ESTRIPSIPEDAÇOS

El problema de los tres cuerpos.

Cixin Liu

Ed. B.

«El problema de los tres cuerpos» és una novel·la de ciència ficció brutal. En ella hi trobem la història recent de la Xina, amb els seus propis traumes col·lectius com la revolució cultural. Una trama d’intriga quasi policíaca consistent en la mort o suïcidi de científics. I el descobriment d’una espècie extraterrestre.

És sobre aquesta combinació que Cixin Liu basteix la seva brillant novel.la. L’habilitat amb que combina i alhora dosifica aquests tres temes bàsics manté l’interès en tot moment. Alhora aconsegueix encaixar diversos aspectes científics socials, històrics i fins hi tot personals a la perfecció. De fet, em recorda altres grans clàssics de la ciència ficció com la Trilogia de la Fundació o les Cròniques Marcianes.

Per a mi el principal mèrit de «El problema de los tres cuerpos», deixant de banda el conjunt que com ja he dit abans és fascinant. Consisteix en que tot és versemblant: la forma amb que es descobreix i contacta amb una societat alienígena, aquesta pròpia societat, la reacció humana en constatar aquest descobriment, la seqüència dels fets. I sobretot l’ús rigorós del coneixement que es té ara mateix sobre física, i l’habilitat de l’autor en encaixar aquests coneixements en la trama i alhora com a motor de l’acció. I sempre de forma plausible.

Un altre mèrit de la novel·la és la potència dels personatges principals, especialment de Ye Wenjie, Yang Dong, i Shi Quiang (més conegut com Da Shi). Tots ells estan dotats d’una forta personalitat que és el ciment que permet mantenir units i dotar de coherència tots els temes que tracta «El Problema de los tres cuerpos» .

En resum si us agrada al ciència ficció que disfruta amb la complexitat, que estimula el pensament. I que sense renunciar a l’entreteniment s’ho passa d’allò més bé fent-se i fent-nos preguntes incòmodes. No us perdeu el primer volum de les «Problema de los tres cuerpos»

Jordi Riu

El universo en tu mano

Christophe Galfard

Blackie Books

Christophe Galfard ha escrit un excel.lent llibre de divulgació. En ell posa a l’abast d’un públic ampli els coneixements actuals sobre física.

El seu principal mèrit és l’habilitat per descriure i sintetitzar fenomens i procesos de forma simple. El seu mètode consisteix en reduir el fenomen o objecte descrit a la seva essència i descriure-la mitjançant analogies i comparacions. A més aquestes analogies i comparacions són sempre molt gràfiques i sovint divertides. Gràcies a aquest métde en Ghristophe Galfard (o la seva forma astral) ens mostra com funciona el sol, desunta un àtom, juga amb electrons i gluons. Ens porta a l’interior d’un forat negre i fins hi tot ens acompanya abans del big bang. També ens mostra el món quantic. I ens enenya com funcionen les partícules més petites estudiades actualment. I com s’estàn fent esforços per unificar les teories que expliquen el funcionament de l’únivers a gran escala i el funcionament de l’únivers a una escala mínima.

En resum estem davant d’un brillantissim treball de divulgació sobre física en que l’autor, ens mostra de forma simple i neta de faramalla técnica la situació actual de la física. Sempre amb molt d’humor i una extraordinària capacitat per fer-la comprensible.

Jordi Riu

Argelagues, Gemma Ruiz. Proa.

Argelagues és una excel.lent novel.la que retrata la hitòria d’una família. En  ella  es posa de relleu l’heroisme diari  de les dones que durant la guerra civil recorrien els camps i cases de pagés cercant menjar, els abusos a les fàbriques, les brutals jornades de treball i les no menys brutals condicions de treball a les fàbriques. Així com la duríssima vida a pagés bén allunyada de qualsevol visió idealitzada.

 Estem davant d’una novel.la que abarca un segle en la vida d’una família.  I encara que de fet es una saga familiar, l’eix central que sosté la novel.la i la família són tres dones.   És a través dels seus ulls i de les seves veus que veiem com una noia de Castellfollit i una altre de Múrcia arriben a Sabadell.  Com s’abandona la pagesia per anar a la fàbrica. I com es construeix una índustria (i algunes fortunes) damunt de les espatlles de gent treballadora i molt molt complidora.

