SOCOTRA

Un dia obres un atles i és com encetassis una magrana. Passes pàgines i deixes que els dits les recorrin, amb lentitud. Vas llegint els noms. N’hi ha (molts) que et fascinen, que t’enlluernen. De muntanyes, de rius, de poblets, de camins, lluny dels de sempre, dels que coneixes per repetició. Aquests altres, els desconeguts, et diuen més coses. No has estat als llocs que designen, però els veus, els escoltes, t’hi passeges. Amb els noms et vénen al cap els llibres d’aventures de quan eres infant o adolescent, les pel·lícules que encara recordes amb els seus colors estantissos, els retalls de revistes que guardes amb respecte. Els noms són claus que t’obren els records, et fan brollar les expectatives. Qui hi viu? Hi ha deserts, turons, coves, badies, illots? Quins animals hi campen? Quina és la seva particular fruita prohibida? ¿Com són, com senten, què fan els habitants, ciutadans, súbdits, amos o esclaus de tants de paradisos i inferns inexplorats?

Socotra. Un lloc. Un nom que no havies sentit mai. La clau que t’obre el món nou que vols, un món inventat de tan real com és. Jordi Esteva te’l desvetlla. I és, a la fi, allò que deies abans: expectatives.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *