Titular en portada de La Vanguardia encapçalant quatre columnes: “El fracàs escolar no és culpa dels professors però els cal millorar”. Els cal millorar. En un context escolar sabem què vol dir: no s’arriba als mínims. Un eufemisme que substitueix el malsonant suspès. Malsonant pels afectats de bonisme i bufonisme, no pas per a mi.
A la turbolència adolescent s’hi afegeix el neguit pel seu futur; la societat li demana que es defineixi. Per tant urgeix que el motivem de nou, aquesta vegada per a un projecte personal de vida, perquè imagini el seu més enllà del batxillerat. Ens ha de trobar al seu costat a l’hora de concretar el
No és poca cosa que algú vegi canviada, en cosa de pocs mesos, la percepció de si mateix i el quadre de les seves relacions. Un xoc per a l’adolescent incipient, que el desastabilitza i el fa menys disposat a aprendre. El centre d’interès es gira cap a la seva pròpia persona com no podria ser altrament.
Desenvolupar quatre formes de confiança en ell mateix Aprendre és també arriscar la confiança en un mateix: els fracassos, la confrontació amb l’èxit dels companys, ser el blanc de les seves burles… Hi ha quatre formes de confiança en un mateix que el nen ha de desenvolupar. Als pares els toca fixar-se quina està més consolidada i a partir d’aquesta
Els anys d’Infantil i Primària són els anys de construcció de l’autonomia personal. Això comporta seguiment i orientació, per una banda, i potenciació de la iniciativa, per l’altra. Un obstacle: la presència abassegadora de pantalles que afavoreixen la passivitat. Construir ponts entre l’escola i casa el fa sentir segur. La causa inicial de desmotivació del nen és
Què ens ve al cap quan sentim la paraula motivar? ¿Que els xiquets, noiets, noietes, estudiïn a gust? ¿Que s’entusiasmin davant d’un llibre d’escola? (Perdó, davant d’un ordinador amb textos escolars!) ¿Que es posin a fer els deures amb tanta naturalitat que no ens veiem obligats a intervenir? ¿Que es mostrin encuriosits per nous coneixements?
No vull aixecar falses esperances. Ja des d’ara aviso que en aquest article no respondré directament a la pregunta inicial. Més important que això és, per a mi, determinar l’actitud mental amb què hem d’enfocar un tema tan decisiu. Comprovo que en la nostra societat catalana partim d’unes bases incorrectes que vicien el tema. Veieu. Fa
“Pares contra professors” segons els diaris. Les sortides escolars Les sortides escolars, d’un o diversos dies, estan fora de l’obligació laboral del professor. En conseqüència es tracta d’un extra, un plus si voleu. Ni més ni menys que una oferta educativa totalment voluntària; allò que ningú fa en la seva feina, per entendre’ns. El
“Des que va amb l’Andrea, la meva Núria no para de fer tonteries, les mateixes que la seva amiga. Recordo que quan va començar a anar a l’escola es va posar a dir paraulotes que mai no li havíem sentit. Veig que la meva filla és molt influenciable.” No ens precipitem. Abans de retreure-li que
S’acosta St. Jordi i ja és hora d’anar directes al “poema” de Joan Maragall. El “poema” del que se’n citen dues frases molt guapes en l’anunci de la Damm sobre el Barça. És que si hi ha algun col.lectiu al qui pot fer forat el missatge d’aquest anunci és el del adolescents. Si hi ha
És un nen, però sap les coses i les que no sap, les intueix. Amb 10 anys, l’ Oriol va cada quinze dies a casa del pare. En torna esverat. La mare m’explica que el nen no vol anar-hi més. Es veu que allà des de la seva habitació sent els embats amorosos del pare
Els maltractaments de la germana de la Berta van acabar. En part per la intervenció dels interessats i en part per unes circumstàncies que hi van ajudar. Aquest va ser el desenllaç de la història. Potser que diguem el nom de la petita. La germana de la Berta es deia Natàlia i tres anys més tard
Quin desvergonyiment! El gat no s’aparta. Està prenent el sol majestàticament al mig de la vorera, just en la recta de la meva trajectòria. Prou veu que m’hi acosto, però ni s’immuta. M’obligarà a saltar per sobre o a desviar-me. Només quan estic a un pam, s’aparta. No fuig, tranquil.lament es fa a un costat. On
En un fòrum francès, els pares desesperats d’una noia de 16 anys demanen ajuda perquè la seva filla vol convertir-se a l’Islam. Aquí no m’ha arribat cap cas, però he vist dones del país amb el mocador al cap; m’imagino que han entrat a l’Islam de grans. Però un moment o altre, la situació d’aquests
Aquella mare va venir a demanar-me consell. Feia uns mesos que els seu marit i ella s’havien divorciat. Seguien enfadats. Evidentment, el Manel, el fill petit de deu anys, ho notava. El dia abans li havia etzibat aquesta pregunta: Per què el pare no vol dir-te ni hola? La mare no volia donar una resposta