Estava comentant amb una mare les notes del seu fill i buscàvem la manera de reflotar una situació que se li escapava de les mans. Sense més ni més, se li humitegen els ulls i la veu se li esquerda. Diu que viu al límit. Té el seu pare malalt d’Alzheimer i tenir-ne cura li suposa tanta dedicació que ha esgotat les seves forces. “I això ho paguen els fills”. “El que més em fa patir és que l’amor que sento pel meu pare es va convertint en odi i fàstic. Fins al punt que en comptes de protegir-lo i tenir-ne cura, em deixo emportar pels nervis i li falto el respecte.” La veu se li trenca definitivament quan li esclata la següent confessió: “He arribat a desitjar la mort del meu pare. No entenc el que em passa.”

És el que passa quan una persona ha de viure amb una altra que demana atencions sense parar i ho ha de fer tota sola. Aquesta malaltia és terrible pel malalt i també pel seu entorn.

Invitats a il·lustrar històries escrites per altres individus, uns estudiants novaiorquesos es van mostrar molt creatius, més que il.lustrant els seus propis relats. Aquí es fa un resum de la investigació.

En un segon estudi relacionat amb l’anterior, els mateixos estudiants es van mostrar molt més imaginatius a l’hora de resoldre problemes que afectaven els seus companys, que no pas per resoldre els propis.

Són molts els estudis que estableixen que ens enamorem de persones a qui ja els queiem bé. Tanmateix hi ha uns treballs de la Universitat de Virgínia als Estats Units que mostren que la incertesa té també el seu encant.

Es va fer creure a unes estudiants que estaven participant a un grup de cites al Facebook. Se les va invitar a triar entre homes a qui agradaven o d’altres que no havien mostrat preferències clares per a elles.  Doncs bé, la meitat de les estudiants van preferir provar entre els homes indecisos.

Voldrà dir que mantenir el misteri sobre els propis sentiments resulta ser una arma de seducció masculina?

Innat o adquirit?

Per als psicoanalistes que segueixen a Freud no naixem pas amb l’inconscient. Es comença a formar, això sí, ben aviat, tan bon punt el nostre cervell reté empremtes mnèsiques, de memòria. La formació més consistent es realitza amb l’aparició del llenguatge. En un primer moment l’agressivitat lligada a les experiències frustrants de tipus oral forneix el material principal. El gruix, però, el formaran  les frustracions que s’originen per la repressió dels incestuosos desitjos edípics. Hi hem de renunciar per créixer. Per això per a alguns els resulta difícil accedir a una vida amorosa satisfactòria: no han acabat de desprendre’s del tot dels seus primers amors per la mamà o el papà. I no en són conscients i creuen haver passat a altres coses al llarg dels anys. Però no és pas així perquè “l’inconscient ignora el temps i la lògica”, ens diu Freud.

Desconegut i, per tant, torbador. Inquietant, l’inconscient atreu la nostra curiositat. Què hi fa aquest hoste imposat? Com ens influència? Com és que se’l qüestiona periòdicament? Qui és aquest altre que viu en nosaltres? Avui dia la idea d’un inconscient ja no sorprèn ningú. Si perdem les claus de casa dos dies seguits, pensem: “És un acte fallit”, un missatge de l’inconscient. “A tu què et sembla?, preguntem a un amic, aquest somni vol dir que inconscientment jo mateix faré fracassar l’entrevista de feina? ”.

Ara bé, cal preguntar-se si sabem exactament de què parlem quan ens referim a aquesta entitat que anomenem inconscient? Ens inclinem  a pensar-la com un déu obscur que busca tornar-nos infeliços o maldestres. O, al revés, com una divinitat que podem atreure per rebre’n gràcies i beneficis. Li arribem a atribuir una voluntat capaç d’orientar la nostra vida des d’un amagatall intern. Com si d’una persona es tractés.

El Toni té 23 anys. La seva mare explica que mai els ha donat cap problema, però que no té amics. Des que era petit preferia jugar sol. Per a la mare, es tracta d’un nen introvertit, una explicació, aquesta, que la deixa prou tranquil.la. Però en un moment de la conversa la seva cara mostra un punt depreocupació i em pregunta si és normal aquesta “soledat” del noi. Abans, havia deixat anar que la filla li retreu que sempre ha sobreprotegit el seu germà, el Toni.

“D’entrada, li he d’assenyalar una contradicció en el seu relat. Per una banda, li neguiteja que el seu fill vagi sempre sol, però, per l'altra, troba, i així m’ho ha indicat, que ser diferent dels altres no deixa de ser una cosa positiva, una“riquesa” m’ha dit exactament. 

La Sònia m'aboca una confessió terrible. Té 36 anys i acaba de saber que el seu pare de 64 pateix una malaltia incurable i molt penosa de suportar. El panorama que s'albira per al malalt i la família és molt negre. La Sònia se sent desbordada i no creu que pugui fer res per ajudar-lo. Això l'està turmentant i la porta a moments depressius. Diu que havia pensat tenir un fill, però que des que coneix la malaltia del seu pare, creu que no val la pena posar al món un fill i exposar-lo a tant de patiment.

Amb modulacions diferents, aquesta conclusió l'he escoltada més d'una vegada en altres persones. Potser la meva reflexió podrà ajudar a més gent.

Sònia, realment és terrible veure a una persona estimada sotmesa a una malaltia que li anirà disminuint les seves capacitats. Lentament, inexorablement. Però et diré una cosa que m'agradaria que reflexionessis: l'horror d'aquesta situació no justifica la forma com la vius.  

Natascha Kampusch va ser segrestada als deu anys i no va poder fugir fins que en va tenir divuit. Empresonada en un zulo i víctima dels tractes més inhumans, enfonsada en la seva autoestima, incapaç de fugir -quatre vegades va poder fer-ho-degut a la por interna que la tenallava, tot i així ens sorprèn pels comentaris de comprensió envers el seu segrestador. És conscient del desconcert que provoquen. No tots el moments van ser cruels. I resulta també que la víctima, per al seu equilibri personal, necessita sentir reconeixement envers els comportaments positius del segrestador. Subscric del tot el seu comentari i tinc motius personals per fer-ho.

"Res és del tot blanc o negre. No hi ha ningú del tot bo o dolent. Això també és vàlid per al segrestador. Són paraules que la gent no vol sentir d’una víctima segrestada. Perquè el concepte clarament establert de bé idel mal se’n va a fer punyetes; un concepte que les persones estan massa disposades a acceptar per no perdre’s en un món ple de matisos de gris. 

Dues dones joves entaulades en un cafè. L’una, a punt del devessall de llàgrimes, explica la seva amiga: “Pots estar segura que en el fons aquesta situació et va bé, inconscientment tu t'ho manegues perquè acabi marxant". "Pensa-hi, el que t’agrada de debò és estar sola, tens por de comprometre’t en una relació estable”, insisteix fredament la seva amiga erigint-se en experta. La falsa professional ha substituït l’amiga que reconforta i acompanya. És el que se’n diu una “interpretació bàrbara”, assilvestrada: una explicació abusiva que alimenta els desitjos de superioritat i de domini de la persona que l’enuncia.

És ben veritat, l’amistat és terapèutica, ara ens protegeix ara ens ajuda a ser més forts. Algunes persones excel.leixen en la funció de consoladores. Però si juguem a fer de psicoterapeuta o a reemplaçar-lo,  aleshores compte amb els estralls que podem provocar.

“Ahir vam tenir una altra escena terrible amb el meu company. Ja van no sé quantes. I és que no sé què fer.” Cap resposta. El silenci es fa pesant. Finalment, l’altre obre la boca i profetitza amb la mirada segura i el to inqüestionable del que sap de què va. “ Si no et decideixes d’una vegada a analitzar la teva relació amb ell, sempre seguireu igual.”

Aquest diàleg inventat és paradigmàtic de la moda actual i molt nociva de fer de psicòleg  amb els amics tot pretenent conèixer millor que l’altre les seves necessitats, els seus desitjos reals iels motius dels seus actes. 

L'Edgar té 12 anys. Només, i ja té una novieta. Però la vol deixar. Aquí hi té un problema. La seva mare me l'ha comunicat i em demana una resposta.
Vaig adreçar-me directament a l'Edgar en els següents termes. 
"Per què és difícil de dir a la teva novieta que ja no l'estimes? Primer, i probablement, Edgar, perquè això li causarà pena i tu preferiries veure-la feliç.

Però no s'acaba aquí l'explicació de les teves dificultats. Perquè dir a algú que ja no ens l'estimem és posar-s'hi davant i afirmar nítidament el que som i el que pensem. A tots, siguem grans o petits, nens, joves o adults, això ens demana molta valentia. Li estem dient a l'altre: "Jo sóc jo i tu ets tu. Tu penses blanc i jo penso negre." Amb això deixem clar que no volem parlar ni actuar en funció del que un altre espera de nosaltres sinó en funció del que un mateix sent profundament. Estem pronunciant amb tota nitidesa la paraula "Jo".