CÀPSULES PER A EXPLORADORS

"S'hi acosta a fer-li llum i aquell senyor llig qui llig"

TÒPICS TÍPICS

Dies passats, dues imatges de postal ens recordaven els habituals tòpics en què es viu al Paradís. Una, per repetida, precisa i anual, musa de fotògrafs, poetes i visitants il·lustres, de pintors i turistes, avui de passejadors, ciclistes i bloguers: els camps d’ametllers florits. L’altra, per inusual, encara que de tant en tant guaita per uns dies, musa igualment de literats i romàntics, excursionistes i amants de l’hivern i l’aire lliure: les muntanyes dibuixades de neu. Blancs i rosats, blanc comú denominador, blanc pur, nuclear, olorós, vegetal, fred. El silenci dels cims esdevé tremolor a la plana. En ambdós casos, un desig físic d’aliment, un eco de nutrició ens esperona. A grapades, la neu, com qui fa pasta de matances, com qui palpa popes tèbies, com qui somnia angelots daurats d’esglèsia. A grapades també, la flor, com un torrentó d’insectes de colorins. Si a les fotos afegiu un molí amb les veles esqueixades, una caseta de figueral sense additius d’uralita ni ferralla, una marjada verda, un camp llunyà, en un segon plànol discret, un pagès amb capellot a l’estil del país, les muntanyes blanquinoses al fons i el cel blau per corona total, tendreu “la” foto o “la” postal sospirada.
Tanmateix, al mercat (tot és en venda!) en podreu trobar d’altres: típiques, tòpiques, ètniques, patrimonials, humanes. Fixau-vos: els caminets a fora vila, encaixonats en parets de pedra seca, rivetejats de garlandes de falzia, dauradella o corritjola; el llaüt entrant a port, o sortint-ne, el deixant escumós per signatura, el pescador amb la cara encartronada, les gavines voletejant arreu; els plats tradicionals que desapareixen i retornen als cellers d’entrada escalonada i bótes congrenyades, uns bons plats d’olives trencades i fonoll marí sobre la taula; la matança del porc, en què tot s’aprofita: el matancer, les madones caravermelles, els al·lots (pucers, en deien un temps) amb ganes de gresca, la màquina grisosa d’omplir botifarrons, aquella olor intensa i aferradissa d’aigua bullent, llimona i budellam, els moixos condormits però a l’aguait, la carn estesa de la bèstia que era i ja no és; les pagesetes falses per entretenir turistes, amb els vestits recuperats, reciclats, lluents (i no en parlem si ballen un ball “regional” amorós i alegre); els figuerals, les cases de possessió, els pous de neu, les barraques de carboner esbucades, els rotlles de sitja, les tafones, les ermites i capelletes de marès; les platjes solitàries (ja escasses) d’arena calenta amb corets i noms dibuixats a punt de ser engolits per unes onades discretes, una jovençana corrent al fons, suorosa…
D’un temps ençà el llistat de tòpics ha anat canviant i creixent (els esbarts de ciclistes, els poals de beguda amb canyetes de metre, els vols entre balcons d’hotels i de balcons a trespol, els culs exhibits a carrers d’eufòria i alcohol, les urbanitzacions fantasmals, els xaletets repetits com sardinetes a la llauna, els redols de runa, fems, electrodomèstics rovellats, plàstics i materials diversos a l’entrada de les garrigues, als racons amagats de caminets rurals…). Es manté, però, l’essència: quin Paradís que tenim, quina bellesa, quin bocinet de cel, que som de feliços, podent viure aquí, quina vida més meravellosa i plàcida, quina pau, quina calma absoluta…
I amb aquest so l’enterram.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de VACANCES AL PARADÍS per Ll.S. | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent