Els pares. Davant d’una immersió del noi o la
noia en les constants festes alcohòliques, cal engegar el diàleg en el moment
que les evidències són incontestables. S’ha de mirar d’anar a les causes i s’ha
d’intentar raonar la situació sense amenaces ni imposicions. Les mares són les
més hàbils. Però les que també es troben més insegures.
Diumenge. És l’hora de dinar, una mica més
tard del normal. La noia encara està dormint. Caldrà despertar-la. Només obrir
la porta de l’habitació, xoquem amb una potent fortor d’alcohol. “Aquesta nit
ha begut més del compte”. Quan la mig despertem ens diu que té són i vol dormir
més. “Què hi farem! Quan es desperti, ja menjarà”.
“Li hem de dir alguna cosa. Però val més que
no, se’ns enfadarà i hi haurà mal rotllo a casa. Tinguem la festa en pau”. Ens horroritza
la reacció airada dels fills. Ells ho saben i es parapeten en els morros i les
males maneres. En conseqüència, els deixem fem, no intervenim. Ells no tindran
mai el criteri savi i bondadós que els ha d’orientar ni, si cal, la correcció
necessària. De tant de silenci arriben a la conclusió implícita que el seu
comportament no té res d’incorrecte o dolent.
El dissabte, els adolescents i joves es neguen
en els seus gots. El “col·locón”(el “binge
drinking”) s’estén com una verdadera malaltia.
Una explicació “progre” clàssica. El jove està
sotmès a massa pressió social. La societat de la competició obliga molt i el
jove es troba sotmès a l’estrès d’una activitat constant. Per destressar-ses’empassa grans quantitats d’alcohol.
Em dirigeixo al centre on treballo com a professor
i psicòleg. De lluny que sento un brogit no gens normal que augmenta a mesura
que avanço cap a l’entrada. Una música estrident sorgeix d’enmig d’un nodrit
grupet de nois i noies. Quan estic a tocar, els que són a prop meu obren la
rotllana sense dir una paraula perquè vegi l’espectacle. Allà apareix el Jordi
P. amb un somriure a punt de fer-li petar les barres davant d’un cotxe nou amb
les portes obertes de bat a bat i la música a tot drap. Em fita amb uns ulls espurnejant
de satisfacció com interrogant-me, a mi i a tota la concurrència d’antics
companys.JP havia arrossegat malament els cursos des de
la ESO. Va repetir primer de BAT i estava repetint segons quan, per fi, els
pares van entendre que no el podien obligar a estudiar més. Vés per on que ens
apareix a finals d’abril de la forma que acabo d’explicar: amb el cotxe com a
mostra de triomf de la seva nova vida de no estudiant.