 Més enllà de la trama i dels seus personatges, que ja són fascinants per si mateixos,  cal destacar la forma en que està escrita.  És una novel.la creada a partit de l’oralitat.  El text és basteix damunt les veus dels personatges.  És una novel.la on els personatges parlen de debó.  Cadascún d’ells amb uns orígens i una biografia que el dota d’una veu personal.  L’autora aconseguex crear un tot armònic encaixant les veus de cadascún dels personatges.  És aquesta oralitat, aquest gust per fer parlar els personatges, i que siguin ells mateixos, amb les seves pròpies paraules que ens expliquin la seva pròpia història el  que fa fascinant la novel.la. Constantment hom té la sensació de senstir-los realment enlloc de llegir-los

 En resum: “Argelagues” és una saga failiar, però també és un retrat de com un troç del país va passar de ser agrícola a ser indústrial, i quin preu van pagar  els que van fer-ho.  Però “Argelagues” va més enllà ja que fa aflorar en cada personatge una veu personal pròpia gràcies a la qual la Gemma Ruiz compón un mòsaic que va de Castellterçol a Múrcia, Vacarisses, Sabadell i arriba fins hi tot a Venècia.

 Jordi Riu

Nedant entre taurons.

Joris Luyendik

Empuries

Nedant entre taurons és un brillant treball periodístic i alhora un bón treball antropològic.  Però la suma dels dos punts de vista crea una eina bàsica si volem entendre que ha passat aquests darrers anys de crisi i de fet encara està passant ara mateix.  L’autor per tal d’entendre el Crack del 2008 s’ha submergit en el món de la City de Londres i ha analitzat  la indústria financera a partir de la gent que hi treballa. El métode que ha tiat l’autor és seguir una “corba d’aprenentatge”.   

 La primera cosa que el sobta és com n’és de difícil accedir a un món on hi treballen molts milers de persones.   Un cop aconsegueix entrar-hi desentranya l’argot i l’estructura de la City i tot seguit passa a les feines i com i qui les realitza.  El resultat és brutal. La gent que treballa a la indústria de les finances és mou en un món amoral, curt-terminista, envoltada d’incentius perversos, sense cap seguretat laboral, però (això si ) molt bén pagada.

 De fet, res del que ens explica l’autor és nou, però el mètode que fa servir ens mostra la mecànica diaria de la indústria financera.  I ens la mostra de forma ordenada, transparent, sense argot ni dificultats afegides.  El que, a parer meu, fa tant esgarrifós el retrat que ens fa l’autor és precisament com n’es d’essencialent senzilla, despietatada, amoral, i sobretot criptica la indústria de les finances. Els principals mals de la indústria financera  segons l’autor són:

 La mida dels bancs, s’han fet tant gegantins que no poden fer fallida.  I per tant si tenen problemes  ja els salvarem els contribuents.  Alhora són tant grans que són ingovernbables, de fet ningú sap del cert que fan, i posats a no saber no saben del cert si guanyen o perden diners.  Els balanços que ens presenten anualment són una pura pantomima. A més són tant gegantins que el mateix banc assessora a empreses que entren a borsa  i alhora assessoren clients que volen invertir en borsa.

 Incentius per un funcionament amoral.  És qui contracta el producte que ha de saber el que compra. I si no l’entén pitjor per a ell.  Cap seguretat a la feina, et poden fer fora en qualsevol moment, per tant no val la pena treballar ni tant sols a mig termini.  Dins la indústria de dels finances s’ha de viure al dia.

 Internet i productes super-complexos:  Internet permet fer milers d’operacions de compra-venda en segons.  Ningú té cap tipus de control sobre aquestes operacions.  De fet l’autor ens explica que hi hagut casos que quan tot es descontrol.lava massa la solució ha es estat desendollar els servidors.  I alhora l’elaboració i venda de productes financers creats per matemàtics, basats en plantejaments estadístics. Aquests productes són de fet tant complicats que els que els han de revisar i autoritzar no entenen ni un borrall del que estàn autoritzant.

 Tot llegint “Nedant entre Taurons” m’ha vingut al cap la idea de Hanna Ardeent “la banalitat del mal”.  En certa manera fa fredar com n’és de “cutre” el sistema que gestiona els nostres diners.  I com la gent que hauria de control.lar l’estabilitat financera mundial de fet juguen a malabars amb ella. O bé no poden, no saben, o no volen frenar i supervisar i acotar la indústria financera.

 Jordi Riu

Els nois del Zinc

Svetlana Alekseivitx.

Raig verd.

Svetlana Alekseivitx ens ofereix a “Els nois del Zinc” un suma d’entrevistes a una multitud de persones que es es van veure afectades per la guerra de l’Afganistàn.  L’autora entrevista gent de tots els àmbits, des de soldats rasos a professionals  d’el.lit, civils, vidues, mares, supervients, metges, infermeres, etc. L’efecte que assoleix l’autora amb aquest mètode és crear un gran fresc, en el qual la suma de vivencies personals i per tant subjectives acaben conformant una visió global i quasi objectiva d’aquell conflicte.

Més enllà de la tristor, la violècia i la desesperació que emana el llibre,  el que em va impressionar  més va ser com tota una generació va ser sacrificada a l’Afganistàn per no res. En aquella guerra que avui tothom intenta oblidar s’hi va consumir una generació sencera  tant físicament com moralment.   La guerra de l’Afganistàn va obligar a moltissima gent a assumir que els havien educat per viure en un món irreal,  un món corrupte, cruel, que els hi demanava que es sacrifiquessin pel bé de l’internacionalisme.  Però que quan van tornar s’esforçava en fer-los desapareixer.  Alhora tothom va descobrir que el règim en el qual vivien, i molts d’ells en el qual creien, era  de cartrò pedra, cruel, trampòs i sobretot corrupte.  Aquesta caiguda moral de tota una generació crec que explica en part per què i com va caure l’antiga URSS.  I fins hi tot explica un personatge com Putin.

En resum, els nois del Zinc ens parla d’una guerra, dels que hi van cobatre, però també dels que en van rebre les conseqüències. L’autora para una especial atenció a les mares, que són les que entomen tot el dolor. Però alhora retrata també la fi d’una època, de la qual la guerra d’Afganistàn va esdevenir (per dir-ho així) un fussible.

Jordi Riu

Joyce i les gallines

Anna Ballbona

Anagrama

Joyce i les gallines  comença com un retrat del dia  dia d’una periodista vallesana oriental que treballa a Barcelona.  Ja de bon començament veiem que l’autora ens ofereix una  mirada ben carregada d’ironia.  La Dora , per un seguit de casualitats s’embranca en un canvi existencial.  Aquest canvi l’ha de fer creixer tant pel que fa a la seva maduresa com a la seva autoestima.

 Per explicar-nos aquesta mutació de la Dora  l’autora es posa les ulleres de la irònia però el que hi veu és l’absurd.  Tota la novel.la és un procés de “creixement personal” de la Dora a través de situacions més i mes absurdes.  Amb un final esclatantment absurd.

 El que m’ha interessat més de la novel.la és que l’Anna Ballbona utilitza l’absurd des de dins.  La Dora i ella mateixa viuen l’absurd igual que tothom.  No es situen per sobre del comú dels mortals per ridiculitzar-nos sinò que comparteixen l’absurd.  Això fa que tot aplegat sigui divertit, sense més negror del compte i fins hi tot els personatges més nefastos són ben humans.  La segona cosa que m’ha interessat és que fa un retrat de gent “buida”.  Gent que és sent buida i necesita omplir les seves vides amb el que sigui (per absurd que sigui) des del porno a l’activisme social grafiter. La desesperació de la gent que surt a la novel.la per omplir les seves vides de sentit és un dels factors determinants en l’eqüació de l’absurd.Ja que n’és el motor.  El tercer tema que  a mi m’ha interessat és el retrat que fa d’una comarca ( Vallés Oriental) que abandona a marxes forçades un passat rural per esdevenir extrarradi barceloní.  M’agrada la descripció que en fa d’aquest procés per què s’assegura del fer-lo neutre. I no cau en l’idealització enyoradissa

 En resum es tracta d’una excel.lent primera novel.la, divertida i trepidant. Però que a poc que hom s’hi aturi  hi trobarà  molta crítica i força reflexió.

Jordi Riu

Trilogia del mar trencat.

Joe Abercrombie

Rosa dels Vents.

Els títols que composen aquesta trilogia són: Mig Rei, Mig Món, i Mitja Guerra. Tots ells es poden llegir de forma independent però és aconsellable llegir-la seguida per copsar  tota l’evolució dels personatges.  La trilogia del mar trencat és una saga  de litératura fantàstica, però la gràcia de tot aplegat és que l’obra de Joe Abercrombie depassa el genere fantàstic.

Com ja he dit més amunt cadascún dels tres llibres tenen entitats pròpies, ja que cadascún d’ells a més de posar-nos en antecedents ( Mig Món i Mitja Guerra)  és centra en un personatge concret i a banda d’explicar-nos las seva història  aprofundeix en un àmbit diferent.  Així Mig Rei  ens parla de “resiliència”, de com superar les pròpies mancances i pors. Mig Món es centra en l’adolescència i Mitja Guerra és centra en l’absurditat de la guerra.

Malgrat aquest plantejament tant individualitzat de cada llibre la trilogia és un tot homogeni, ja que  segueix la vida de vàrios personatges apareguts entre el primer i segón volum: Iarvi, Espina,Brand, etc… I alhora hi ha dos fils conductors, el més evident és el desig de revenja de Iarvi i la Reina Daurada que teixeixen l’acció. Però de forma més subjacent el que mena l’acció és una lluita per l’hegemonia religiosa i per tant política, cultural i econòmica.

A banda de la trama en si l’autor ens ofereix la seva visió crítica i a la fi un xic desesperançada de diversos temes.  Com per exemple l’afany de superació, la tensió entre els mites i la realitat, la relativitat del bé, l’adolescència.  Així com també ens ofereix una certa parodia del gènere, i una reivindicació de la humànitat de líders i herois.

Com a conclusió diré que estem davant una gran saga de novel.la fantàstisca que és alhora moltes coses més .  Una saga que es llegeix com una novel.la d’aventures, però que aporta molta més profunditat, i és això precisament el que la fa especial.

Jordi Riu

Mig món és el segón volum de la sèrie “El Mar Trencat”. Estem davant un llibre de fantasia heròica, que segueix els cànons: tenim una companyia, un viatge, una missió i un misteri.  La gràcia del llibe és el punt de vista .

Si el context és un món fantàstic força bén trabat, i amb les dosis justes de misteri per que el lector no sàpiga si estem davant d’un món passat, futur, o totalment fantàstic. El punt de vista dels dos protagonistes és  el de dos adolescents carregats de tots els dubtes, ingenuitats, flamarades, i enmurriaments inevitables a la seva edat. És aquest factor el que fa molt divertit el llibre ja que els nostres “herois” suporten  privacions, lluites i viuen aventures submergits en una tepesta hormonal i   d’autoconeixement.

A banda d’aquesta característica Abercrombie disfruta reflexionant i qüestionant la forma amb que es crean i s’expandeixen els mites.

Com a conclusió diré que estem davant un llibre de fantasia heroica però abordat amb una gràcia i una ironia que el fan molt i molt recomanable tant pels lectors habituals del gènere, com per lectors que sense estar interessats per la fantasia busquin una bona novel.la, divertida, irònica, amb acció i que capgira  la visió de l’adolescència i dels rols preestablerts.

Jordi Riu

Vae Victus (amb el peu dret)

Albert Sáchez Piñol.

La Campana.

Si “Victus” és una novel.la col.lossal, “Vae Victus” és tant brillant que la podem qualificar d’”Excelentíssima” sense cap problema.

“Vae Victus” està composta de quatre parts: Americanus, Hispaniensis, Magna Parens i  Australis.  El núcli central de la novel.la és Hispaniensis.  En ella el nostre llenguallarg i irreverent Martí Zubiria torna primer a Espanya  tot travessant  Navarra i  després retorna a Catalunya.  Tot just cinc anys després de la Guerra de Succesió esclatava una nova guerra entre les monarquies francesa i espanyola. Aquest nou conflicte possibilitava un nou aixecament català, i per tant un retorn de Martí ara lluitant en el bàndol francés en defensa del bàndol català.  Si el 1714 l’heroi de Sánchez Piñol va ser Villarroel en aquesta novel.la  el seu heroi és en Carrasclet.

Carrasclet és un home d’orígens molt humils que les circumstàncies condueixen a ser un líder militar.  Ell personifica les penúries i la implacable repressió que van viure les classes humils en acabar la guerra de successió a mans dels borbònics.   Alhora que personifica també una capacitat quasi infinita de resistència davant l’opressió.  Ja que és quasi incomprensible que després d’una guerra com la de successió i la posterior campanya de terror que impulsava el borbó, el 1719 encara s’aixequés en armes un  exercit de voluntaris d’uns quant milers d’homes. Les peripècies de la guerra Sánchez Piñol les explica amb nervi i grapa, així com la visió  dels tres personatges principals d’aquesta part de la novel.la; Berwick, Carrasclet i Martí Zubiria.  Hi trobem en aquest bloc, més coses a banda de la guerra, l’aixecament, i la repressió.  A través de la biografia de Carrasclet veiem els estralls que d’una manera o altra va fer l’exili entre aquells que van fugir de Catalunya.

Però  a «Vae Victus» hi ha molta més tela per tallar. En Martí va raure als actuals Estats Units d’Amèrica i a  Nova Zelanda.  En aquestes parts de la novel.la hi trobem un Martí igual d’irreverent que sempre,  però que ens mostra la seva vessant més curiosa i oberta a explorar les diverses geografies que es troba. Sobretot les geografies humanes. Com ja haureu imaginat aquest Zubiria és el d’Americanus i i Australis. Pel que fa a Magna Parens el millor és que ho descobriu pe vosaltres mateixos.

Com a conclusió sols diré que Sánchez Piñol sap extreure el seu personatge del context del 1714 i llençar-lo al món del segle XVIlII sense perdre pistonada.  Mes aviat al contrari, conforme Martí Zubiria s’allunya físicament i temporalment del 11 de setembre del 1714.  Guanya  interés i es va farcint de matisos.  I abans d’acabar vull destacar un fet que per a mi és la marca de la casa de l’Albert Sánchez Piñol, i és que com totes les seves novel.les anteriors «Vae Victus» es pot llegir a molts nivells.  Si voleu disfrutar d’una novel.la d’aventures i acció sense més complicacions ho podeu fer.  Però si voleu aprofundir en les conseqüènies de la guerra de successió o en els efectes que va provocar la colonització en els poble nadius també ho trbareu a “Vae Victus” 

Però us interessi el que us interessi no us la perdeu!!

Jordi Riu

La Maledicció dels Palmisano.

Rafael Nadal.

Ed. Columna

“La Maledicció dels Palmisano” és una gran novel.la situada a l’Itàlia d’entre-guerres.  L’autor trena diverses trames en un sol relat potent i compacte.  En ella hi trobem el mal que va fer la 1º Guerra Mundial  en un petit poble del sud d’Itàlia.  Hi trobem també un potent drama personal. Retrata la tensió social entre la classe treballadora i els propietaris tant de fàbriques com de finques agràries. Hi apareix l’ascensió del feixisme i el  mal que torna a fer la 2º Guerra Mundial.

Però el que fa brillant la novel.la des del meu punt de vista, és l’habilitat que té l’autor per  explicar moltes coses condensades dins la peripècia vital  dels personatges que poblen la novel.la.  I el que la fa encar millor és la reflexió constant  de Rafael Nadal sobre com el destí , el context i l’entorn afecten, condicionen o obliguen a la gent.   És aquesta reflexió el que dona profunditat i cimenta les diverses trames.

 En resum, estem davant d’una novel.la que és molt llegidora, amb una trama addictiva, que enganxa    des del minut zero.  I que atraparà a persones molt diverses  ja que hi apareixen també temes diversos.

Jordi Riu

ECONOMIA PARA EL 99% DE LA POBLACIÓN

HA – JOON CHANG

Ed. DEBATE.

Estem davant d’un llibre imprescindible per entendre  que passa i per que passa el que passa.  En un moment en que “tot” és econòmia.  En què l’economia sembla que s’ha menjat la política, i és evident  després de la crisi grega que el poder s’exerceix a través de l’economia.  Conèixer  l’instrument dels poderosos esdevé fonamental si volem entendre quelcom del que ens passa.

