit una preocupació que sembla que s'hauria de circumscriure al món dels adults: la crisi econòmica.

En Marc, de 15 anys, se n'ha tornat a l'internat després de les vacances de Nadal. La seva mare, Isabel, viu molt malament aquesta separació. Se'n sent culpable. Com ja li havia passat al setembre. Llavors, va aguantar el cop sense passar pel psicòleg.  Semblava que l'angoixa s'havia apaivagat, però ara ha reviscolat en tornar-se'n a anar.

La decisió de portar-lo a un internat la va proposar el Ganivet d'Orientació del centre escolar. Després d'un cert astorament inicial, en Marc va acceptar la solució, mig com a prova. Va passar l'etapa d'enyorament inicial. Saber que els éssers que estimes estan lluny fa mal al cor. Sort de la companyonia i de la millora del rendiment acadèmic que el van ajudar a sobreposar-se! Per a la mare, la història va ser diferent.

Si-len-ci. Pronuncieu la paraula escoltant totes les cadències de les seves tres síl.labes. La paraula comença amb un xiuxiueig llarg i dolç, continua amb el suau ressò en la volta bocal i acaba reposant en la vocal més fràgil, la i. La ment que se’n omple  esdevé una alenada pura.

Exactament no ho sé, Sara. Els teus pares no me n’han dit res. Però, en general, quan les persones grans es volen separar és perquè no s’estimen prou per seguir vivint juntes. Un dia es van trobar i es van estimar molt i molt. Tant que van tenir ganes de tenir un fill. Aquesta ets tu, Sara. No saps com van estar-ne de contents! És un dels moments més emocionants de la vida de les persones. I de ben segur que encara els omples d’alegria. Una alegria que els durarà tota la vida! Tenir un fill és guardar-lo en el cor per sempre.