CÀPSULES PER A EXPLORADORS

"S'hi acosta a fer-li llum i aquell senyor llig qui llig"

LA FELICITAT

0
Publicat el 5 de gener de 2013
El Paradís és un país (un lloc!) de poca ambició. Els seus ciutadans tenim poques ambicions, en general, llevat de les materials i immediates, com hem anat demostrant amb tenacitat en les darreres dècades, i amb les excepcions habitualment conegudes (obrers de l’obra cultural, mestres i professors del verd i de l’embut, estelats de les estelades, lluitadors anticiment, opinadors i articulistes de llengua esmolada…). Per això els que diuen governar-nos són gent (també en general, llevat d’excepcions honorables) de poca ambició, de poca volada i de mirada de-punta-de-nas. A base de tallar-nos les il·lusions ens hem anat (entre tots) segrestant l’ànima que conservàvem. I així anam: feliços i contents que se’ns riguin a la cara, que ens robin i ens enganyin, feliços i contents de llepar la mà de qui ens clava garrotades, feliços i contents de ser poqueta cosa, feliços i contents de no sentir enveja d’aquells pobles que, encara que sigui a carabassotades, amb esforç, se’n van sortint, feliços i contents de la nostra ignorància estimada (que ens fa creure que la mare de déu nomia Joana) i de la nostra innocència (tan ètnica, tan “primigènia”, tan natural), feliços i contents de no voler saber res més del poc que ja coneixem (una meitat apresa perquè toca i l’altra meitat perquè hem combregat amb grans rodes de molí), feliços i contents de viure feliços i contents, com qui no vol la cosa, com si el món no ens interessàs per res, aquí, tancats i calentons, agombolats i segurs.
Ja hi ha qui en treu tallada, de tot això: així ens volen, feliços i contents.
De tant en tant, un bany de realitat (ara, aquí, en els temps que corren) ens va bé, ens deixondeix un poquet més cada dia, i això ens espanta i ens despulla i ens creiem més vulnerables. Tanta sort que hi ha qui s’encarrega de donar-nos circ (ja que no ens pot donar pa), amb pallassos i feres ferotges (presidents, consellers, delegats, assessors), equilibristes i músics (opositors, consentits, aviciats i claca habitual), encantadors de serps (escriptors de promeses, redactors de programes electorals, periodistes a sou) i estafadors de mala qualitat. S’està tan bé, però, amb la bena als ulls! Restam tan satisfets, després de sentir les jaculatòries diàries, les consignes del corral…
Uf, quina peresa que fa haver de picar de cap contra la paret de sempre, dia rere dia, any rere any. I si fos ver que som feliços del tot? Per ventura algun dia (algun dia…) reaccionarem i la nostra ambició esbaldregarà parets.