El llibre és un manual d’economia molt esquemàtic pensat per arribar al màxim de població.   Si no al 99% de la població si que arribarà a tothom que tingui una formació mitjana.

El llibre es divideix en dues parts, la primera és una història econòmica simple i divertida, així com una descripció, i anàlisi de les diverses escoles econòmiques, que tenen o han tingut influència.  La segona part és una descripció de com funciona ara mateix el nostre sistema econòmic.  Aquesta segona part és un xic més ferragosa que la primera.  Però malgrat això l’autor aconsegueix mantenir-ho molt esquemàtic i comprensible.

Jo diria que és un llibre bàsic per entendre que passa al nostre voltant, en que és fonamenten les decisions que prenen els mandataris econòmics, i que hi ha altres vies a part de la que ens estàn imposant ara mateix.  Ara bé, un dels punts forts ,a parer meu, del llibre de Ha-Joon Chang és que si bé descriu de forma intel.ligible no simplifica.  S’esforça sempre en assenyalar tant els pros com els contres de tot, i no confón siplicitat en l’exposicó amb simplificació dels arguments.  En resum és tracta d’un llibre que mostra l’economia despullant-la de dificultats afegides però sense reduir-la a doctrina o caricatura.

Jordi Riu

Memorias de un Yakuza (amb el peu dret)

Junichi  Saga.

Ed. Altaïr

“Memorias de un Yakuza” són unes memòries dictades.  L’autor Junichi Saga recull el testimoni d’un vell Yakuza als anys vuitanta.  En ell el protagonista Eiji Ijichi ens relata la seva vida com a gangster des de la seva juventut fins a la seva mort.  El relat que fa el vell yakuza de la seva vida resulta colorista i realista.  És especialment interessant el retrat que fa de la vida en els baixos fons de Japó abans de la segona guerra mundial.  Retrata un submón on el joc és l’eix central del crim organitzat.  Explica també com es capten els nous membres  dels clans mafiosos. La relació amb la polícia, les presons i l’ambient que es respiraba a japó abans i durant la segona guerra mundial.  Com deia abans aquesta època és explicada de forma colorista  i amb forces detalls.   D’altra banda aquest relat es va desdibuixant a partir de la fi de la guerra mundial.  Conforme s’acosta al present Ijichi s’oblida de donar detalls i el seu relat es fa més i més imprecís i vague.  Fa tota la impressió que la modestia amb que es retrata és una forma de no explicar més del que li cal per tancar la història de la seva vida sense implicar ningú .  I sense desvelar massa dels negocis dels seus companys.

En resum es tracta d’un llibre interessant, que explica una faceta del Japó en part desconeguda i en part explotada cinematograficament (per exemple en les mans de Takeshi Kitano).  I que des del meu punt de vista té com a principal virtut retratar-nos de forma viva i sentida  el món de la deliqüencia del Japó dels anys vint fins al final de la guerra.

Zerozerozero

Roberto Saviano

Ed.Empúries.

 Ja fa set anys des de la públicacióde Gomorra en català.  En ella Saviano ens va fer una radiografia de la Camorra napolitana.  Ara  l’autor aborda el tràfic de cocaïna.  Com he dit abans Gomorra era una radiografia,  ens mostrava l’esquelet, l’estructura interna  de la Camorra.  En canvi Zerozerozero és un retrat global del món de la cocaïna.

El que fa Saviano aquest cop és mostrar totes les facetes possibles d’aquest món.  Un món que, com ell descriu, ens és d’una quotidianitat total.  Si no en veiem fragmens en el nostre dia a dia és bén bé per que no volem, ja que la compravenda i consum de cocaïna està tan estesa i és tant usual que el mateix Saviano ho descriu a la perfecció “*Tira de coca la persona que seu al teu costat al tren i que n’ha pres per poder-se llevar aquest matí o el conductor de l’autobús que et torna a casa, perqè vol fer hores extres sense que se li enrampin les cervicals. Tiren de coca la gent que tens més aprop. Si no és el teu pare o la teva mare, si no és el teu germà, doncs aleshores el teu fill. Si no és el teu fill, el teu cap. O la secretària que només esnifa els dissabtes quan surt (…)”

