ESTRIPSIPEDAÇOS

Nedant entre taurons.

Joris Luyendik

Empuries

Nedant entre taurons és un brillant treball periodístic i alhora un bón treball antropològic.  Però la suma dels dos punts de vista crea una eina bàsica si volem entendre que ha passat aquests darrers anys de crisi i de fet encara està passant ara mateix.  L’autor per tal d’entendre el Crack del 2008 s’ha submergit en el món de la City de Londres i ha analitzat  la indústria financera a partir de la gent que hi treballa. El métode que ha tiat l’autor és seguir una “corba d’aprenentatge”.   

 La primera cosa que el sobta és com n’és de difícil accedir a un món on hi treballen molts milers de persones.   Un cop aconsegueix entrar-hi desentranya l’argot i l’estructura de la City i tot seguit passa a les feines i com i qui les realitza.  El resultat és brutal. La gent que treballa a la indústria de les finances és mou en un món amoral, curt-terminista, envoltada d’incentius perversos, sense cap seguretat laboral, però (això si ) molt bén pagada.

 De fet, res del que ens explica l’autor és nou, però el mètode que fa servir ens mostra la mecànica diaria de la indústria financera.  I ens la mostra de forma ordenada, transparent, sense argot ni dificultats afegides.  El que, a parer meu, fa tant esgarrifós el retrat que ens fa l’autor és precisament com n’es d’essencialent senzilla, despietatada, amoral, i sobretot criptica la indústria de les finances. Els principals mals de la indústria financera  segons l’autor són:

 La mida dels bancs, s’han fet tant gegantins que no poden fer fallida.  I per tant si tenen problemes  ja els salvarem els contribuents.  Alhora són tant grans que són ingovernbables, de fet ningú sap del cert que fan, i posats a no saber no saben del cert si guanyen o perden diners.  Els balanços que ens presenten anualment són una pura pantomima. A més són tant gegantins que el mateix banc assessora a empreses que entren a borsa  i alhora assessoren clients que volen invertir en borsa.

 Incentius per un funcionament amoral.  És qui contracta el producte que ha de saber el que compra. I si no l’entén pitjor per a ell.  Cap seguretat a la feina, et poden fer fora en qualsevol moment, per tant no val la pena treballar ni tant sols a mig termini.  Dins la indústria de dels finances s’ha de viure al dia.

 Internet i productes super-complexos:  Internet permet fer milers d’operacions de compra-venda en segons.  Ningú té cap tipus de control sobre aquestes operacions.  De fet l’autor ens explica que hi hagut casos que quan tot es descontrol.lava massa la solució ha es estat desendollar els servidors.  I alhora l’elaboració i venda de productes financers creats per matemàtics, basats en plantejaments estadístics. Aquests productes són de fet tant complicats que els que els han de revisar i autoritzar no entenen ni un borrall del que estàn autoritzant.

 Tot llegint “Nedant entre Taurons” m’ha vingut al cap la idea de Hanna Ardeent “la banalitat del mal”.  En certa manera fa fredar com n’és de “cutre” el sistema que gestiona els nostres diners.  I com la gent que hauria de control.lar l’estabilitat financera mundial de fet juguen a malabars amb ella. O bé no poden, no saben, o no volen frenar i supervisar i acotar la indústria financera.

 Jordi Riu

Els nois del Zinc

Svetlana Alekseivitx.

Raig verd.

Svetlana Alekseivitx ens ofereix a “Els nois del Zinc” un suma d’entrevistes a una multitud de persones que es es van veure afectades per la guerra de l’Afganistàn.  L’autora entrevista gent de tots els àmbits, des de soldats rasos a professionals  d’el.lit, civils, vidues, mares, supervients, metges, infermeres, etc. L’efecte que assoleix l’autora amb aquest mètode és crear un gran fresc, en el qual la suma de vivencies personals i per tant subjectives acaben conformant una visió global i quasi objectiva d’aquell conflicte.

Més enllà de la tristor, la violècia i la desesperació que emana el llibre,  el que em va impressionar  més va ser com tota una generació va ser sacrificada a l’Afganistàn per no res. En aquella guerra que avui tothom intenta oblidar s’hi va consumir una generació sencera  tant físicament com moralment.   La guerra de l’Afganistàn va obligar a moltissima gent a assumir que els havien educat per viure en un món irreal,  un món corrupte, cruel, que els hi demanava que es sacrifiquessin pel bé de l’internacionalisme.  Però que quan van tornar s’esforçava en fer-los desapareixer.  Alhora tothom va descobrir que el règim en el qual vivien, i molts d’ells en el qual creien, era  de cartrò pedra, cruel, trampòs i sobretot corrupte.  Aquesta caiguda moral de tota una generació crec que explica en part per què i com va caure l’antiga URSS.  I fins hi tot explica un personatge com Putin.

En resum, els nois del Zinc ens parla d’una guerra, dels que hi van cobatre, però també dels que en van rebre les conseqüències. L’autora para una especial atenció a les mares, que són les que entomen tot el dolor. Però alhora retrata també la fi d’una època, de la qual la guerra d’Afganistàn va esdevenir (per dir-ho així) un fussible.

Jordi Riu