Un titol provocador, veritat?.

El subtítol és: Contra la regularització de la prostitució. Un llibre de Gemma Lienas, que ha ocupat els meus darrers dies de lectura.

És molt d’agrair que en un moment com aquest, en el que queda més modern que res abogar per la regularització del paradigma de la violència contra les dones, una dona progressista i amb el ressó que té aquesta escriptora, diga les coses tan clares i rases.

No, no és modern, ni esquerrà, ni respectuós amb les dones, ni amb els drets humans, legalitzar l’esclavatge.

El llibre desmunta molts dels falsos axiomes tan acceptats avui en dia, que condueixen a l’esquizofrenia que vaig viure fa uns mesos, quan a un acte de Dones d’Esquerra la ponent amb dues frases fetes, es manifestà a favor de la regularització de la prostitució.

Aquestes pàgines de Lienas ofereixen moltes dades per a repensar eixes alegres manifestacions, entre elles, dues ben significatives i que per a mi resumeixen molt bé la situació:

- A l’Estat de Victòria, a Austràlia, fa vint anys que es legalitzà la prostitució, i de 1.958 prostitutes, amb papers, que hi ha a l’Estat, sols 3 tenen el seu propi negoci.

- El mercat més gran de sexe amb xiquets i xiquetes, esta a eixe estat.

Ahir vaig estar a Xàtiva, fent de tia caldosa amb el nebot dels semàfors. No estiguérem massa estona, però suficient com per a dir el nano que eixe poble li agradava per que havien moltes coses. Cal dir que estàvem a l’albereda, amb els arbrets farcits de llumenetes, el betlem, la fira i el mercat com ell li digué a les parades de roba que allà havien.

El cas és que, fixant-nos en tot el que havia al nostre voltant, vaig veure l’ornamentació que havia penjada de les faroles: grans cartelons amb lemes, un d’ells el que dona títol a aquesta entrada.

Serà que Rus ja està en precampanya?

Estic llegint “Les dives: mites i celebritats. Anàlisi de les diferents representacions de les dones des de la mitologia fins a les estrelles de Hollywood”, un llibre que recull diferents textos una mica massa encarcarats en l’academicisme per al meu gust i per si la seua voluntat era el ser divulgatius; però si deixes les manies a un costat et descobreixen i expliquen molt del que ocòrre avui en dia.

Les ponències es retrotrauen al paleolític, a les pintures fàl•liques i els rites de fecundació, passant per la mitologia grega fins als nostre dies. I costa de creure com d’influenciades estem per l’antigor i com perduren els mites, comportaments i inclús formes de dir a les dones, d’aleshores a avui en dia.

Sorprenent ha estat, assabentar-me que lloba és com deien a les prostitutes en l’antiga roma, sense haver-me aturat mai a pensar d’on venia la paraula lupanar … I sense adonar-me de que quan a una dona se li diu lloba, se li esta dient puta.

Una cosa més apresa, i una paraula menys al meu vocabulari col•loquial.

Llegesc ara “Cal protestar fins i tot quan no serveix de res”, però tant fa, per que des de que li vaig arramblar al meu germà “Mecanoscrit del segon origen”, mai m’ha decepcionat cap dels seus textos, i mira que son ben diferents.

El cas, és que el llibre que m’ocupa ara és un recull d’articles, que si no fora per que al final diu on i en quin any foren publicats, diries que son d’ahir. Un exemple:

“Prosseguim. Un estrany sentiment de conllevancia que consisteix a fer fil blau fil negre i a no comprometre’s mai del tot per no tancar-se portes que sovint encara no s’han obert aconsella a molts dels nostres partits polítics d’acceptar , no sé si com a definitiva, una forma d’existència, una situació, que sempre ens deixarà marginats, car no hi ha res tan purità com les actuals organitzacions estatals. Amb poques excepcions, els polítics en actiu de la nostra terra admeten que som una nació, però aquesta admissió és ben poc clara, i no gens convincent, quan veiem que s’avenen, sense posar-hi gaire pegues, a conservar la borderia que ara lamento. De la qual no ens trauran pas els jocs de paraules que entre nació i nacionalitat es van fer al projecte de Constitució i que, sembla, els centralistes van considerar un gran triomf.”

