ESTRIPSIPEDAÇOS

Joyce i les gallines

Anna Ballbona

Anagrama

Joyce i les gallines  comença com un retrat del dia  dia d’una periodista vallesana oriental que treballa a Barcelona.  Ja de bon començament veiem que l’autora ens ofereix una  mirada ben carregada d’ironia.  La Dora , per un seguit de casualitats s’embranca en un canvi existencial.  Aquest canvi l’ha de fer creixer tant pel que fa a la seva maduresa com a la seva autoestima.

 Per explicar-nos aquesta mutació de la Dora  l’autora es posa les ulleres de la irònia però el que hi veu és l’absurd.  Tota la novel.la és un procés de “creixement personal” de la Dora a través de situacions més i mes absurdes.  Amb un final esclatantment absurd.

 El que m’ha interessat més de la novel.la és que l’Anna Ballbona utilitza l’absurd des de dins.  La Dora i ella mateixa viuen l’absurd igual que tothom.  No es situen per sobre del comú dels mortals per ridiculitzar-nos sinò que comparteixen l’absurd.  Això fa que tot aplegat sigui divertit, sense més negror del compte i fins hi tot els personatges més nefastos són ben humans.  La segona cosa que m’ha interessat és que fa un retrat de gent “buida”.  Gent que és sent buida i necesita omplir les seves vides amb el que sigui (per absurd que sigui) des del porno a l’activisme social grafiter. La desesperació de la gent que surt a la novel.la per omplir les seves vides de sentit és un dels factors determinants en l’eqüació de l’absurd.Ja que n’és el motor.  El tercer tema que  a mi m’ha interessat és el retrat que fa d’una comarca ( Vallés Oriental) que abandona a marxes forçades un passat rural per esdevenir extrarradi barceloní.  M’agrada la descripció que en fa d’aquest procés per què s’assegura del fer-lo neutre. I no cau en l’idealització enyoradissa

 En resum es tracta d’una excel.lent primera novel.la, divertida i trepidant. Però que a poc que hom s’hi aturi  hi trobarà  molta crítica i força reflexió.

Jordi Riu