ZeroZeroZero és un llibre estructurat com un diamant, on cada cara, cada faceta mira cap l’interior del mateix negoci.  Però des d’un lloc i des d’un àngle diferent.   Saviano ens explica la cocaïna des de tots els àngles que pot i a més tots ells els tracata amb el màxim rigor.  En el llibre hi trobem els productors, els pagesos que planten coca als altiplans andins.  Hi trobem el procés d’el.laboració . Els narcos colombians i la seva història (Pablo Escobar, Càrtel de Cali)fins avui. Hi trobem els actuals càrtels mexicans, inclosa la seva història iniciada als anys de la segona guerra mundial, així com la seva brutalitat.  Hi trobem els intermediaris, els “Brokers” de la coca, sense descuidar-nos tampoc de la seva història i dels seus pioners.  Hi trobem el paper de la N’dragheta i el fallit intent de la Cosa Nostra per entrar-hi.  Sense deixar de banda la mècanica de les transaccions, a partir de casos concrets.  Hi trobem el món dels petits venedors i hi trobem el món dels consumidors. Hi trobem els policies que ho combaten i hi trobem fins hi tot el paper que hi juguen els gossos. Hi trobem els especialistes que organitzen les trameses i preparen les vies, des de les més modestes d’uns grams que viatgen en l’estòmac d’una persona fins les que consisteixen en tones i tones que es transporten en contenidors i fins hi tot submarins.  Hi trobem el blanqueig del diner i hi trobem fins hi tot el paper dels penedits sense els quals és quasi impossible desarticular aquestes xarxes.  Tot això condensat en458 planes.

Zerozerozero sols es pot abordar globalment. Ens trobem davant d’un llibre alhora global i alhora obsesivament detallista.  Un llibre que descriu des del màxim de punts de vista el funcionament general d’un negoci que abasta tot el plàneta.  Però alhora està farcit d’exemples, d’històries concretes amb noms i cognoms que  donen humanitat al que d’altra manera sols seria una descripció general.  El gust, o més bén dit, l’obsesió de Saviano pel detall com a eina per entendre i dotar de perspectiva la situació global és el que converteix aquest llibre en quelcom únic.  Hi ha altres llibres sobre la criminalitat organitzada.  Però  Saviano és capaç de crear un text que retrata múltiples  facetes d’una realitat sense perdre la visió de conjunt.  I alhora sense oblidar mai el “factor humà” que hi ha en totes i cadascuna d’aquestes facetes.

Zerozerozero és un llibre que posa de manifest el món de la cocaïna.  Un món amb el qual convivim diariament, ja que el món de la cocaïna segons l’autor  és l’exemple més fidel i alhora més extrem del nostre mon diari.

*Pag. 11

“Els Ambaixadors” comença amb un interrogant. Que hagués passat si la revolta de l’any 1934 hagués acabat amb la independència de Catalunya?  Tot seguit l’Albert Villaró ens crea amb quatre pinzellades un marc europeu diferent del real  que serveix  per situar la trama central del llibre.

El context dels ambaixadors és quelcom magistral ja per a ell mateix, l’Europa que ens descriu l’autor (més detalladament o més vagament segón li convé) és lògica i creïble.  Per exemple la col.laboració catalano-irlàndesa hauria estat d’allò més  normal als anys 30. Com lògica hauria estat també una invasió nazi d’una Catalunya independent.  D’altra bada l’Espanya de Sanjurjo és un reconcentrat de l’Espanya franquista que també resulta plausible.

Pel que fa a la trama pròpiament dita estem davant d’una novel.la d’espies de la guerra freda.  Ara bé  d’una guerra freda de segona divisió.  Els espies no són soviètics i nord-americans o britànics sinò que els oponents són catalans, espanyols. El que comença com una trama d’espionatge, que ocupa més o menys la primera meitat del llibre.  Llisca cap una novel.la d’aventures, on l’acció cada cop més desesperada i desenfrenada ens porta al final del llibre amb sorpresa inclosa.

