CÀPSULES PER A EXPLORADORS

Miracle! Dos dits de coneixement, un poc d’estudi i unes horetes de lectures fan obrir els ulls a més de dos, si se’ls deixen obrir, encara que no siguin bons temps per a tals maniobres: les maquinetes i les pors ens tenen abduïts. Obrir els ulls, sí: sobre realitats, llengües, purgatoris, conquestes, fantasies, pobles, genocidis i traïcions. Sobre les coses belles de la vida, els moments rodons, les il·lusions lluminoses. Tossuts com som, defensam el nostre parer, el que ens dicta a vegades el seny i a vegades els baixos. Això ens fa, entre d’altres efectes, reconèixer que sí, que hi ha alguna cosa que es diu respecte i una altra, de més lletja, que es diu manipulació. El nostre pa de cada dia.

Situacions, retrats, colorins. Els temps que vivim fan que, davant certs fets, temes o paraules, la gent hagi de destapar-se, “situar-se”, mostrar (si de cas) el llautó: devora, amb, enfront, de cara o de cul. I vaja de quina manera se situen, alguns! Les dones i homes públics, els empresaris, els que “són cosa”, els que voldrien ser-ho, els que comanden, els que figuren, els eterns i els aspirants, els veterans i els acabats d’arribar. La crisi, els bancs i els banquers, l’ecotaxa ressuscitada, la Unió Europea i els seus comissaris, el govern i els seus comissaris, la cancellera alemanya, els seus aliats, els grecs, els espanyols, Catalunya, els importants, els candidats, els presidents, els senadors, el català, els emigrants i els immigrants, la policia, les drogues, els jutges i els fiscals, el rei, la reina i tota la cort celestial… L’exercici de veure on es posa cadascú és especialment estimulant al Paradís. En veureu, de plomes, pèls, cerres i escates! Armaris oberts de cop, amagatalls, sospites, colorins, canvis de camisa, desdites, veritats immutables… Quin espectacle, quanta gent retratada, a la fi la seva vertadera cara al descobert!

L’explorador torna al Paradís, amb vaixell, a “tornar-hi”. Amb vaixell l’arribada es fa lenta, dosificada, sensual: ressegueix la costa, la multiplica. El navegant retorna a les coses que estima. Tornarà a partir (hi confia, si més no) però, ara, li agrada el retrobament sense presses i, tanmateix, sense aturall… La visió no ha canviat: certes taquetes, certs redols continuen al seu lloc. Les reserves també: les físiques (es veuen d’una hora lluny) i les mentals. De cada pic és més difícil mantenir la torre en peu, defensar el castell. Basta repassar els diaris, acaramullats a la taula: els crulls s’han fet més amples, més endins, les formes més servils. És un no tocar voreres, un festival de despropòsits, una xaranga infinita. És moure una pedra i trobar-hi la boca d’una claveguera. És una desfilada de barra, d’assalts a mà armada, de despropòsits.
Tanta sort que, de tant en tant, ens salven les paraules i els tres o quatre que (encara)  xerren clar: “ecumènica grisor”, “seriositat de sainet”, “campanya lingüicida”, “caspa indocumentada”, “mariatxis autistes”…

L’explorador se’n va del Paradís, amb vaixell, a veure’l de lluny uns dies. Amb vaixell el comiat és fa lent, dosificat, sensual; l’avió força el ritme, el fa brusc, gens càlid. El vaixell ressegueix la costa, la multiplica, la mira i l’admira, i el navegant pot dir adéu a les coses que estima, si és que n’estima alguna. Sap que tornarà en uns dies (hi confia, si més no) però així i tot li agrada aquest desfer-se’n sense presses i, tanmateix, sense aturall… La visió del que deixa és, a redols, terrible, fa por, engega, fa tancar els ulls. Les muntanyes de fons proven d’amorosir-la però, a moments, és impossible. Segurament, és així, els beneficis han estat grans, sobretot per a uns quants, que tendran el trist honor (si és que no perdem, col·lectivament, la memòria de forma definitiva) de veure els seus noms lligats a la destrucció matussera, sense coneixement ni complexos, a l’apropiació del bé comú en benefici propi. Els bons senyors d’ordre, de tota la vida, defensors de “lo nostro“, dirien que, si no hagués estat per ells, encara, al Paradís, es faria foc amb dues pedres i es viuria en coves.
A vegades l’explorador es demana, de bona fe, què pesa més a la balança.
El Paradís hauria pogut ser-ho, continuar essent-ho, però ara ja és menys paradís que mai, llevat de certes taquetes en el conjunt, de certs redols, de certes reserves, físiques (com les dels indis de la infantesa) i mentals, que aquí i allà encara el salven.
A reveure.