“Una nació com qualsevol altra”, Avui 10 de maig de 1978

No, no és broma, l’autora participarà al congrés de Dones i sexualitats que en uns dies es celebrarà a València i he volgut llegir el llibre abans de tan magnànim succés (la veritat no sé en que estaria pensant el comitè científic organitzador quan planifica l’acte); el cas, és que la seva lectura ha estat precedida d’una altra molt semblant, un llibre anomenat “Llámame Elizabeth” i del que no recorde ni el nom de l’autora, i que he llegit per recomanació i igualment documentació. Ambdós llibres a més de tindre en comú la pèrdua de temps que suposa llegir-los, comparteixen també que son suposadament autobiogràfics i que ambdues autores descriuen el seu pas per l’exercici de la prostitució.

Però a més a més, és que ambdues, poc menys que descriuen eixe trànsit com un camí de vi i roses, trist molt trist, que mentrés milers de dones lluiten per erradicar eixa lacra, d’altres facen eixa apologia.

No obstant el que m’ha acabat d’aborronar és el panegíric amorós, pels claus de cristo!! altra vegada la mateixa història. Una dona culta, independent, valenta i oooooohhh, sols arriba a ser veritablement feliç quan aconsegueix l’amor.

amor en minúscula i amb pantalons, és clar.

He tornat a furtar el títol, he vist la frase al facebook, i l’he birlat. Ignore si qui allà l’ha posat ha fet el mateix que jo …

M’ha fet gràcia per que hi estava fent voltes a una nova entrada, sobre les relacions, les parelles, els desitjos, les decepcions i els fracassos. I fusant allà, em trobe això, i m’ha semblat que descriu perfectament algunes relacions: dues persones poden estar a una distància curta i mai anar-hi, i si caminen juntes segur que acaben esgotades.

Aleshores, i paradòjicament, és del més alliberador quan es suma una tercera persona al passeig, per que aleshores ja estàs lliure per a en qualsevol moment abandonar la marxa.

Hi ha ocasions en que et cal aparega companyia, per veure que estas a anys llum d’eixe camí.

Divendres va ser un dia de contrastos, a l’edició digital de El País vaig veure una noticia en portada que parlava de la música en català i vaig entrar a llegir-la. No m’agradà gens, com no podia ser d’una altra forma (tampoc sé que esperava de la premsa espanyola) l’article es desfeia en elogis a la nova fornada de cantants i grups en català, que passen d’ideologies i fan músiques que “poden escoltar-se a Madrid”.

Fins ahí, llevat del paletisme de trobar important que als madrilenys els interesse, doncs bé. Però és que l’article continuava fent un paralelisme amb grups com Sopa de Cabra, Els Pets … aquells que omplien estadis i obriren tantes portes a aquests postmoderns que tenen por d’espantar a les ueles si diuen que el seu públic té consciència nacional; deien, aquelles quatre ratlles, que eixos grups pioners foren un fenònem subvencionat i irreal, i remataven els moderns dient que als seus concerts no hi ha quadribarrades com als d’Obrint Pas, per que no els calen. Justet, venen a agafar de referència al grup més internacionalista i internacional que a hores d’ara hi ha a Catalunya.

Colla d’ignorants!!

On estarieu vosaltres, si aquella gent no havera “educat” a generacions en escoltar música de masses en català? Son, som, els que enarbolem la quadribarrada en la mà o en el cor, els que fem realitat un país, mantenint viva una llengua i una cultura, i així vosaltres, desprès ens podeu cantar el que us done la gana (que en gustos no dic res). Se m’escapa com poden acceptar els referents de Pi de la Serra o Raimon i obviar que els altres feren la mateixa tasca nacional.

Per això, veure el mateix divendres a la nit, el Gran Teatre de Xàtiva ple de gom a gom, en peu, aplaudint minuts i minuts, sense deixar-li acabar les cançons moltes de les vegades, a Pep Gimeno, a Lola Latorre (magnífica!!) i tants i tans músics com l’acompanyaven, va ser el revulsiu que em calia.

Gràcies Pep!!

Això llig que diuen que deia Sòcrates. Una entelèquia del món de l'advocacia és fer les preguntes adequades a cada cas, avançar-te al que pot ser pregunten de contrari, anar marcant el camí que conduïsca a la teua raó. Si no fora pels interessos en joc, seria un gran joc d'estratègia, almenys en teoria.

Eixe és un dels al•licients per exercir l'advocacia. Tanmateix hi ha ocasions en què veus que fer les preguntes adequades suposa una mala resposta, de conseqüències nefastes.

Llig al diari que un home fou detingut acusat d'una agressió sexual, hi hagué un atestat amb la intervenció del grup especial de la Guàrdia civil que s'ocupa d'aquests temes, hi hagué assistència lletrada per al detingut tant a la caserna com al Jutjat, és més foren dues persones diferents qui l'assistiren per aquelles coses de la burocràcia, els torns i el desficaci d'administració que patim; hi hagué una jutgessa i una fiscala. I hi hagué una llibertat provisional per a l'acusat.

Una setmana desprès, segons el diari, dugué a cap una nova agressió sexual, en aquest cas arribant a una violació. Almenys d'això diuen, els papers, que se l'acusa.

Pot ser, en aquest cas no s'havien d'haver fet preguntes. No sempre l'ètica és una bona resposta.

La paraula d'aquestes vacances. Me la vaig trobar a una exposició i no sabia ben bé que volia dir, malgrat que era el rètol de l'objecte exposat. Quan vaig acabar la volta al museu em vingué al cap el que podria ser, i efectivament, acabe de comprovar que anava encertada.

Eixa ha estat una de les tantes coses de les que he gaudit aquests dies a les exposicions que he visitat. És curiós veure com el que s'anomena “turisme de masses”, on jo m'incloc, va pels museus i demés llocs visitables, van esperitats, sense paladejar, com si consumiren cultura, de manera que en moltes ocasions es queden allà a la terrassa fent fotos a tort i dret amb les càmeres digitals (de vegades els dos membres de la parella van carregats amb ella i es dediquen a fotografiar-se mútuament), i no s'aturen per res del món en cap panell, cap sala, ni res que s'assemble, han de córrer a la propera parada del plànol guia.

Això em permeté llegir tranquil•lament quatre notes del captiveri de Jovellanos, i em sorprengué el dramatisme amb què estaven escrites. No dubte de la injustícia del tancament i de les penositats i conseqüències per a la seva salut, dels huit anys que durà. Però segons allà es narrava, el polític estigué un any tancat a una Cartoixa ates per monjos, els quals es botaren la prohibició que poguera escriure o llegir i li ho permeteren, així com curtes passejades. Desprès el traslladaren i sí que estigué un any tancat a una cel•la sense poder fer res del que tenia prohibit. No obstant es guanyà la confiança dels guàrdies carcellers i els dos anys següents compta amb la seva col•laboració per a poder tornar a escriure, llegir, o passejar.

I finalment, se li suavitzaren les condicions de l'empresonament i com conservava el seu sou pogué acabar tenint una biblioteca, un , visites, majordom, i coberts de plata!!

Tot això ocorria al segle XIX, actualment qualsevol pres F.I.E.S. pateix unes condicions d'empresonament molt més dures, i no hi ha cap mala nota dramàtica als mitjans de comunicació que se'n facen ressò, ni cares d'espant en la societat que ho consenteix.

Avui he parlat amb un professional d'aquestos que sempre van atrafegats, amunt i avall sense parar, no em coneix de res i li havia de demanar un favor desprès d'explicar-li la forma enrevessada per la qual havia arribat a ell. Cert també, que el favor no era per a mi, sinó per a una organització, el que obrí moltes portes.

Però bo, el cas és que a mi no em coneixia de res, i malgrat tot ha despenjat el mòbil, m'ha escoltat i m'ha fet un lloc a la seva agenda.

Cap excusa, res de dir estic molt atrafegat o estic a punt de marxar de vacances.

Fa unes setmanes vaig estar a Godella a unes jornades, tots tres ponents que hi participaven son gent amb una vida laboral i social ben completa. I cap inconvenient en vindre a fer la xarrada, en participar en una activitat per a joves que els reportarà poc, o cap, benefici tangible. En aquesta ocasió, vaig tindre l'oportunitat d'agrair-los eixe esforç, tenia ganes de dir-ho, i esperava que la gent jove que allà estava ho escoltara i seguira el seu exemple.

Però la veritat és que hi ha poques ocasions com aquestes, la majoria de vegades, com deia amb molta plasenteria un company sud-americà, ací tot el món és alt executiu, parles amb qui parles no pot fer res per que té molta feina, esta molt estressat o no arriba a tots els llocs, com si tothom dirigira una multinacional en compte d'estar sense feina.

