ESTRIPSIPEDAÇOS

A partir la mort més que sospitosa d’un jove i prometedor uròleg, el periodista Joan Queralt comença a estirar un fil que ens mostrarà una part de la Màfia siciliana. 

La mort d’Attilo Manca, es produeix per sobredosi d’heroïna. Queralt ressegueix els darrers dies de la seva vida i així, a més de descobrir el per que de la seva mort (segurament haver tractat en Bernardo Provenzano). També veiem retratada la màfia de la ciutat de l’uròleg, Barcellona Pozzo di Gotto.  Un grup, petit, però molt compacte, que mantenen unes excel.lents relacions amb els caps més importants de Cosa Nostra: Riina, Brusca, Bontade i Provenzano.   Quan ja estem situats Barcellona Pozzo di Gotto en Joan Queralt ens empeny més enllà, cap a Messina. Messina durant anys ha estat considerat lliure de màfia.  Això però, ha estat un miratge que ha explotat la mateixa màfia per poder-hi actuar amb total impunitat. D’altra banda ja fa anys que ha quedat demostrat que el grau d’infiltració mafiosa a Messina i tot el seu entorn és altíssima.   

Alhora que en l’autor ens dona aquesta visió general del funcionament d’aquest sector de la màfia, no permet però que ens oblidem que dins d’ella i al seu voltant hi ha éssers humans.  Els intents dels pares d’Attilio d’aclarir-ne l’assassinat. Altres assassinats i la lluita per descobrir-ne els autors.  El brutal aïllament a que es veuen sotmesos els familiars de les víctimes. I alhora tots aquells que s’en beneficien.  Els intermediaris, els polítics, els empresaris, els metges que formen part de Cosa Nostra. O bé directament o bé com a còmplices. 

És potser aquesta part en que Joan Queralt adopta un to més vehement.  En ella denuncia  totes les complicitats que donen vida la Màfia. Tant les petites, com les grosses.  Tant les d’aquells que giren la cara als pares d’Attilio Manca, com els polítics, jutges,  i altra gent important que la cobreix, i utilitza. I que a la fi,  li garanteix la impunitat. Denuncia també amb força un estat desaparegut.

En resum estem davant d’un gran llibre de denuncia periodística. En ell s’hi solden tres grans temes:  l’assassinat d’Attilio Manca, el funcionament de la màfia a Barcellona Pozzo de Gotto i a Messina, i una clara denuncia de la impunitat de que gaudeix aquesta gent. I de les consqüencies terrorífiques que té el triomf d’aquesta llei. El retrat que fa l’autor de Gela ho explica tot.

Andrea Camilleri es conegut per les seves novel.les policíaques. Tanmateix ara ha escrit un llibre de no ficció.  “No sabeu pas” intenta perfilar la personalitat de l’anterior cap de caps de la màfia siciliana.  La intenció de Camilleri és descriure en Provenzano a través d’uns termes clau.  La idea no és  dolenta, però el resultat és força insubstancial.  Camilleri no explica res que  la premsa no hagués fet públic.  Pot ser interessant per aquells que es vulguin apropar a la figura de Bernardo Provenzano partint quasi de zero. Però no hi ha ni profunditat en l’anàlisi ni molt menys revelacions importants.  El llibre està muntat a parts iguals entre la xafarderia i l’article de premsa.   De fet després de llegir-lo m’ha quedat la sensació que Camilleri l’havia escrit o publicat per no quedar fora del fenomen que ha suposat “Gomorra”.  La veritat és que em sembla un simple operació editorial per aprofitar la onada.  A més, el llibre enlloc de ser una denúncia de la màfia siciliana transmet una certa simpatia i a voltes fins hi tot un admiració cap la figura de Provenzano.  La veritat és que ha estat un llibre decebedor.