Confitura. Deu ser ver allò que diu que la cultura és com la confitura, que com menys en tens més l’escampes. En tenim proves a cabassos, dia rere dia, com una brusca fina a vegades, com una barrumbada furiosa d’altres. Confitura d’història, confitura de llengua, confitura de política, confitura de democràcia, confitura de geografia i confitura de pruna.
Tot s’hi val. La qüestió és dir-ne de ben grosses i esperar que nosaltres, ciutadans, poble ras, súbdits (quins conceptes més bonics!) ens les empassem com qui menja bessons. I ho anem fent, i tant, i amb gana, amb alegria, pobrets innocents, ingenus i endormiscats. Hi estam tan avesats… I, al cap i a la fi, tot omple..

Res a celebrar. La nació dels altres (la nació que no és nacionalista) s’alimenta del que recicla i expel·leix. La hispanitat, les croades de l’espanyolització dels forçadament espanyols díscols i mals alumnes, la nació (única) més antiga d’Europa, la prehistòrica nació de les cavernes, amb milenars d’anys d’arrugues i ferides, els més de cinc-cents anys d’història comuna, els actes il·legals i la responsabilitat personal, el territori que no va ser mai regne. Tot com en un temps enrera, les lliçons d’aquella escola guerracivilista, de vencedors i vençuts, farcida d’aquells mites i clixés d’un temps, tan lluents: elcid que guanyava batalles de mort, donpelayo, lareconquista i losreyescatólicos (isabelyfernando, tantomontamontatanto), eldescubrimientodeamérica, boabdilelchico (lloracomounamujer…), la mística santadeávila, losconquistadores, flandes, imperios-en-los-que-nunca-se-pone-el-sol, les colònies africanes, lasislasadyacentes…
I nosaltres i la nostra pobra nació, en canvi, no res, ni nació ni (a la fi) nosaltres: una bubota, un somni, un invent de desenfeinats…

El somni de veure les coses des de dalt, o des de lluny. La possibilitat de veure’s xuclat, embolicat en el cotó tou de les paraules, els sermons, les frases fetes i el ventall infinit de la realitat. El que diu un i el que diu l’altre, el d’aquí prop, el de lluny i el de més enllà. Repensar-ho tot, rellegir-ho, fer-se preguntes, guaitar pel foradet discret de la vida i provar de veure què hi ha darrera de tot. Per ventura un exercici esgotador, al cap i a la fi.

I deixar de veure-les? abandonar-se al corrent? Dos dits de coneixement suposen passar de la vergonya a la ràbia. No fer cas de res suposa pasturar l’herba que volen que pasturis, capcot. El picarol vibrant al coll no perquè no et perdis (pobret) sinó perquè no et perdin.

La cinquena.

VIDA. Mira la casa de lluny, mig amagat al cantó. Un llampec de quaranta anys enrere, de cop. La vorera del solar brut. Corre cap allà. Sí: encara hi són! Dues potades grans, de persona, i quatre de petites, d’en Rom. El paviment de ciment fresc les acollí i ara compareixen, bubotes del passat, netes com el primer dia. Es desfà el vel: ell i el ca, jovenets, un matí clar d’estiu. Salten en el temps i no els veu ningú.
Quan les fotografia retrata la vida, que passa.