Fa unes setmanes a Público aparegué un reportatge, a l'apartat de cultura, que parlava d'una sèrie de publicacions que conviden a la revolta des de l'anonimat, tant és així que cap dels llibres dels que parla l'article, va signat. Em resultà curiós, per que no arribe a entendre-ho. És com el periòdic Crisis de l'Enric Duran, on es pretenia donar les pautes del moviment social revolucionari.

Així? Amb publicitat i sense nocturnitat? I que creuen que faran els que vigilen? Mirar cap a una altra banda?

No ho veig, la veritat. I menys quan accions com la "espontània" concentració contra la corrupció i contra Camps, convocada des del facebook, acaba tutelada per representants d'un partit polític, o tant em fa, per persones que hi militen en ell i que per tant se'ls pressuposa treballen per l'ideari i estratègia d'eixe partit, el qual a més a més té el mal vici d'ocupar els moviments socials heterogenis, fent de centrifugadora i expulsant a totes aquelles persones que no ens identifiquem amb les seues formes.

Més bé crec que, aconseguir "ser, sense que sàpies de mi" com diu una de les cançons de Manolo García, no deixa de ser un somni, més bé frustrant.

L'altre dia vaig trobar una resenya al diari d'aquest poemari de Martín Estrada, i pinta bé, encara que de moment m'he quedat amb les ganes de poder llegir-lo, més enllà de les cites d'aquell article de premsa.

Volia parlar-ne precisament d'aquell article i del que exposava, però els fets d'Hondures m'han dut a un altre camí. Pot ser a hores d'ara hauria d'estar curada d'espant i no esperar grans reaccions ni gestos per part de la comunitat internacional, no la dels grans despatxos sinó la comunitat vertadera, la de comunió amb altra gent que pot a més a més veure's reflectit en aquell país i aquella situació.

Tanmateix res passa, aquests dies he trobat des del passotisme secular de gent teòricament compromesa, a la ingenuïtat de qui creu que davant la condemna dels grans països res passaria, i tot amerat dels creadors d'opinió als mitjans que malgrat les morts i la repressió dels colpistes, parlen amb total sarcasme que allà hi han hagut "dos colps d'estat", i sobretot el que no he trobat ni a premsa ni entre la meua gent, és cap comparança amb dos casos ben pròxims a nosaltres, el de l'anomenat Pla Ibarretxe i el del casa amb el Dret a decidir.

I pot ser vaja errada, però no puc deixar de pensar que és el mateix, una consulta popular per alterar l'estatus quo (clar) i que és reprimida ràpidament amb els mitjans que el poder tinga a bé utilitzar.

La parauleta del darrer llibre que he llegit. No esta als diccionaris, i la interpretació que trobes a la xarxa no em convenç.

M'agrada més aquesta: viure, enyorant el passat i fantasiejant el futur, ignorant el present.

Ma mare sempre m'ho ha dit, encara que per la desgraciada influència de "hable usted en cristiano" m'ho diu en castellà "el que escucha su mal oye". Siga com siga, la dita em sembla perfecta, encara que plenament ineficaç per a les persones amb ganes de fussar i escodrinyar, per que el càstig no les escarmentara en absolut i reincidiran, per que pot més les ganes de saber.

El cas és que això que pot ser compartim tot el món, deixa de ser una màxima en el cas dels morts. Sols cal veure l'èxit que tenen les publicacions de llibres que recullen la correspondència o els diaris de gent reconeguda. És cert, no és el mateix llegir els diaris de Tolstoi o de Sofia (quan a més a més sembla que en eixa família tothom escrivia un diari i llegia el de l'altre, com una mena de comunicació encoberta), o les cartes de Fuster o la correspondència de Sales-Rodoreda, que llegir les cartes del teu veí.

D'acord. Però si llevem l'excusa del valor literari, no és igualment una intromissió en la intimitat? O per ser morts no la tenen ja? Per que al remat qualsevol persona escriu una carta a una altra, o escriu al seu diari, amb el convenciment que la cosa es privada, que perfectament pot negar a una tercera persona el que haja manifestat per escrit, per que confia en el secret. I per això mateixa, és un delicte violar eixa confidencialitat i secret.

Qui sap si saberes que el que escrius hui a 2, va a saber-ho 3, si ho escriuries igualment.  

Aquest matí m'he alçat amb eixa paraula i un dubte:

Sabrà Rus que significa?