Si el context on l’autor ens situa la trama és sòlid.  La trama en si  corre per una altra via. L’humor finet amb que comença l’aventura ràpidament agafa velocitat cap una seqüencia d’esdeveniments cadascún més espectacular, surrealista i divertit que l’anterior.  I aquí és on a parer meu rau el pal de paller de la novel.la.  És divertida, tota ella, les escenes que ens descriu l’autor, els personatges que posa en escena i les peripècies que viuen podrien formar part d’una pel.licula dels germans Marx (En un moment de la novel.la hi ha un rescat que encara ric només de recordar-lo).

Capítol a part mereix el protagonista Mossèn Esteve Farràs. Si la reina d’Anglaterra té en Bond, la república catalana té Mossén Esteve Farràs.  Acabada la novel.la em vaig quedar amb les ganes de llegir més aventures d’aquest agent tant domèstic.

Com a conclusió diré que estem davant d’una novel.la d’aventures i espies terriblement divertida i desenfadada, situada en un context polític  totalment fictici bastit molt sòlidament. Amb un protagonista tant potent que et fan venir ganes de saber més coses d’ell i envoltat per un succesió de personatges secundaris  també bén dibuixats.  Sòn ells els que aconsegueixen que funcioni una trama que sobretot a partir de la segona meitat del llibre s’accelera en una endimoniada cursa cada cop més surrealista. Vull apuntar també que “Els Ambaixadors” és una novel.la brillant. Una novel.la complexa, carregada de nivells cadascún d’ells superposat als altres  magníficament bé. I farcida  d’innombrables picades d’ullet i tocs d’humor negre. Tot això amb el mérit afegit, que el llibre es llegeix d’una tirada i  t’abdueix des de la primera a l’última ratlla. Si vau disfrutar del “Victus” de Sànchez Piñol i no us fa res fer un salt en el temps no us perdeu  “Els Ambaixadors” d’Albert Villaró.

Jordi Riu

“Destruir España” és el llibre periodístic que més m`ha agradat des que vaig llegir el “Factor humà” de John Carlin. Ambós llibres tenen en comú que fan un retrat extraordinari del lloc, la gent i el tema de que parlen. Si Carlin ens va situar a la Sud Àfrica de Mandela. En Javier Ríos ens situa a Espanya i Catalunya ara mateix.

El llibre és un ruta geogràfica, sentimental i generacional per Espanya. Jo diria que quasi bé ens trobem davant una biografia de tota una generació. Com deia al començar el llibre és una ruta que comença a Catalunya i acaba a Catalunya (amb el permís d’un exercici de futurologia tant hilarant com sarcàstic.) L’autor viatja per València, Castella, Madrid i el Nord d’Espanya. I mentre viatja recull observacions, experiències personals, anècdotes, sentiments, sensacions, i anàlisis, amb els quals destil.la un licor tant deliciós a la lectura com amargant en el contingut, i sobretot d’una graduació altíssima de tant reconcentrat com l’ha el.laborat

Després d’aquest viatge Javier Ríos arriba a dues conclusions: la primera és que Espanya ja no té regeneració possible, i per tant cal destruir-la i tornar-la a començar. I la segona, que en bona mesura es deriva de la primera, és que a ell personalment li convé la independència de Catalunya i per tant esdevé independentista (però no nacionalista).

L’enorme valor que té aquest llibre es deu, des del meu punt de vista, en primer lloc a la sinceritat que emana de  totes les seves planes. En segón lloc destacaria el fet que va al gra, sense gota de palla. En tercer lloc la claredat, no hi trobem recargolaments ni eufemismes, diu les coses pel seu nom. I en quart lloc a un sentit del humor sarcàstic i brutal que li permeten dir-ho tot. Cal destacar també que ens trobem a més a més davant del retrat de tota una generació. I que és tant sincer i inmisericorde en aquest retrat com ho és amb amb el totxo.

En resum: “Destruir España” és un llibre genantí de 188 planes que fa un retrat terriblement sincer d’un temps, una generació i un país. Tot ell escrit amb una grapa tant potent que t’abdueix des de la primera fins l’última paraula. Us recomano que no us el perdeu, encara que sigui per veure Barcelona convertida en una prostituta o el mètode “fallero” que l’autor s’inventa per “atemperar” el carácter espanyol.

Jordi Riu